Jump to navigation
- Com definiries el nou disc?El concepte és pop. Són cançons, amb les seves estrofes i les seves tornades, que expliquen coses quotidianes, sensacions que tenim, d’amor humà, d’amor a la natura… Però té una peculiaritat tímbrica. Nosaltres usem una formació amb una secció rítmica molt mediterrània, amb darbuques, amb panderos…, a banda de bateria, baix i guitarra espanyola. I la secció de vent està integrada triant un instrument de cada de la cobla de sardanes. La tímbrica seria com de cobla posada a sobre d’una secció rítmica, d’alguna manera. L’altra peculiaritat que tenim, en general però aguditzada en aquest disc, és que els ritmes sobre els quals se sustenten les cançons són ritmes esporògens.- Què vol dir?Serien els ritmes que fan ballar d’una manera singular en aquesta terra nostra. Ritmes molt poc freqüents en l’oci habitual. Hi hauria quatre ritmes bàsics: el contrapàs i allò que se’n deriva, que és la sardana; el ball pla i allò que se’n deriva, que és el rebatut; la jota i allò que s’hi emparenta, en aquest cas, que són els fandangos, les seguidilles i tal; i la rumba. Fora de la rumba, que sí que te la pots trobar en contextos festius universals, la resta són ritmes que difícilment trobaràs en una festa d’aniversari o en un bar musical un divendres a la nit. Aleshores, la nostra utopia o l’objectiu que busquem és que siguem conscients que aquests ritmes són tan vàlids com els altres. Si vas a Sâo Paulo, entres a un bar i sona samba de fons, no riuràs per sota el nas, ho trobaràs normal. Aquí, si entres a un bar i sona una sardana, o te n’aniràs o t’hi quedaràs rient i pensant “Quina broma”. Volem trencar amb això. No és que fem sardanes, sinó que fem cançons o expliquem històries amb uns ritmes que, si un volgués, mentre les escolta amb una cervesa a la mà podria estar puntejant una sardana o ballant un ball pla o ballant un contrapàs.Marcel Casellas | FOTO: ©Eva Balcells- Això que feu és nou però també natural. És fer música nova amb elements de sempre.“De tan vell sóc nou”, com diu un tema nostre d’un altre projecte. Seria el més normal del món que la gent no se sorprengués en escoltar-ho fora de la festa major. El ball pla ja sona quan és festa major però, a l’hora de la veritat, quan te’n vas a divertir-te, el que sona és ska o reggae o swing. A nosaltres ens encanta el swing, l’ska, el reggae, el tango… Però en aquest projecte ens anem a divertir amb ritmes diferents. I si algú vol ballar-ho ho pot fer. I no parlo de ballar coreogràficament, sinó que parlo del moviment. Quan vas a escoltar salsa et bellugues d’una manera diferent que quan vas a escoltar rock’n’roll. Convidem a que la gent es pugui bellugar amb aquests altres ritmes que ens són propis.- I què ens ha passat? Per què ens estranya la música tradicional en segons quins ambients?Seria una pregunta per fer a un antropòleg. Potser allò que és més nostre s’ha folkloritzat i s’entén només des de l’òptica del folklore i allò que és de fora - i ho dic sense cap mena de menyspreu- ha seguit la seva evolució natural. Jo ja entenc que cada música té el seu lloc però el que no entenc és perquè aquests gèneres no tenen espai en l’oci habitual, en l’espai cultural festiu normal.- Al disc heu incorporat la guitarra elèctrica.Sí, en aquest disc, a diferència dels altres, hem incorporat el Santi Careta, que és un bon amic, fent-hi força base de guitarra elèctrica. Tot i això, al directe no hi tenim la guitarra elèctrica per un tema de dimensions - no hi cabem més, diguem-ne- i perquè m’interessa molt que hi hagi la guitarra espanyola per alguns dels gèneres que toquem. També hi ha una bateria molt baterística. El Xarli Oliver (bateria) ha hagut d’investigar com aplicar el llenguatge de la bateria a aquests gèneres que habitualment no en porten.- Sou una formació molt nombrosa!Som deu músics. Personalment considero que, artísticament parlant, he tingut la sort de poder-me envoltar de nou còmplices que han entès el projecte des del primer moment. A més ja havia treballat anteriorment amb tot ells en altres projectes. Per tant, hem partit d’un punt en què tothom entenia ràpidament el que anàvem a fer. Les cançons i els arranjaments els faig bàsicament jo però sempre amb molt d’espai per tal que cada músic s’hi pugui desenvolupar. Per exemple, hi ha molts solos. Tots som solistes. Fins i tot amb la tenora, el flabiol i el timbal, que no són instruments gaire donats a la improvisació.