Jump to navigation
- La caiguda del campanar de Bellaplana. Tan present i alhora tan en segon pla a la novel·la... Cert, és secundari, i el lector ho veurà de seguida. És una al·legoria de tot allò que es parla dins el camió. Començo a parlar del campanar, sí, però el llibre és un in crescendo constant. Hi ha un punt de factor contrarrellotge a tota la novel·la: volia crear aquesta ansietat de va, va, va, va.
- En primer pla hi aboques reflexions carregades d'ideologia. Tenies necessitat de compartir tot aquest batibull d'idees? No sé si en tenia la necessitat, però m'ha estat impossible no fer-ho. Sempre m'havia preguntat com seria escriure un primer llibre i en el fons, segurament, és dir al món «ei, sóc això, sóc aquest, penso això, sé fer això altre, jutgeu vosaltres». Un primer llibre, un primer disc, un primer tot… El que vull dir és que quan et presentes davant la humanitat amb el teu noble art com a artesà de les paraules, de la música, de la pintura o del que sigui, és impossible no despendre’t d’allò que tu penses sobre el món. Jo no el considero un llibre polític, no volidria que es considerès així. Hi ha crítica social, sí, i també reflexions politiques sobre el moment acutal, moltíssimes.
- I aquí el campanar sí que hi juga aquest paper al·legòric que deies. El factor del campanar m'ajuda utilitzar la figura de la torre. La portada és l'skyline de Bolonya, que al segle XIV tenia més de 300 torres. Ara n'hi ha dues, les van tirar totes a terra. Per què? Doncs perquè les torres no tenien cap mena d'ús, eren pura ostentació del poder. Servien per a controlar, dogmatitzar, adoctrina etc. Al llibre també parlo de les Torres Bessones . Crec que també eren això. Quines empreses hi havia allà dins? Aquell poder que tenia l’església al s.XV, ara, al s.XXI, el tenen altres corporacions, entitats i grupúscles que potser ja no són en torres. Al segle XIII a Bolonya per marcar poder aixecaven torres. Al segle XXI, en canvi, van caure dues torres i vam començar a patir els efectes del control total. La por.
- Com es queda un després de publicar el primer llibre, aquest en què et presentes i aboques el qui ets? Primerament, molt satisfet d'haver publicat una obra amb menys de 30 anys. Jo sempre havia dit que no voldria publicar mai abans dels 30 perquè Horaci, el poeta llatí, deia que cap home és digne de dir res al món abans dels 30 anys. Segurament per immaduresa. Jo tenia por d'això. He escrit sempre, però vaig intentar tenir paciència i mantenir-me al marge fins els 30. Aleshores va aparèixer l'oportunitat del I Premi Anna Maria Saavedra i no la podia deixar escapar. Gairebé mig llibre ja estava més o menys escrit, sense saber-ho, en forma de reflexions o petites entrades de Facebook i Instagram; sí, hi ha algun fragment reciclat de les meves xarxes personals. La resta es va escriure en sis setmanes.
- Sis setmanes intenses, imagino! Molt! Jo tenia clara aquesta novel·la des de feia molts anys, des que el campanar del Pla va començar a trontollar l'any 2010 sabia que allà hi havia una novel·la, però no m'havia atrevit mai a escriure-la. Falta de temps, falta d'ambició, Horaci, 30 anys, etc. I amb l'aparició d'aquest premi vaig dir, «val, a aquestes engrunes que tinc escrites els he de donar forma compacta però amb l’argument d’aquella novel·la que tinc al cap». I a paritr d’aquí, amb sis setmanes, vaig fer un exercici d'escriptura i de forma, sobretot. Aquest llibre ha tingut tres formes diferents, per exemple. Va começar sent una novel·la escrita en tercera persona, «ell Savador Colom...». Va passar a ser una mena de dietari escrit en 50 dies. I finalment va acabar sent un trajecte en camió.
