Jump to navigation
- Ara esteu immersos en la gira ‘Intenso tour’. Ens parles d’aquest projecte? ‘Intenso’ és un dels pocs projectes que he fet sobre mi. Sóc una persona intensa en tot el que faig i, de fet, m’agrada la intensitat a la vida en general. Encara que la intensitat pot ser bona però també dolenta. A vegades estàs dalt de tot i altres vegades et sents enfonsat. Però crec que la intensitat, en certa manera, és el que ens fa sentir vius. Ens ajuda a estar alerta i a seguir lluitant. El nostre primer disc es deia ‘Ahora soy’; el segon, ‘Resiliencia’. Tenim previst un tercer disc, encara sense nom, però tot aquest camí l’hem fet enfocat cap al concepte d’intensitat. La gira en la qual estem es diu ‘Intenso tour’. Acabem de treure la cançó que dóna nom al projecte. Tot plegat ha estat un procés de creixement en el qual hem anat descobrint que la intensitat és el que més ens identifica, sobretot als nostres concerts. Amb la cançó tot va començar a tenir sentit. ‘Intenso tour’ havia de ser una gira molt guai, teníem un estiu ple de bolos. Però pràcticament tots els concerts grossos que teníem previstos han caigut. Així que més aviat serà una gira del 2021. Dels concerts que havíem de fer aquest any, alguns s’han suspès, altres s’han ajornat i espero que en surtin de nous més endavant. De moment hem fet un concert gran a Extremadura -d’on sóc jo-, tenim un parell de bolos grans a l’agenda i haurem d’esperar a veure com continua la gira. Però sí, havíem de començar al juny ja amb força concerts a l’agenda per tot Espanya: Madrid, València, Barcelona, Salamanca, Sevilla, algunes ciutats d’Extremadura… Ara haurem de posposar bona part dels concerts. I també s’hauran de canviar algunes ubicacions, probablement. No tinc clar com ho farem però ho farem. D’una manera o altra, farem la gira. Tenim un públic al qual dirigir-nos en totes aquestes ciutats. I a veure si podem fer un concert a Vilafranca, que m’agradaria molt!
- Vilafranca ara és casa teva. Ara mateix és la meva llar, sí. Per descomptat que jo sóc de Plasencia i allà és casa meva. Però quan estic a casa de la meva mare a Plasencia, tinc ganes de tornar a casa meva, a Vilafranca. Fa no gaire, vaig estar un mes a Extremadura i, tot i estar bé i tranquil, tenia ganes de tornar. No sé com ha passat però ara el meu lloc és aquí.
- Venim d’uns mesos molt durs. Com has viscut el confinament?Sincerament, ha estat la pitjor etapa de la meva vida. Sóc molt actiu i estar-me tres mesos a casa ha estat una bogeria, sobretot el primer mes. Fins i tot tenia angoixa, calfreds, taquicàrdies. A més, la meva família estava a Extremadura i, encara que igualment no els hagués pogut veure, m’entristia tenir-los lluny. Estic acostumat a arribar de matinada, després de tocar. I estar tot el dia a casa sense moure’m m’ha costat molt. Mirar la tele, amb tot d’informacions negatives, em posava malalt. Vaig haver de demanar l’ajut per cessament d’activitat, que no em va arribar fins al maig... Tres mesos sense cap ingrés. Per sort havia treballat molt i tenia una mica de coixí però vaig tirar de diners que no havia de tocar perquè no sabia com aniria tot plegat. En fi, la primera setmana vaig estar bé perquè venia d’una temporada molt "a tope" però després ho vaig portar fatal. A poc a poc, suposo que com tothom, m’hi vaig anar adaptant. Intentava estudiar, intentava tocar i compondre… Però tampoc tenia l’ànima oberta com per crear res.
- Què necessites per poder compondre?Necessito estar bé emocionalment. Estar feliç.
- Sense patir constantment.Exacte. Jo crec que no he compost res de bo des que va començar el confinament. He anat fent coses i les he anat guardant amb la idea que, més endavant, quan tingui el cap millor, en pugui fer quelcom. Potser he enregistrat vuitanta temes raros, de tots els estils. Ara mateix no els veig però potser d’aquí a uns mesos, quan obri el bagul i em senti més tranquil i content, hi trobo alguna tornada xula, alguna frase guapa, alguna estrofa bonica… Ara mateix prefereixo deixar el bagul tancat.
