Goretti Martínez
,
17/01/2018
Música

Et-Co*: “Ens estem separant d'allò que ens fa sentir vius”

Després de 'Liberto', el grup de Llorenç del Penedès presenta el seu segon àlbum, ‘PRIMe!’, un viatge per recuperar els instints primaris a través de la música

Foto: 

Carles Fortuny
Antonio, Mariano, Sonia i David són Et-Co*
‘PRIMe!’ és una sorpresa, un descobriment continu. El segon disc d’Et-Co* reconstrueix el discurs musical de la banda de Llorenç del Penedès tot mantenint les seves sonoritats ètniques i el seu esperit lliure i incorporant-hi influències sonores noves, de l’electrònica al pop i el trip-hop. Sonia Linares (veu i guitarra acústica), David Chueca (guitarra, gravació, mescla i producció) i Mariano Varela (percussió i bateria) ens han rebut a casa per parlar de ‘PRIMe!’ davant la llar de foc i amb un bon cafè entre les mans. També hi era, tot i que no físicament, l’Antonio León (baix), en "connexió transoceànica" via àudio de Whatsapp des de Veneçuela. I la Marlee, és clar, que es va encarregar de fer-nos sentir, encara més, com a casa.
"La cultura fa que la gent sigui més feliç, i això sembla que no convingui"

- Parleu-me del vostre segon disc, ‘PRIMe!’. És diferent a l’anterior, oi? O almenys, explora territoris nous.
Sonia: Pensa en el Penedès. Com el definiries? Mar o muntanya? És tot: mar, muntanya, vinyes... ‘PRIMe!’ és potser aquesta recerca, aquesta unió entre elements i sensacions que tenen a veure amb diferents paisatges que ens fan humans: emocions plurals.

- Per què heu tingut la necessitat d’explorar altres terrenys?
Mariano:
Ens hi ha conduït la improvisació perquè de les improvisacions ha acabat sortint el disc. A les improvisacions sortia tot allò que teníem cadascú de nosaltres al cos, a la ment, a les mans i a les cordes vocals com una antena per a rebre el missatge que volem traslladar a través de la música a ‘PRIMe!’.

- Com definiríeu aquest missatge?
David:
Reprenent les preguntes d’abans, ‘PRIMe!’ representa un canvi perquè l’anterior disc el vam fer amb una forma de composar i de treure els temes molt diferent. La Sonia tenia els temes ja més o menys definits i els posàvem en comú amb la banda. A ‘PRIMe!’, la composició ha estat completament diferent: no hi havia res preestablert. Quedàvem per tocar i fèiem improvisacions de 10 o 15 minuts. Després agafàvem el que més ens agradava de cada improvisació. Li havíem de donar forma, estructura. Sobre el missatge, el títol del disc, ‘PRIMe!’, vol dir “primari”. Tenim unes arrels primàries de musicalitat i de ritme com a éssers humans que estan molt en lluita ara amb el món en què vivim. Un món de córrer, de ser-hi a tot arreu, d’estar al cas de les xarxes socials. Tot passa molt ràpid. És una lluita constant amb allò que és primari, amb estar tranquil i relaxat. Al disc hi ha moments de canya però també hi ha moments que no ho són. El concepte de primari també serveix per a com hem fet el disc: a través d’improvisacions.
Sonia: Hi ha una separació. Ens estem separant de coses que ens fan sentir vius i, en canvi, connectem amb coses més tecnològiques. Però ens separem del tacte, la comunicació, el ritme... No ho estem explorant, com a humans, amb nosaltres mateixos i amb els nostres nens. “Toma la Play”, enlloc de desenvolupar la imaginació: “a veure si no m’entendran, millor guardar-ho en un calaix”. Com que nosaltres no fem música per una altra raó que no sigui per explorar on ens condueix, anem allà on ens porta. També hem fet les cançons en coordinació a la ritmicitat de les paraules que sorgien a l’hora d’improvisar. Tot s’anava coent.

- Treballar sobre la improvisació no deu ser fàcil. Quan pares? Quan decideixes que el tema és bo?
David:
És un exercici molt difícil, aquest. Depèn del criteri dels quatre. Gravàvem les improvisacions i després cadascú apuntava el que li havia agradat: del minut qual al minut qual. I, a partir d’aquí, començàvem a treballar. Un cop teníem l’estructura, el tema s’anava definint: aquí, la tornada, aquí el solo... Com a grup crec que és important treballar de diferents maneres. Jo entenc la música com una recerca perquè, si sempre ho fes tot de la mateixa manera, a mi no em serviria, com a músic que sóc.
Sonia: Podríem treballar amb partitures però llavors no és Et-Co*. Et-Co* ja ve amb una denominació d’origen lliure i sense etiquetes. És bo poder explorar i la tendència artística dels quatre és aquesta. Aquesta filosofia d’anar caminant pel camí i pensar: “¿Y allà? ¿Qué hay ahí?”. I quan un hi va, els altres el seguim. Jo he après, després de molts anys, que la intel·ligència musical existeix. Si aquesta se sincronitza amb els altres companys, que és el que ens passa a nosaltres, vas trobant espais on et sents còmode. No tothom treballa així. Però, en el nostre cas, als quatre ens inspira i ens parla d’una manera especial, aquesta forma de treballar.