- Com serà el concert de presentació del disc a Vilafranca?Farem bàsicament el disc. Potser farem també alguna cançó del disc anterior. I a la part final hi intervindrà la banda de l’Escola Municipal de Música de Vilafranca. Amb ells jugarem a combinar les dues sonoritats. Amb el David Miret, director de l’EMM, ja hi havíem treballat fa uns anys i ha estat molt fàcil trobar-nos per al concert. Així, el fi de festa, serà la Cobla Catalana dels Sons Essencials més la banda de l’escola de música més el Ricard Parera. Es dona la circumstància que el Ricard Parera ens va acompanyar aquest estiu a Washington en substitució de nostre baterista perquè no hi podia anar. Vam estar allà 15 dies treballant molt intensament i es va establir una bona relació així que també volíem que fos present el dia de l’estrena. Igual que l’Ivó Jordà. Ens coneixem de tota la vida i hem tocat molt junts. L’he tingut d’alumne molts anys tot i que ara ja no tenim una relació de mestre - alumne sinó de companys. Es dona el cas que va passar per l’estudi en un moment que gravàvem un tema que ell coneixia molt bé i va acabar col·laborant amb el disc. Així que també actuarà al concert de presentació.Heura Gaya i Ivó Jordà | FOTO: ©Eva Balcells- I, després, quin recorregut tindrà la presentació del disc?En principi, el recorregut habitual que hem fet també amb el disc anterior, L’Aloja: tocar a les festes de per aquí. Potser també farem alguna sortida. Com deia abans vam estar a Washington, però també hem estat a Shangai, amb el primer disc vam anar a Marsella… Però bàsicament el nostre camp de batalla són els Països Catalans, sobretot el Principat. Fem un tipus de concert que tant ens funciona quan es concert de teatre, a l’hivern, com quan es concert de barraca a la nit, després de sopar, quan ja no hi ha cadires.- Com respon davant la Cobla Catalana dels Sons Essencials el públic que no us coneix?Washington va ser una altra cosa, va anar molt bé i estava ple sempre. Vam quedar molt bé amb el Ricard Parera! (riu) Però ara et diré una cosa amb tota la franquesa. Absolutament tots els experts en comunicació ens han dit que el nom que tenim és el pitjor que podíem triar. De vegades, sobretot a la primeria, el nom feia que un cert públic més jove ja no se sentís atret pel nom, sobretot per la vinculació del concepte “cobla” amb les sardanes. Cosa que a mi em sembla una certa deficiència cultural perquè que siguin sardanes no vol dir que no et pugui interessar, per molt jove que siguis. De totes maneres, no és el cas, no fem estrictament sardanes; però reivindiquem l’expressió “cobla” com a conjunt. El rei Jaume I ja tenia una cobla que feia les músiques de moda d’aquell moment. En un entorn més o menys cultivat en el tema de la música tradicional, la gent ja sap què és una cobla, una mitja cobla o una cobla de tres quartans. Ens podríem haver anomenat Orquestra Catalana dels Sons Essencials però ens diem Cobla per reivindicar l’expressió i per expressar que tenim el timbre de la cobla. Però, clar, això, en un moment determinat i per a un públic que desconegui absolutament el nostre treball, és fàcil que el freni. Tu em preguntaves per la reacció del públic. La reacció és molt bona sempre. Sempre funciona però en un percentatge molt alt el públic és adult i amb un punt de cultivat culturalment, diguem-ne. A nosaltres ens agradaria conservar aquest públic però recollir també l’esperit dels joves de 18, 20 anys amb curiositat per veure què passa. És difícil. Ens resultaria més fàcil si féssim compassos de 4 x 4 com la música anglosaxona, que és la que acaba colant universalment. Jo també he fet altres coses, algunes més “gamberres”. Vaig participar, per exemple, a Mesclat. Era un grup de pop rock amb molta arrel però rítmicament no deixava de ser el que la gent esperava d’un grup de pop. En el cas de la Cobla hi ha més sorpresa. No surt el que la gent pot esperar. Jo ho defineixo com a pop perquè, en realitat és un pop acústic molt mediterrani. Però alhora és l’antítesi del que podria ser el pop anglosaxó. Ara bé, si algú creu que és una altra cosa tampoc m’hi discutiré.