- Com està anant ara?Hem començat a veure la llum. Durant el mes de juny vam anar fent cosetes i el mes de juliol ha anat prou bé. Cada cap de setmana hem actuat. Sí que és cert que hi ha moltes restriccions, els honoraris han baixat, el públic també… Tots hem de fer pinya, jo entenc que la situació és difícil. Però també t’he de dir que hi ha coses que fan mal i que et veus obligat a refusar. Fa deu anys que estem treballant al màxim per créixer professionalment i assolir la remuneració que considerem justa. Tornar als honoraris de quan estàvem començant no em sembla bé. Per dignitat i per respecte a la professió hem de mantenir-los. Hem fet rebaixes, sí, però no podem fer un bolo per un 30% del que cobràvem abans de tot això. Porto més de mil concerts a la meva vida. I després de tota aquesta feina crec que em mereixo cobrar dignament. I, a més, hi ha molt a darrere de cada concert: un equip, una discogràfica, temps, estudi, assaigs…
- Creus que la gent no ho valora?Crec que no ho valora prou. Potser a altres països la gent prefereix, abans que prendre dues copes, anar primer al teatre o a un concert i després fer-ne només una. Però també hi ha molta gent que valora l’esforç que hi ha. Jo tinc amics que em demanen entrades i penso "si ets el meu amic, per què no la compres? Si saps que això m’està costant molt!".
- Allò de “si ho fas perquè t’agrada”... Això mateix. És una feina molt bonica, sí, però a mi m’ha costat moltíssim viure d’això. He estat cantant al carrer. Quan vaig arribar a Barcelona vaig estar mig any treballant a un Pull & Bear. Estava gravant el meu primer disc però també havia de menjar. Encara no era gens conegut i estava posant els diners que tenia en el disc. Vaig pensar que havia de deixar aquella feina i dedicar-me de ple a la música. Així que vaig estar cantant al carrer almenys mig any més. Em guanyava la vida així: tocant a Gràcia, a Sarrià, a una pila de llocs. A Sarrià estava molt bé perquè allà es veia clarament que hi havia pasta. A Gràcia em tiraven 20 cèntims. A Sarrià eren euros, fins i tot algun bitllet de 5. Aprofitava quan hi havia un cercle de gent i tocava les cançons que funcionaven. Llavors feia veure que recollia la guitarra perquè vingués més gent a demanar-me més. Però, en fi, en aquell temps també vaig haver de fugir de la policia, em van prendre una guitarra, em van tirar ous… Ara, per sort, la gent ens truca per actuar, però també he estat molt de temps enganxat al telèfon: "Hola, bon dia! Aquí feu música en directe?" És la meva feina, es mereix una remuneració! Però la veritat és que a mi em salva la gent que aposta per nosaltres. Hi ha gent que es desviu, que ve als nostres concerts sempre que pot, que si ens pot ajudar ho fa. Durant el confinament he rebut missatges de fans preguntant-me si necessitava diners. No ha calgut, per sort!
- Mecenes discrets. Em vaig quedar al·lucinat i em vaig sentir molt estimat. Jo no sóc ningú, sóc un tio normal i corrent que té una feina bonica. M’agrada que la gent em conegui a través de la música, que tot sigui un conjunt i que passem una bona estona junts. I per això tinc seguidors a qui ja conec bé, sé els seus noms, he pogut parlar amb ells després dels concerts.
- Vas creant comunitat al voltant de la teva música, doncs?Una mica sí. I m’agrada que sigui així. Que després la gent t’escrigui i es preocupi per tu és una passada. De moment no ha calgut, aquest crowdfunding que em proposaven. Però, en fi, m’he criat al camp, abans era llenyataire i potser ho seré un altre cop a l’hivern, si no tinc bolos.
- Parla’m de la teva música. Com la definiries?Faig pop-fusió amb aire flamenc. Jo sempre he estat bastant… no et puc dir flamenc perquè ja m’agradaria cantar flamenc! Però el que sí faig és el pop de sempre amb aire flamenc. He escoltat molts artistes flamencs des de petit, però també he escoltat molt de pop i de rock. De fet, jo escolto de tot. Així que se m’ha fet aquí una pilota curiosa. A més, els meus músics són rockers a foc, de manera que intento que les meves cançons tinguin aquest fons de rock, que m’encanta. La intensitat del rock és brutal!
- La intensitat, un altre cop.Exacte. I barrejar això amb les melodies, els sentiments i el flamenc, m’encanta. Jo segueixo aprenent cada dia i crec que ara vaig ben encaminat però mai hauria dit en el passat que tocaria amb músics de rock. Em veia més amb un cajón i una guitarra flamenca. Bé, la guitarra flamenca segueix amb mí i que no hi falti. Però acompanyada d’una bateria i una guitarra elèctrica. També podem buscar la sensibilitat dins del rock.
