Marta Rius
,
31/07/2018
Música

Leonora Milà: M’han dit “vosaltres, les dones, no teniu Beethovens”

La pianista i compositora vilanovina ha rebut la Creu de Sant Jordi per la seva carrera musical d’èxit internacional
Leonora Milà amb el piano a casa seva.

Foto: 

Marta Rius
Leonora Milà, al peu del seu piano. Vilanova i la Geltrú.
Han passat més de 70 anys des que la deixebla de la pedagoga Maria Canals, Leonora Milà, va esdevenir una "nena prodigi" que amb només sis anys va oferir dos concerts al Palau de la Música Catalana.
Tarradellas em va dir “Nora, t’asseguro que és més difícil ser president d’aquest país que dels Estats Units”

Era el 1949 i Leonora Milà va interpretar obra pròpia i el concert per a piano i orquestra KV 488 de W. A. Mozart acompanyada per l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Aquest seria el preludi d’una trajectòria de llarg recorregut i èxit internacional que a la intèrpret i compositora vilanovina li ha valgut ara la màxima distinció que atorga la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi 2018. Més de 100 partitures i una trentena de discos publicats formen el seu llegat.

- Què és el piano, per a vostè?
No m’imagino la meva vida sense el piano. Als sis anys vaig obrir la tapa del piano, vaig posar les mans damunt de les tecles i des d’aleshores no he parat.

- Quan va començar a nivell professional?
Amb 12 anys vaig interpretar a Enric Granados i Manuel de Falla en un programa de la BBC de Londres, on vaig tornar l’any següent, el 1955, per tocar a la Royal Albert Hall amb la London Philharmonic Orchestra. He anat combinant la vessant d’intèrpret i de compositora arreu del món amb gires per Europa, els Estats Units i l’Àsia. He conegut tot de gent important, com Ingrid Bergman.

- Qui són els i les seves referents?
La música em ve de casa. El meu pare era violoncel·lista i va tocar 10 anys a l’orquestra Pau Casals. Ell sempre deia que no hauria de cobrar, sinó pagar per les classes que li donava el mestre Casals. En aquella època era una de les millors orquestres d’Europa. De fet, el meu pare li va comprar un piano a la meva mare per a que ella aprengués a tocar, però ella va preferir cantar en la intimitat, res a nivell professional. Aquest va ser el piano amb que vaig començar i encara el tinc a casa. La mare es va dedicar a la joieria que hi ha sota de casa i que fa 150 anys que està oberta. La meva vinculació amb la música també té a veure amb el meu tiet, el germà del meu pare, qui va estar cinc vegades a presó “por rojo separatista”; durant la dictadura franquista, la cultura va patir, però el tiet sempre s’envoltava d’artistes vilanovins. I sense dubte, la meva mentora va ser la pianista Maria Canals, una referent musical i com a persona, d’una humanitat extraordinària. Situa’t: dona, en ple franquisme (1954) i organitza el concurs internacional de música. Això demostra el gran caràcter que tenia.

Foto: Marta Rius

- Pot escollir entre interpretar o composar?
Composar. És el que et surt de dins i l’has de fer néixer. És com tenir una criatura. I ser dona compositora és complicat. A mi m’han dit “vosaltres, les dones, no teniu Beethovens”. És cert, perquè no ens ho deixaven fer amb reconeixement públic. I ho hem fet, malgrat tot! Moltes compositores s’han amagat sota pseudònims d’homes.

- Així, s’ha trobat amb traves per ser dona al món de la música?
Jo he signat sempre amb el meu nom. Però en un món d’homes, també el de la música, no et prenen seriosament. Ara les coses han canviat, afortunadament. Però hem picat molta pedra.

- Com ha rebut la Creu de Sant Jordi?
És important perquè és un reconeixement de la meva feina en un país en el que, les distincions, més aviat són escasses. Recordo que quan Tarradellas va tornar de França, estavem dinant plegats, i em va dir: “Nora, t’asseguro que és més difícil ser president d’aquest país que dels Estats Units”. No ho he oblidat mai. Té tota la raó, encara avui. En Lluís Puig, des de l’exili a Bèlgica, és qui es va posar en contacte amb mi per informar-me que la Generalitat em concedia la Creu. Quan el president Quim Torra em va donar la Creu de Sant Jordi li vaig dir “he estat la primera en moltes coses, però espero ser l’última en morir, dels qui estem aquí”. Els vilanovins portem la sàtira a la sang.

- Segueix tocant?
En aquests moments no. Ara estic escrivint les anècdotes de la meva vida. És que en tinc, eh! Vaig ser la primera artista de l’estat, i catalana, per descomptat, en trepitjar la plaça Tiananmén, per actuar a la República Popular de la Xina, el 1979, i en gravar un disc amb la China National Symphony Orchestra (1988). L’any següent, el 1989, vaig ser la primera compositora que va estrenar un ballet a Sant Petersburg i vaig coincidir amb l’enderrocament del Mur de Berlín. En vaig agafar una pedra que encara conservo. Són casualitats, penso. Però els meus amics em pregunten on vaig per saber què passarà, perquè per on passo, “hi ha follón”.

També et pot interessar