- Hi ha moments en què parles d'un dietari. És una picada d'ullet al que podria haver estat. Han estat set anys de maceració literària i sis setmanes de feina intensíssimes, perquè en el fons he fet com el vi, la novel·la ha estat set anys en criança dins meu. Part del seu contingut, que es va anar escrivint sense pensar que mai que formaria part d'una novel·la, s'ha materialitzat amb sis setmanes frenètiques del mes de juliol que no oblidaré mai.
- Vaja, que al final el premi no només ha servit per publicar-la sinó també per escriure-la. Sens dubte, sense aquest premi jo al mes de juliol no hagués destinat tardes i nits a escriure sense parar i plenes de moments de frustració, de molts «no me'n sortiré» i també dies gloriosos . Diuen que les novel·les són una marató, però per a mi ha estat una carrera de 100 metres llisos de 40 dies, els que van del 26 de juny al 5 d'agost. El procés d'escriptura ha estat molt emocionant i és una de les coses que mai m'hagués arribat a plantejar que em podria arribar a atrapar tant.
- Et veig amb ganes de tornar-hi! Mira, la Clara Queraltó, que ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda 2017, va ser una de les primeres persones a conèixer aquest projecte. En una conversa, ens vam adonar que els dos teniem ganes d’escriure; ella contes, jo novel·la. I em va dir: «prova-ho». I també em va dir: «jo crec que em presentaré al Roc Boronat. I li vaig dir: «ja, perquè el Mercè Rodoreda és massa difícil, no?». «Sí, sí, impossible», va respondre’m. Això era el 25 de juny.
- Ostres, què ha passat al Pla aquest estiu? Ara te n'adones que ens hem estat tot l'estiu pencant. Ens enviàvem whatsapps, algunes nits de juliol, a les 3 de la matinada: «Acabo d'escriure 25 pàgines, estic esgotada però com mola», em deia. Just l'altre dia li vaig dir, «no tens por q ens sigui impossible no escriure d'una altra manera?». El Jordi Llavina, un dia, em deia que ell escriu cada dia o cada dos dies i pot estar-se tres anys amb una novel·la. Jo, en canvi, no he viscut això. Treballo escrivint, i escric cada dia a la feina, però jo d’aquesta novel·la no vaig descansar ni un minut en 6 setmanes. Me n'anava a dormir i hi pensava. I la nit en la qual vaig descobrir que això havia de passar dins un camió...!
- Saps que has provocat que el lector ens sentim camioner en alguns moments del llibre? Una de les coses que té el llibre és que no tot apareix de forma directa i el lector s'ho ha d’imaginar o intuir, com passa amb la vida quan hi ha boira. He intentat portar la boira entre aquestes pàgines. Que ho hagi aconseguit o no ja és cosa vostra, jo ho he intentat. El meu tiet tenia un camió, un Iveco, i tenia tres seients: conductor, copilot i allà al mig una cosa rara, un seient extra. Total, quan era petit, amb 10 anys, vaig anar a Andorra amb el meu tiet de 60 -que era transportista- i el meu cosí de 25. Jo seia al seient del mig. Dins el meu imaginari, doncs, els camions tenen tres seients, no dos. Per això, al llibre, hi ha un conductor, un copilot i el tercer passatger, que és el lector, és a dir, vosaltres. Aquí crec que el lector potser no hi arriba, ja que això ja és boira extrema, però evidentment una de les coses que volia era fer-vos sentir partíceps d'aquest viatge.
- Parlant del camioner: és un home de poques paraules, en Ludovic, però que en canvi sap moltes coses. Hi ha un motiu emboirat perquè no sentis la seva veu. Saps que hi és i saps el que diu, però no el sentim.
- Deixem-ho als lectors, doncs, això. A l'hora d'escriure, això que en Ludovic no parli… Ha de ser un repte immens fer un monòleg que en realitat no és un monòleg. Això va ser la gran tombarella. La Clara, sense anar més lluny, l’altre dia em va dir: «Has fet un triple salt mortal i has caigut dret, però podries haver caigut de cul». No ho sé. Vaig suar i vaig tèmer que no sortís bé. També crec que el fet que el Ludovic no parli fa que algun lector es pugui imaginar coses i arribar a pensar motius que argumentin aquell silenci. Dóna joc a una possible 'Després de la boira' escrit pel Ludovic, per exemple. No crec que sigui el cas, però vaja.