- Què me’n dius dels músics, de la gent que t’acompanya? Que són el millor del món. Que són els meus amics però també la meva família. La banda que tinc fixa des de fa sis anys són Jaume Llauradó (guitarra), Ricard Monne (bateria) i David Mani (baix). Hem compartit molts quilòmetres, molts viatges, hem dormit junts… Jo he dormit amb el Jaume més que amb cap altra persona! Ara ja anem a hotels, però abans anàvem on fos. Un cop vam dormir a un alberg del Camino de Santiago. No teníem pressupost i feia molt de fred per dormir al cotxe, així que vam comprar a Correus el carnet de pelegrí. Ens ha passat de tot. Ara sí que podem dir que estem treballant bé, amb una remuneració justa. Ells han estat sempre al peu del canó, han apostat fort pel projecte i tenim confiança plena. No sé com els hi podré compensar tot l’esforç que han posat en aquest projecte. Són músics increïbles. Aquest estiu la idea era tenir-los en nòmina només per a mi però les coses han anat com han anat. Per sort hem treballat bé, ho hem fet tot legalment i tots hem tingut cobertura. Jo sóc del parer que s’ha de fer tot ben fet. Hi ha molt d’intrusisme en el món de la música i això és un problema. Hi ha moltes persones que, en no dedicar-se a la música professionalment, fan bolos a preus molt baixos, poden combinar amb altres feines… Però jo tinc una empresa, pago els meus autònoms, a tots els músics que toquen amb mi se’ls dona d’alta a la seguretat social, per tant cotitzen i han tingut dret a l’atur d’artistes. La música s’ha de dignificar al 100% i això només ho aconseguirem si es considera el que és: una feina de veritat. Una feina honrada i molt complicada de mantenir. I hi ha un altre aspecte: l’streaming. Que està molt bé, però allà hi ha un munt de drets repartits, drets d’autor amb productors, amb la discogràfica, fins i tot amb gent de booking. A més, Spotify paga súper poc, YouTube paga súper poc… Si fos només per a tu, mira, seria un petit ingrés extra. I si fossis Beyoncé, amb milions de reproduccions, encara faries alguna cosa, però tampoc gaire, no et pensis. Està clar que com més gent escolti la teva música, millor…
- Però que l’escoltin en viu, si pot ser. Això és el que volem nosaltres! Nosaltres volem tocar per la gent! I aquesta ha de ser la nostra manera de viure de la música. Abans, fa vint anys, hi havia una altra manera: els discos. Les discogràfiques guanyaven diners amb els discos. Però ara és amb els concerts, i amb la pandèmia, tot ha canviat. Crec que ara les companyies grans tindran un problema immens perquè és impossible que l’streaming doni tants diners com per mantenir-les. Jo no sóc ningú i tinc la sort que puc anar fent coses petitones i anar tirant. Però, què faran els grans artistes amb aquesta situació?
- I amb la teva discogràfica, què tal? Són molt bona gent. Es diu Manuela Records i tinc amb ells un acord pel qual, si arribo o supero uns honoraris marcats, repartim beneficis, però si no hi arribo, no. Les coses s’han de fer bé. Amics, respecte, confiança. Res de trampes ni coses estranyes.
- Coses estranyes de quin tipus?Molts "vendemotos": "Et gravaré, perquè ets molt bo, perquè tu vals, perquè això teu sonarà a tot arreu…" i després tot és fum. A mi m’han arribat a contractar des de la presó.
- Com? Em truca un tio que parlava d’una manera que et podria vendre el cel. De veritat que sóc bastant viu per veure si em prenen el pèl però et prometo que a aquest no el vaig veure a venir.
- T’ho vas empassar? Que si m’ho vaig empassar? Com el gelat que m’acabo de menjar! Se sabia tots els noms dels productors, les companyies, els artistes, els llocs… I em va contractar per un concert que era mentida, per substituir el David Civera! De veritat que jo no em crec res fins que no està fet però és que em va aconseguir un vol per anar a Barcelona, bitllets per l’AVE i vaig passar tres nits allotjat en un hotel de 5 estrelles, amb jacuzzi... si em planxaven la roba! Tenia un paio com de road manager que m’acompanyava a tot arreu i que també estava enganyat. Fins i tot va venir un a fer-nos fotos, enganyat també. I ho havia fet tot el de la presó enredant per telèfon! El concert eren uns senyors de l’IMSERSO que no sabien ni que hi havia un concert, estaven allà sopant. Ara t’explico el perquè de tota aquesta moguda, que ho vaig saber més tard perquè tinc un familiar a la Policia Nacional. Quan vaig arribar em van donar un Mercedes d’una empresa de renting perquè me n’anés a l’hotel. I el que volien era que en marxar el deixés a un lloc determinat on, en lloc de recollir-lo l’empresa, el recollia un altre tio i se l’emportaven per exportar-lo.
- Que fort!Amb això et vull dir que m’han passat moltes pel·lícules i jo vaig decidir fa temps que vull estar amb bones persones, amb gent responsable. El Darío, el president de la discogràfica, viu en un poblet al costat de Toledo. Jo he estat per allà amb ell i la seva família i he vist clarament com se l’estima la gent. Això és molt significatiu i indica que és una bona persona. A poc a poc ja vaig calant a la gent. Clar, en trucar a tantes portes, et vas emportant hòsties de tant en tant. A veure què hi ha per aquí? Pum! Vinga, ja la tens. I segueixo endavant. Perquè tinc una feina súper bonica.
Web Ismael González Instagram Ismael González
