Jump to navigation
- Quina és la teva relació amb el cinema de muntanya?Em vaig incorporar tard al món del cinema. Va ser cap allà el 2010, després de fer un parell de documentals per afició. Jo havia participat en diferents expedicions de muntanya, en zones de l'Himalaia, dels Andes... i em vaig començar a aficionar als reportatges. Així que el 2010 vaig muntar una petita productora, FilmeXplora Produccions, i em vaig endinsar en el món audiovisual a través de cursos i formacions anuals. Fins ara m'he dedicat a fer reportatges de muntanya, molts basats en experiències personals i en expedicions de les quals he format part. A partir del 2016, va començar el projecte 'Maleïda 1882' a través del Bernat Gasull. Amb ell vam decidir anar una mica més enllà i passar dels reportatges personals al reportatge històric, incorporant la ficció. Són petits passos que vaig fent dins del món del cinema. Tenim projectes de futur ambiciosos en el món de la ficció.
- D'on sorgeix la idea de fer aquesta pel·lícula documental?Neix amb el Bernat Gasull, ja que tenim una amistat que ve d'una desgràcia. Jo vaig conèixer el Bernat l'any que va morir el seu germà, el Martí Gasull, que era un expedicionari, un muntanyenc, força conegut. El Martí va morir en una expedició a l'Himalaia, justament quan jo estava en una altra expedició. De fet, un dels meus companys el coneixia molt. Vaig fer un reportatge d'aquella expedició i vaig contactar amb el germà del Martí, el Bernat, per demanar-li que posés la veu en off del reportatge; així va començar la nostra amistat. En aquell moment, en Bernat ja estava treballant amb el seu llibre 'Maleïda', havia començat a investigar la història de Verdaguer amb el seu germà i portava vuit anys treballant en aquest projecte. El 2015 va publicar el llibre i quan jo me'l vaig llegir, un any més tard, la història em va captivar. Vaig comprovar que hi havia molt de material i li vaig comentar al Bernat que havíem de fer alguna cosa més.
- Així que vau començar a donar forma al projecte.Primer volíem fer un reportatge d'itineraris i, quan vam començar a explicar la nostra idea, es va anar sumant més gent. Un dia va aparèixer el Lluís Soler mitjançant la Fundació Jacint Verdaguer. El Lluís Soler és un gran coneixedor del poeta i dels seus versos i es va oferir a interpretar a Verdaguer. Com teníem un gran actor, vam començar a plantejar-nos de passar del reportatge a la pel·lícula. D'aquí va sorgir el guió definitiu del film actual, que està entre el documental i la pel·lícula de ficció; les recreacions històriques es combinen amb les narracions del Bernat.
- Ha estat un repte a nivell cinematogràfic?En el moment de passar del reportatge a la ficció tot es multiplicava. A nivell de dificultat tècnica, a nivell de recursos... Ens en hem sortit dins la poca experiència que tenim en el món de la ficció. Aquesta és la meva primera pel·lícula.
- I t'ha agradat tant que teniu projectes de futur en aquesta línia.Tots els viatges de Verdaguer pel Pirineu són un filó. L'any 1882 comença aquesta gran travessa i després continua al 83. L'any 85 Verdaguer acaba traient a la llum 'Canigó', el gran llibre de poemes. El que voldríem és seguir amb l'any 83 i fer una pel·lícula que ens porti al moment en què el poeta comença a escriure 'Canigó', volem explicar 'Canigó' amb una pel·lícula. M'he adonat que tothom sap que hi ha una obra de Jacint Verdaguer que es diu 'Canigó', però que molt poca gent sap de què tracta. De moment aquest és un projecte de futur i ja veurem si el podem fer realitat. Vull destacar que 'Maleïda 1882' s'ha fet mitjançant el voluntariat, ja que hem tingut finançament 0, ens va coincidir amb l'aplicació de l'article 155. Gràcies a la gent que s'ha sumat de manera voluntària hem pogut tirar endavant amb la pel·lícula. Aquest és un projecte de país i de terra que s'ha fet entre molta gent.