- Com veus la música tradicional i la seva evolució els darrers anys? Al Penedès està més arrelada que en altres zones?La música tradicional està molt arrelada al Penedès. Però vull fer un apunt: bona part dels actius que participen, per exemple, a la processó de Sant Fèlix de Vilafranca omplint-se de música tradicional durant aquelles tres o quatre hores, després se’n van de festa a escoltar música anglosaxona. Per això el públic del Penedès seria un públic potencial per nosaltres en el sentit que ja no cal que expliquis que això és una tenora o això és una gralla. I ara et contesto la pregunta. La salut de la música tradicional, en aquest país i en aquest moment, està en el seu punt més àlgid des que jo la conec, que ja fa uns quants anys. Hi va haver una explosió molt bèstia quan la transició: però era una explosió de quantitat i la qualitat va fer una davallada molt gran. Després van aparèixer algunes iniciatives pedagògiques que van mirar d’arreglar l’ensenyament de la música tradicional. Això era perillós, fins i tot era criticat per allò de “No, que es perdrà l’essència!”. Però van sorgir algunes iniciatives i tot plegat va propiciar que a l’ESMUC s’estudiessin els instruments tradicionals en qualitat de greu. Crec sincerament que s’ha fet bé i ara hi ha un nivell altíssim. A més a més, tota la joventut que ha viscut aquestes experiències pedagògiques, que ja han pogut créixer en aquest nou entorn, ha conviscut amb els veterans. Per tant, l’essència ha seguit viva i la música i els instruments han millorat tècnicament. Ara surten projectes de fusió espectaculars. La llàstima és que el país continua sent aquell que et deia abans: aquell que diu “lo tradicional és lo tradicional i lo modern és lo modern”. Per tant, tots aquests projectes topen amb aquesta mena de prejudici general.A la Fira Mediterrània de Manresa | FOTO: ©Eva Balcells- Hi ha manifestacions com el ball de gralles de la festa major de Vilafranca que són multitudinàries...Una cosa és actualitzar la música tradicional, que és un procés que es fa sol, per iniciativa pròpia i sense grans esforços per part dels que van a la festa i dels que la fan. Diguem-ne que és un caldo que es cou a foc lent i d’una forma segura. I és una activitat molt important! Però una altra cosa és fer música actual amb els elements de la música tradicional que t’interessin, perquè són teus i els tens tu i, a més, si no ho fas tu no ho farà ningú. No ho farà un Otis Redding, perquè no ho coneix ni li pertoca. El ball de gralles seria un exemple d’actualització de la música tradicional. L’altra cosa és que el grup de moda que actua a la nit a l’escenari gran integri una gralla i no sembli una cosa estranya. Això, al País Valencià ho tenen més ben resolt que aquí: tenen menys complexos.- I a altres parts del món?A l’Europa Oriental, per descomptat. O, per exemple, si vas a una discoteca a Turquia, saps que estàs a Turquia. Això, a Catalunya, no passa. Com a molt et sonarà una rumba del Peret, del Gato o de Sabor de Gràcia. Mira, sobre allò que dèiem d’actualitzar la música tradicional o fer música nova amb elements tradicionals, el segon tema del disc té format de sardana però té una bateria que la identificaries com a pop. Algun periodista m’ha preguntat “I no s’enfaden, els sardanistes?”. I normalment contesto: “No, s’enfaden més aviat els del pop”. Als sardanistes els hi és igual. Nosaltres no estem fent sardanes, estem fent pop. El lema irònic de la cosa és: “No modernitzem la sardana, sardanitzem la música moderna”. D’alguna manera, m’atrau més el repte de sardanitzar la música moderna que de modernitzar la música tradicional, que ja fa ella el seu camí tranquil·lament (jo hi participo amb altres feines i pedagògicament, no cal dir-ho). L’únic que necessita la música tradicional per actualitzar-se és viure: que no deixem de fer cercaviles, castells, falcons…- Els instruments tradicionals van tenint presència en temes musicals diguem “no tradicionals”. Però, i els ritmes? Això ja és anar a la part més salvatge...El Serrat ja fa molts anys que introduïa una tenora en algun dels seus temes de forma natural. Però el ritme et connecta amb allò que és realment essencial i aquí radica la seva importància. Per a mi és molt important el moviment en un país, tenint en compte que s’hi val tot. El tema és que hi ha uns ritmes que són molt d’aquesta terra i que tenim oblidats en els entorns festius quotidians.
Web Cobla Catalana dels Sons Essencials