- Coses a dir en ja té el Ludovic, eh! Moltes! L'altre dia em deien que és un personatge poc realista, que un camioner mai no és fill d'una directora d'escola ni sap tocar Chopin amb el piano. Crec que hi ha qui no s'ha adonat, per desgràcia, de com estem i vivim la gent de 30 anys. Jo tinc amics llicenciats en filosofia, músics o mestres d’educació infantil que treballen d'agutzil, de taxista o de cambrer... A aquesta persona que em recriminava això li vaig dir que «la classe obrera, tal com tu l’entens, ha mort». Tinc el cul pelat de parlar amb amics amb una gran formació o que són súper cultes i que, en canvi, estan treballant a l'Ikea. El Ludovic també representa això.
- Ets un romàntic? Em sento més còmode amb l'adjectiu idealista o hiperbòlic. Aquí no me n'he amagat, ja que faig una defensa fèrrima de l'hiperbolisme. Som mediterranis i crec que els mediterranis autèntics som així: deixats anar, il·lusos, passionals! La parafernàlia dels sommeliers quan tasten un vi, per exemple, és d’un preciós hiperbolisme extrem.
- I com que en Salvador -en Tore- viu a Itàlia, potser encara té més marge. En efecte! Romantic no sé si és l'adjectiu. “Ser romàntic” com a concepte s'ha malversat molt, però sí, sóc romantic i crec que el Salvador Colom ho demostra una miqueta. És una cosa que a mesura que van passant els anys es perd. Jo, si més no, a vegades tinc por de perdre aquesta visió innocent, de la innocència i la il·lusió infantil, de quan encara no sabem res.
- De quan anàvem amb els amics en bici entre vinyes però no fèiem enoturisme? Exacte! De quan vas en bici per les vinyes i no fas enoturisme. De quan encara estàs tan poc impregnat de tot allò que en teoria és la consciència del món que tens il·lusió per coses senzilles, simples i innòcues però que per a tu són importants. I al llibre hi he intentat plasmar petits detalls així, com per exemple anar en bici per les vinyes sense que sigui enoturisme.
- Ens posem poc les mans a les butxques i seiem poc als bancs? Tothom em fa aquesta pregunta, gràcies a un passatge de l’inici de la novel·la. És una carta de presentació del que serà el llibre. El llibre és un compte enrere, un “tenim pressa” on el temps corre amb el seu tic-tac-tic-tac i de sobte, al principi, van uns tios i diuen: «posa’t les mans a les butxaques». A la feina i a la vida en general no sabem valorar el nostre temps; et truca un client cinc minuts abans de l’hora de plegar demanant una cosa urgent i has de córrer per entregar-l’hi. Però si és tan urgent, com és que no ho havies recordat abans, a primera hora del dia? Crec que si et comportes com un esclau et tractaran com un esclau, vaja.
- O sigui que ens hauríem de posar les mans a les butxaques més sovint, ja no per contemplar, sinó com a actitud. I tant! I és la meva reivindicació. Són camioners, han de fer una entrega, però estan esmorzant i tenen els seus drets, com per exemple la mitja hora per esmorzar. Només faltaria. Treballem per viure, no pas vivim per treballar, no?
- Què són per tu els llibres? Els llibres o la literatura? Perquè no és el mateix; Carlos Ruiz Zafón també escriu llibres.
- Hahaha! Els teus llibres, em referia. Jo vinc d'una família on no hi havia activitat lectora. A casa meva no hi havia llibres, a mi ningú des de petit em va inculcar la voluntat de llegir. Vaig arribar a la literatura pel meu compte i perquè em vaig adonar que llegint aprenia coseso i vivia les vides que a vegades no podia viure en la meva realitat. I sobretot, m'ajudava a ordenar una miqueta més tots aquells pensaments personals, filosòfics, polítics o estètics que algú altre ja havia pensat abans i te'ls regalava en safata. M'agrada l’assaig i m'agrada el dietarisme perquè és aquella via d'escapament en la qual artistres plàstics, fotògrafs o poetes diuen tot allò que no poden dir amb el seu art. Poder observar què pensen sobre la vida genis com Dalí, Gil de Biedma, J.V. Foix o Van Gogh és fascinant. Aquella seva visió del món a mi m'ha ajudat a concebre la meva visió del món. Els llibres per mi són això, és una part més de la vida que enriqueix la meva persona, la meva ànima i la meva activitat intel·lectual.