- Ara, escoltant el resultat, quines sensacions us passen pel cap i per l’estómac?
Sonia: En el meu cas... Per un cantó “me automolo” i, per un altre, penso “mierda, aquí lo podia haber hecho mejor”. Quan l’escolto sensorialment és una cosa i quan l’escolto amb precisió, una altra.

- Això passa sempre, oi? El que dèiem abans amb la improvisació també passa amb la gravació i la post producció. Quan pares?
Sonia:
Correcte. I també la pressió, perquè vols que quedi molt bé. I la idea que una cosa que ha nascut lliure ha de passar per un procés d’estructura. És que, clar, sigui el que sigui ha de ser bo. Ai que no em quedi cru, ai que no em quedi massa fet, ai que no em quedi salat...

- Clar, hi ha aquest tema que apuntes: hi ha un procés de creació musical lliure però després tot això s’ha de posar en un paquetet.
Sonia:
Ha de poder estar en un paquetet, clar. Les improvisacions eren com la massa mare, que hi era tot, però després calia cuinar-ho poc a poc.

- Musicalment, parleu-me dels estils que hi ha a 'PRIMe!'.
Mariano:
Jo crec que està tot lligat. La música que hem escoltat els quatre, la música que ens agrada. Cadascú té una freqüència i una senyal que s’alinea moltes vegades. Per això estem treballant junts i ens hem afegit a la família etconiana. A mi em va cridar l’atenció el treball a les improvisacions. Sortien coses que no s’havien parlat abans. Mai vam dir: “Mira, farem aquesta casa, la pintarem vermella, amb aquest sostre i aquestes parets”. Però, de cop i volta, la casa estava feta i a tothom li agradava aquell sostre, aquelles parets i el color vermell. Com? Si ni tan sols hem parlat! Doncs ha passat.

- I la teva sensació sobre el disc, David?
David:
Jo, a més de músic, sóc el productor. L’he gravat i l’he mesclat. Això em produeix un conflicte intern que tinc també amb altres treballs. No el vull escoltar durant molt de temps perquè m’hi he passat moltes hores. Acabes dient: “Bien, el disco ha salido pero yo no lo quiero escuchar”. Però, per altra banda, la part positiva és que hem treballat com mai ho havien fet abans i això ha estat un repte. La majoria de produccions que faig són persones que venen només amb la guitarra i jo poso una mica el que em sembla. En el cas de ‘PRIMe!’, teníem el tema definit, el gravàvem i afegíem molt poca cosa. Només alguna coseta que no havíem pogut fer cap dels quatre – potser uns pads o un sinte o algun loop-. En aquest sentit estic content perquè no teníem definit un estil predeterminat i, tot i així, ha quedat molt lligat. El que ha sortit és el que és Et-Co* actualment.

[Entra un missatge d’àudio de l’Antonio des de Veneçuela obrint connexió transoceànica i li formulem – via àudio de Whatsapp- la següent pregunta]

- I els continguts? Quins temes heu tractat a ‘PRIMe!’?
Sonia:
L’altre dia vam veure un capítol de ‘Merlí’ on parlaven de Hegel i de la figura de l’amo i l’esclau. Tots tenim aquesta dicotomia interior. Nosaltres mateixos, a vegades ens comportem com a amos i a vegades, com a esclaus.
David: Aquesta rapidesa, la industrialització, les màquines... Es perd l’artesania, tot allò que és orgànic. La recerca d’un paradís mental on tot és perfecte, encara que sigui mentida. Tenim un tema que es diu 'See Any Eya', que és com una terra imaginària o una illa màgica on et pots sentir segur.
Sonia: Aquesta separació. Aquesta necessitat d’encaixar tota l’estona. La separació ens produeix una frustració que alhora ens allunya de l’orgànic que és intel·ligent en tu. Que sap, que et guia i et parla, siguis creient o no.

- Vols dir que volem coses que en realitat no volem? Que tot plegat ens empeny a voler-les?
Sonia:
Compra’t això, fes allò altre, sigues així perquè així t’acceptaran. Hem perdut o estem perdent la connexió amb nosaltres mateixos. Per què no ens podem fotre a ballar o a cantar pel carrer? I els nens... “No, calla, no molestis!”. Ens acabem comportant com màquines: un número, paga la factura i a callar. I, una mica, hi ha cançons en aquest àlbum que apel·len a la part més sensible perquè tothom s’hi senti benvingut però també a la part revolucionària. 'Howling', per exemple, va d’això: de fotre un crit. Tota la vida esperant una trucada que no arriba, l’angoixa constant... A vegades, un crit comú ens pot alliberar. Només un moment d’extirpació de tota aquesta voràgine.
Mariano: Un buidatge.
Sonia: Exacte. I la música té aquest poder. Poder detox!

- La música elimina toxines! I ara què, amb el disc? Us ve de gust la promoció?
David:
Sí, també perquè ara és quan ve tocar-lo en directe. Hem treballat a l’estudi gairebé dos anys, i està molt bé, però lo guai d’això és poder tocar-lo en directe.
Sonia: Tenim ganes que la gent connecti amb aquesta ona, amb la nostra nau espacial.

