Ariadna Caballero
,
26/02/2019
Família

Només són coses de canalla

O com posar en valor els pensaments dels infants de les escoles republicanes, d'ara i de sempre
Els Quaderns Llum de Sant Pere Molanta

Foto: 

Cedida
«Això de la vaga... la meva filla va a l'institut, és una nena i no és ningú! Ni tan sols pot votar!». I jo em quedo estupefacta. La teva filla no és ningú? - penso. Ho sentia a la ràdio el darrer dia de vaga general. Una mare per a qui segurament la seva filla és algú, (i tant, segur!) però a qui no considera subjecte polític, persona pensant, amb capacitat d'opinió i, sobretot, amb poder de decisió. Pel fet de ser jove, de no ser adulta. Quina mena de societat no posa en valor el que pensen, viuen i opinen els infants i joves? Com hem crescut per pensar que mentre siguem petits no tenim veu ni vot? Quan se suposa que som ja ciutadans amb tots els drets?

Arribar i seure. Seure en una cadira verda, davant d'una taula verda, veient el clatell dels companys i companyes i veient una pissarra verda. Què passa amb el verd? Quina mena de poders deu tenir? La magnífica obra 'Arma de construcción masiva' de la companyia José y sus hermanas que vaig poder veure al TNT 2018 ens clava una clatellada: quantes hores de la nostra vida hem estat asseguts en aquelles cadires verdes? I amb quin objectiu?
Que som hereus de 40 anys de franquisme és una realitat. La por dels avis que mai van parlar, un Rei a qui algú va decidir posar de nom Felip que ens amenaça com a súbdits, fosses oblidades, poders econòmics i polítics (si és que aquest últim és un poder realment) sota control de certes famílies i una educació de molta cadira i poca natura.

Precisament, en una fossa comuna de Burgos, juntament amb molts altres afusellats l'any 1936, hi havia el mestre Antoni Benaiges (Mont-roig del Camp, 1903 - Burgos, 1936). Un mestre republicà afusellat. Assassinat per ser mestre i ser republicà. Cultura, educació, dogmes posats en dubte,... el perill més gran pel poder, vaja.


El mestre Benaiges amb l'alumnat de Bañuelos de Bureba | FOTO: Cedida

Els nens i nenes de Bañuelos de Bureba (Burgos), un petit poble avui amb una trentena de veïns i veïnes, editaven amb el mestre Benaiges quaderns amb els seus textos i reflexions gràcies a una impremta a l'escola (clau del sistema Freinet). Uns quaderns que van arribar fins al Penedès. I quaderns d'escoles penedesenques fins a Burgos. I de Castelló, Lleida, Mallorca, o fins l'altra banda de l'Atlàntic. Quaderns que parlaven de quotidianitat, d'entorn, de vida, de somnis, de futbol, amb ficció i realitat.

El documental 'El retratista' (Alberto Bougleux i Sergi Bernal) explica la història de Benaiges

L'Ateneu Mogenc ha reeditat ara tres quaderns Llum; facsímils impresos pels nens de l'escola de Sant Pere Molanta. Amb ells, no només s'ha recuperat la memòria d'aquelles escoles republicanes i d'aquells mestres (Josep Santaulària i Ramon Costa Jou) que van morir a l'exili, sinó que recupera també el valor d'allò que diuen, pensen i opinen els infants.


La reedició dels Quadern Llum | FOTO: Cedida

«Què bonica és la primavera! A casa tenim uns rosers que estan carregats de poselles, algunes ja comencen a esclatar. - Què bonic farà quan seran totes florides!», deia en Pere Gual l'abril de 1935. I m'adono dels dies que fa que no observo amb calma el roser del meu balcó. «Abans d'ahir ens vam vendre una cabra que no feia gens de llet. Ens en donaren 40pts. La mare volia 12 duros, doncs 40pts li semblava massa barat.» Era la mare d'en Joan Vinyes, de 10 anys. «Ahir al sortir de l'Escola vaig anar a matar llagostes. Sols en podé matar una». Josep Raventós, 7 anys.

«En la guerra tiren canonades i bombes. Els homes es maten sense compassió. Els uns criden. Els altres corren. No respecten res. Els capitans animen els soldats. Cauen ferits. Morts. Endavant. La guerra és bona pels que fan canons, corretges, armes, etz. Maleïda sigui la guerra!» Claudi Montaner, 14 anys. Abril de 1935. Repeteixo, abril de 1935. I les reflexions sobre la guerra continuen... «A Asturies no fa gaires dies que hi havia una guerra perquè allà són més revolucionaris que en altres bandes», escrivia en Josep Via, de 12 anys. «La guerra va contra els pagesos. En maten. En fereixen i queden desgraciats per tota la vida i no poden treballar» Domènec Massana, 10 anys. L'abril de 1935.


Un dels quaderns, que parla sobre el Penedès i el seu entorn vinícola | FOTO: Cedida

Aquell abril els nens de l'escola de Sant Pere Molanta van rebre quaderns com el seu de Sant Vicenç de Castellet, de la veïna Plana Rodona (avui Sant Miquel d'Olèrdola), de Vilafranca i de Vallbona d'Anoia. I aprenien els uns dels altres en una xarxa social, educativa i transformafora que el feixisme ens va robar. Per sort, mestres i corrents pedagògics han trobat en ells (i estic segura que amb accions com la reedició impulsada per l'Ateneu Mogenc encara més), una font d'inspiració per fer de l'escola un espai de participació i coneixement; de reflexió i opinió. Perquè l'opinió dels infants compti, sempre. Perquè sinó, al feixisme no li caldran ni guerres per fer-se lloc.

Més informació: 

Facebook Ateneu Mogenc

La història del mestre Benaiges la recull i recupera el magnífic documental 'El Retratista', la novel·la que n'ha fet Sergi Bernal, i l'exposició 'El mestre que va prometre el mar', fins l'1 de maig de 2019 al Museu Marítim de Barcelona

També et pot interessar