Jump to navigation
- Què té l’harmònica que t’atrau?- L’harmònica és un instrument que està desprestigiat, no tenim en ment que sigui del mateix nivell que un saxo o un violí. Sovint hi ha qui es pensa que l’harmònica no cal estudiar-la, que s’aprèn de forma autodidacta i crec que no és ben bé així. Amb aquest instrument podem tocar clàssica, jazz, però en canvi, no es pot estudiar de forma ordinària en gaires escoles de música. És semblant al que va passar fa uns anys amb la gralla, que també s’aprenia de forma autodidacta o amb grallers que n’ensenyaven. Ara ja es pot estudiar aquí a Vilafranca o fins i tot l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i sents gent que toca molt bé la gralla i penses “Ostres, que bé que sona!”. Amb l’harmònica passa una mica el mateix, com que és un instrument popular i sona de forma fàcil, doncs un es pensa que no cal estudiar-la, que amb quatre coses ja en té prou. Però no és ben bé així, perquè porta feina si la vols tocar realment bé.
- De fet, el Bruce Springsteen, Bob Dylan o altres estrelles del rock també la toquen.Només cal que bufis i aspiris i ja treus sons agradables de l’harmònica, fet que no passa amb el violí o amb la tenora, que has d’haver estudiat i practicat més. I clar, és un instrument petit i fàcil de col·locar en concerts. També és un instrument molt nou, només té 150 anys. Abans es feia servir per afinar orgues, fins que la casa Hohner va començar a fer-ne amb més forats i més notes.
- Ja tocaves el saxo, perquè vas voler aprendre també l’harmònica?- Era adolescent, m’agradava el blues i l’harmònica hi té un paper important en aquest estil de música, perquè té un so molt expressiu. A més, amb 14 o 15 anys, amb el boom del rock català, em vaig enlluernar amb Sangtraït i amb Papa Juls, que tocava el saxo i també l’harmònica i hi havia un moment que feia un solo durant tres o quatre minuts amb l’harmònica i em meravellava l’expressivitat que tenia aquest instrument. Jo ja tocava el saxo, per què no tocar també l’harmònica?
- Explica’ns què és “Harmonicus”.És un llibre per aproximar els nens al món de la música de forma distesa i divertida. Començar a tocar un instrument no és cosa fàcil, per això, com que l’harmònica sona bé, doncs vaig pensar que si ideava un sistema per aprendre a tocar-la, ràpidament els nens i nenes podrien interpretar cançons. El llibre conté una harmònica i un manual per entendre la partitura sense haver de saber solfeig, amb colors i quadrats.
- Ja fa set anys de la primera edició, amb cançons populars, i també l’has fet en castellà. La setmana vinent, abans de Nadal, sortirà el següent volum amb cançons de festes tradicionals. Una molt bona rebuda, no?Doncs la veritat és que sí, estic molt content! I m’agrada saber que el fan servir famílies que no han estudiat música i toquen cançons amb l’harmònica, així com que s’utilitzi en moltes escoles. De fet, tenim la imatge de la flauta dolça a l’escola, un instrument adequat per començar-lo a tocar als set o vuit anys. L’harmònica, en canvi, amb quatre o cinc ja s’hi poden iniciar, és perfecte pel primer contacte amb un instrument.
- La música, a les escoles, sovint se l’ha deixat de banda.- Està desprestigiada per aquells que ens manen des de despatxos i ministeris. Aquests senyors, que creuen que en saben tant, diuen que les arts com la pintura, la dansa o la música distreuen els alumnes i que cal fer coses més importants. Però la música et dona molt: va molt bé per la formació dels alumnes, pel desenvolupament del cervell, per la seva sensibilitat i expressivitat. Tot i això, encara que no se li dona la importància que es mereix. Sort que hi ha professors de música molt bons a les escoles, que estan lluitant molt per aconseguir situar la música al seu lloc. Abans, quan jo feia música a l’escola, el professor era el que feia socials o català i, com que no sabia música, et feia fer treballs sobre Beethoven o et feia veure pel·lícules sobre Mozart. Ara, els professors de música saben com explicar la música, com fer que els nens la sentin, tenen més recursos i sempre busquen coses noves per fer: noves cançons, faciliten que els alumnes toquin també instruments i fins i tot hi ha escoles que tenen banda pròpia!
- I les escoles de música també han canviat la filosofia, no?- Sí, i tant! Quan jo vaig estudiar música, tot era molt més rigorós, amb programes, cursos, exàmens, etc. L’aprenentatge musical fora de l’escola anava dirigit a què l’alumne acabés sent un professional de la música. Ara això també hi és, qui vol seguir aquest camí professional pot fer-ho, però alhora, és obert a aquella gent que el que vol és sentir plaer tocant un instrument. Volen saber interpretar música amb un instrument, però com a oci, com a gaudi propi. A més, a les escoles com aquesta, fomentem que toquin en grups, en combos. Als vuit anys ja comencen a tocar acompanyats per més nens!
- El plaer de tocar un instrument...Sí, és molt gratificant saber tocar un instrument. Tinc alumnes que quan arriben aquí em confessen que han tingut un dia molt dur a la feina, o a la universitat i que estan cansats, però que després de la mitja hora de classe, surten relaxats i com a nous. Tocar un instrument genera plaer. Tinc ex-alumnes que no fallen a les cercaviles on toquem amb la banda. No volen desconnectar del tot de la música, de l’instrument i en gaudeixen tot i no tenir temps de venir a classe, perquè estudien a la universitat o treballen. I els animo a què ho facin, a que toquin, a que si tenen un amic que toca la guitarra i un altre la bateria o el piano, perquè no fan un grup? Entenc que l’èxit no és que tots els meus alumnes acabin sent professionals de la música, el que vull és que s’apassionin amb la música. Tots sabem de gent que ha estudiat música amb l’anterior sistema i l’odien, no en volen saber res, tenen una experiència molt dolenta. Ara, en canvi, busquem que s’estimi la música. Que toquin un instrument quan trobin un moment, com aquell que llegeix per passar l’estona. Tocar per relaxar-se, per passar l’estona, per tenir plaer.