- Com esteu preparant el trasllat de les cançons en directe?
Mariano:
Amb ganes i poc temps! Estem preparant la presentació oficial amb l’artista Conde Poveda, que farà les projeccions audiovisuals, i la Patrícia Barbieri, que farà la dansa. Serà una presentació multidisciplinar i tindrà lloc el 24 de març al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell.

- Deveu tenir una feinada.
Sonia:
Lo guapo és que tenim una discogràfica amb nosaltres, The Hidden Track (Animic), i és molt reconfortant tenir algun al darrere. “recordeu això, feu allò altre, parleu amb aquest o amb aquesta...” Ens van guiant i això ens va molt bé. Amb l’anterior àlbum vam anar més sobre la marxa. Ara tenim una família al darrere d’amics, col·laboradors i músics. Ja no anem sols, estem connectats a una “nave nodriza”.
David: Són gent que ha estat al mateix punt on estem ara nosaltres. Animic és un dels grups catalans que més ens agrada. Ja tenen un bagatge i per a nosaltres és un aprenentatge moure ara el nostre disc a partir dels seus consells.
Sonia: Mira! Whatsapp de l’Antonio!

- Donem pas a l’Antonio des de Veneçuela. Li preguntàvem pels continguts de ‘PRIMe!’
Antonio:
 Tractem temes que ens importen. És una espècie de visió crítica sobre la realitat social actual. Donem el nostre punt de vista sobre la situació de les persones. Creiem que no és un bon moment òptim per la celebració de la vida. Està tot bastant malament. Temes com el totalitarisme, l’individualisme que sobretot vivim a les societats més avançades. Aquí on sóc jo, a Llatinoamèrica, hi ha més caliu entre la gent. La gent s’ajuda més perquè hi ha més necessitat. Aquestes coses que, degut als luxes que tenim al primer món, no ens necessitem tant els uns als altres i cada cop som més individualistes. Llavors, nosaltres parlem d’intentar recuperar els llaços afectius i fraternals entre les persones perquè la vida, al cap i a la fi, ha de ser comunicació, pau i respecte. Fem una crida a allò primari tant en la música, en els bioritmes de la música, com a les lletres. Resumint és una temàtica crítica més que recreativa. Intentem que tingui un sentit i que, a banda de divertir a la gent, els faci pensar.

- A banda de la presentació del 24 de març, teniu més bolos, oi?
Sonia:
Estarem a Andorra, a Montferri i a Vilafranca, al Forat del Pany. I busquem altres espais on tocar.

- Està difícil, per tocar?
David:
Sobretot amb bateria. O la sala està preparada, o la cosa està complicada.
Mariano: Sembla que hi ha una idea de fa temps d’anar retallant la cultura, aquí i a molts altres països. Jo ho he vist a Menorca, Mallorca, Canàries i Barcelona. Vénen traient la cultura perquè no interessa promocionar-la. El 21% d’IVA és un exemple clar.
Sonia: O que no la valoren, o que la música és soroll...
David: O que es queixa un veí...
Mariano: I també és veritat que la cultura fa que la gent es diverteixi.
Sonia: I que es connecti amb els altres.
Mariano: La cultura fa que la gent sigui més feliç. I això sembla que no convingui.
Sonia: La cultura és salut!
David: També hi ha una qüestió sociocultural del propi país. Perquè a altres països, la cultura és tractada d’altres maneres. Aquí sempre s’ha tractat així i és el que hi ha. No hi ha una llei de la música a Espanya. Si vas a Hisenda, als epígrafs no apareix la professió de músic. Com tractes la cultura del país és sinònim de com és una societat.
Sonia: I si acceptes o no que la cultura és un llenguatge d’innovació, , de noves maneres d’entendre el món perquè hi hagi progrés. Sembla que només interessa que el progrés passi com un riu, sense que es noti, i que comprin! Sobretot! Però, clar, per això hi som els artistes. Per reivindicar-nos i per dir d’acord, ens estan venent la moto però cadascú es pot fer la seva moto com vulgui i a la velocitat que vulgui. Hi Hiye!, la cançó del single, va d’això: “Open up the gates / Feel the power”. Troba la teva missió, vés-hi, perquè ningú et donarà res fet i no hi ha les instruccions a cap llibre. No et donaran el manual “de tu arte”. “Tu arte te lo haces tú”.
David: I, d’altra banda, el circuit de festivals està molt tancat. Tot és el col·lega del col·lega del col·lega i, al final, toquen els mateixos a tot arreu. Tancat de moltes maneres: primer pel “colegueo” però també per l’estil.
Sonia: Sempre “a salvo”.

- Tenen por de punxar.
David:
És molt difícil. No hi ha sales per tocar en directe i el circuït de festivals està molt tancat. Llocs com El Forat del Pany o el Sam del Vendrell no són gens fàcils de trobar.
Sonia: Nosaltres seguirem treballant i intentarem que la gent es vagi obrint. Aquesta és la nostra intenció.

Més informació: 

També et pot interessar