- Hi ha molta poesia al llibre també...Molta. L'Albert Forns, a la presentació del llibre a Barcelona, va dir que això no era una novel·la, sinó que era un llibre de poesia escrit en prosa. No ho crec, però crec que els mecanismes del llibre són més de poesia que de prosa. Crec que sóc un poeta frustrat. Al llibre hi ha dos somnis, per exemple; per mi aquells fragments són poesia.
- Deies que has hagut de descobrir la literatura pel teu compte. Tens la necessitat, i l'expresses al llibre, de recomanar-nos mil coses que a tu t'apassionen? Llibres, música, viatges, art, cinema… ens recomanes de tot aquí! El llibre, magrat ser una crítica forta a l'actual societat postmoderna lligada als smartphones, també és, evidentment, un llibre fruit d'un moment concret. És l'època del share, del compartir: Facebook, Twitter, Instagram, Whatrapp. Estem cansats de compartir coses, compartir, compartir, compartir. Jo a la meva vida personal, quan descobreixo una cançó, una peli o un llibre que m’apassiona, el primer que faig és compartir-ho amb les meves amistats properes. Crec que és sa compartir i, de fet, concebo l'amistat, i fins i tot l'amor, com un pacte de compartir coneixements i plaers.
- Tens por de ser una mica pedant en alguns moments i que el lector s'acomplexi davant tantes referències? No, perquè el lector sap moltes més coses que jo. Simplement que jo tinc l'ocasió de dir-les. Sé que en algun moment pot arribar a semblar pedant, però simplement he intentat plasmar una part del meu món personal, que estimo i que crec que val la pena saber. Si no havies escoltat mai Fabrizio de André, doncs mira, ara ja ho has fet. Hi crec bastant en el rotllo aquest de compartir coses. Spotify t'ho diu cada dia: comparte esta lista con tus amigos!
- I l'última. És cert que no havies estat mai a Bolonya? Pep Antoni Roig és un maleït farsant que ha escrit un llibre sobre Bolonya sense haver estat mai a la ciutat, és cert.
- El primer cop que hi vas anar ja duies aquest llibre publicat a les mans. Hi vaig anar per dignitat. L'endemà el presentàvem aquí i vaig dir: o vaig a Bolonya o no podré caminar pel carrer. Però té un motiu també, que és intentar ficcionar de forma més ficcionada. És a dir, has estat mai a Johanesburg? No. Si t'oblligo amb una pistola al clatell que demà em facis un conte que descrigui un despertar a Johanesburg, estaràs ficcionant per nassos. En canvi, si t'obligo a que m'escriguis un desperar al Vendrell estaràs...
- Recordant! I no volia recordar. Per recordar ja tinc Siena, on vaig fer-hi la beca Leonando. Ja tinc una ciutat en la qual evocaré tots els meus records. Crec que els records -la memòria- no és amiga de la creativitat.
- Ens hi lliguem massa a la memòria? Sí, jo sí. I a mi m'agrada molt inventar coses, tinc desig de ficcionar perquè m'ho passo de puta mare. Per això m'invento una ciutat on no he estat mai. Com collons he caminat per Bolonya sense haver-hi caminat mai?
- I t'hi has refugiat de la pluja! Jo només sabia això, que hi havia porxos! Com explico un capvespre a Bolonya? Inventant-me'l! Hi ha una frase de Lucía y el sexo, una de les meves pel·lícules preferides, que diu: «Si no lo has vivido, invéntatelo». Això és el que he fet. Els records son una rèmora que moltes vegades ens impedeixen crear.