- Dius que podríem considerar Jacint Verdaguer com el pare del moviment excursionista a Catalunya. Quina visió tenia Verdaguer del muntanyisme?Jo he descobert el poeta com un pioner de la muntanya mitjançant el llibre del Gasull. Aquesta era una història que estava amagada, en aquell moment no estava ben vist que un capellà s'enfilés per crestes i muntanyes. L'excursionisme a Catalunya va començar a agafar trempera a partir del segle XX, quan les entitats i centres excursionistes creixen com bolets i es va posar de moda anar a la muntanya. Però abans d'això, era una activitat que només feien els aristòcrates europeus, seguint un moviment que venia dels Alps, que va començar a finals del segle XVIII. En aquell moment van apareixer alguns llibres que arribaven a Barcelona, entre ells el de Henry Russell, i a través d'aquestes publicacions Verdaguer va conèixer la Maleïda, que és el cim de l'Aneto, que és un cim impressionant. A més, com estava a la frontera entre Aragó i Catalunya, en aquells moments era considerat el cim més alt de Catalunya. Verdaguer, que era un revolucionari des de sempre, es va sentir captivat per aquest cim. Era un home que tenia una atracció especial per la muntanya i es va obsessionar quan va començar a llegir les edicions dels exploradors estrangers que arribaven al Pirineu. Verdaguer és un dels pares del pirineisme a Catalunya. Hi havia algunes exploracions científiques, militars, que s'enfilaven a la muntanya per feina, no per passió. En aquells moments l'excursionisme consistia en fer passejades, com per exemple anar a la Font Groga del Tibidabo, no pas en enfilar-se dalt dels cims, on hi havia glaceres, pedres i crestes. En aquell moment, el concepte d'escalada pràcticament no existia a Catalunya.
- A més, anava amb guies inexperts, mapes incomplets i sabates poc adequades... això afegia dificultat al que feia.Aquí no hi havia material de muntanya, a França sí que hi havia grampons o piolets. Així que Verdaguer no tenia possibilitat de trobar-ne. El Pallars era la part més salvatge del Pirineu català i no hi havia informació ni a França, ni a Anglaterra ni enlloc, només hi havia uns mapes molt bàsics dels pobles.
- Era una autèntica expedició.Totalment, és com anar ara a una serralada verge del Kirguizistan. Ell va necessitar d'uns guies, que eren els pastors, que era gent que coneixia els entorns dels pobles on vivien. Així que anava de poble en poble i en cada poble buscava algú que conegués la muntanya o el coll que tenia al davant. Aquesta era l'única manera de guiar-se. També feia croquis a les llibretes que després va fer servir per escriure 'Canigó'. Amb aquests croquis tenia un mapa mental tridimensional de com era el Pirineu.
- Va ser un pioner amb molts aspectes.Absolutament. A més, quan anava pels pobles també recollia llegendes, així que era un explorador del territori en tots els seus àmbits. No oblidem que va ser un dels grans recuperadors de la llengua catalana, encara no s'havia fet la normalització, però ell va recuperar mots i escrivia en català quan molts escriptors no ho feien. Jacint Verdaguer va ser un revolucionari del moment, en tots els sentits, sobretot pel que fa el territori i la llengua.
- Per rodar la pel·lícula, heu anat a glaceres que avui en dia reuneixen les mateixes condicions que les Maleïdes del segle XIX. Què n'opines de la disminució de les glaceres al Pirineu?La disminució de glaceres és brutal. Aquí hi havia una glacera important, que era la de les Maleïdes. Era la gran glacera, com les que ara trobem a 4.000 metres actualment, on hi havia esquerdes amb fondàries de 40 metres. Verdaguer es va trobar amb una glacera d'aquestes característiques i la informació que tenia sobre ella era poquíssima. De fet, gairebé hi deixa la vida, ja que no tenia experiència. Ara, a nivell alpinístic tenim conceptes molt clars, hem de pujar i baixar de la muntanya d'hora perquè les glaceres s'estoven i els punts de neu es trenquen. Però Verdaguer, en l'última etapa, quan va pujar a la Maleïda, ho va fer des de l'Artiga de Lin, que és una autèntica bestiesa, va fer 2.000 metres més de desnivell del que feia tothom. Això va provocar que baixés del cim més tard del que ho hauria hagut de fer i es va trobar amb una glacera que ja estava molt estovada i se li van trencar alguns punts de neu que necessitava per creuar les esquerdes. Va ser en un d'aquests punts de neu quan va estar a punt de morir, va quedar penjat pels peus, literalment. Per recrear aquesta escena hem hagut de marxar del territori on van passar els fets perquè ja no existeixen glaceres d'aquestes característiques. Ara estem en una de les últimes etapes abans de la mort d'una glacera, només en queda el gel negre final sense cap mena de gruix i d'aquí 10 o 15 anys ja no en quedarà res, només una congesta de neu que apareixerà i desapareixerà. Però abans aquesta glacera tenia 40 o 50 metres de gruix de gel, era espectacular.
- Des de fa anys tens vincle amb el Pallars Sobirà, com ha estat poder rodar part dels escenaris de la pel·lícula en aquesta comarca?Quan llegia el llibre jo ja posava imatges a cada paraula, ja que conec molt bé el Pallars. La meva família fa molt temps que té casa al Pallars, hi he pujat des de petit. És un territori que tinc molt present i això em va resultar fàcil per trobar les localitzacions del rodatge. La relació amb el territori ha estat fonamental perquè des del punt de vista de la direcció el projecte sigui més fàcil.
Web pel·lícula 'Maleïda 1882'
