Jump to navigation
- Et vas criar a la llibreria Quera, que regentava el teu avi. Una llibreria del Gòtic de Barcelona especialitzada en llibres de muntanya. La teva vida està molt lligada a les dues coses. Vas trobar la teva vocació ja de ben petita?Cada tarda al sortir d'estudi els meus tres germans i jo passàvem per la llibreria; el meu avi era qui ens acompanyava a buscar el funicular per anar a l'escola i també qui ens recollia. Nosaltres vivíem a Ciutat Vella, però els meus pares, que tenien el neguit que respiréssim aire net, ens van portar a l'Escola del Bosc, una escola pública que hi havia a Montjuïc.
- Sempre anàveu buscant la natura?Sí, tant la influència dels meus pares com del meu padrí és absoluta. Durant les vacances anàvem al Pirineu, els caps de setmana sempre sortíem a la muntanya; quan era joveneta vaig començar a fer voluntariat en un centre excursionista i em dedicava a fer manteniment en refugis de muntanya.
- Així et vas introduir al món dels refugis?Era una manera de poder anar a la muntanya sense tenir gaires diners. Més endavant em va sortir l'oportunitat de gestionar un d'aquests refugis i va ser el pas definitiu per venir a viure al Pallars. D'això ja fa molts anys, jo en tenia vint.
- Aquest refugi era el d'Amitges, que has estat gestionant durant vint-i-dos anys. Com va ser l'experiència?Era com un somni. Trobar-se enmig de la natura salvatge, atendre la gent que arribava, jo ho veia com una aventura. Els primers anys, però, gairebé no venia ningú. Abans quan la gent tenia vacances, se n'anava a la platja. El Parc Nacional tampoc era el que és ara, la gent acampava a l'Estany de Sant Maurici i pujaven amb el seu cotxe particular fins a Amitges, no hi havia cap regulació.
- Ja escrivies quan vas venir a viure al Pirineu?Això d'escriure ho faig des de ben petita. Els meus pares eren caps d'un agrupament escolta i quan anàvem de vacances o fèiem algun viatge amb els meus germans, ens repartíem la feina com si fóssim un cau. A mi sempre em tocava fer el diari del viatge. Des de ben joveneta sempre anava passant totes les meves experiències al paper.
- L'any 2007, vas repetir el viatge que Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van fer pel Pirineu occidental. Les seves experiències es poden trobar a 'A peu pel Pallars i la Vall d'Aran' i 'Viaje al Pirineo de Lérida'. Sobre el teu viatge tu vas publicar el llibre 'Nou viatge al Pirineu'. Això va ser una feina per encàrrec. Casualment, jo en aquell moment havia de fer el treball de fi de Grau de Filologia catalana i, com vaig haver de llegir a fons els llibres de Cela i Espinàs, vaig aprofitar per fer el meu treball sobre literatura comparada. Els dos parlaven d'una experiència compartida, però el resultat final, els seus llibres, era molt diferent.
- Ells van fer la ruta 50 anys abans que tu, l'any 1956. Quin Pirineu et vas trobar?Vaig trobar la mateixa hospitalitat que m'he trobat sempre al Pirineu. Però també em vaig trobar alguna sorpresa. Travessar caminant els ports, per exemple el de la Bonaigua, va ser molt interessant. Havia llegit sobre els viatgers que els creuaven a peu al segle XVIII, quan els ports eren un gran repte i on cada any hi havia morts. Passar-los a peu em va permetre empatitzar molt i poder fer un salt en el temps.
- Què vas aprendre en aquest viatge a peu per l'Alt Pirineu?Quan he marxat de vacances, sempre he anat a fer trekkings de muntanya. He estat a l'Himàlaia, a l'Atles marroquí, a Nova Zelanda. Aquest viatge pel Pirineu em va servir per veure que no tenim res a envejar a cap altre lloc del món. Els paisatges, els camins vells de pedra seca, els ponts romànics; la saviesa dels nostres avantpassats que sabien que per fer un camí calia fer dos traçats, el de l'obaga i el de la solana, per poder-hi passar en diferents estacions de l'any. Tota aquesta saviesa es va repetint arreu del món, sigui aquí o als Andes. Quan viatgem a peu tenim un impacte molt petit en el medi i donem molta vida als llocs per on passem. És una molta bona fórmula i les nostres comarques tenen molt potencial a l'hora de recuperar camins vells.
Núria Garcia Quera
- Amb el turisme massiu, correm el risc de fer malbé el Pirineu?Oi tant! L'altre dia per encàrrec d'una revista vaig anar a fer el Barranc de l'Infern amb un fotògraf. D'una banda em va entusiasmar, perquè és una meravella geològica, és una cosa fora de sèrie. Però per una altra banda, va ser una gran decepció veure, per exemple, pintades a les parets del barranc. Anàvem amb un noi que hi havia estat molts anys enrera i recordava que el barranc estava ple de salamandres, ara no en queda ni una. La nostra presència a la natura té un impacte molt gran. El turisme pot donar vida a molta gent, però hem de mirar com ho fem; l'hem de regular una mica.
- L'any 2011 et llances a una nova aventura i crees la col·lecció Sensus on has autoeditat tres dels teus llibres.L'autoedició va ser una aposta per la llibertat. Jo tenia molt clar que volia que als meus llibres hi hagués dues mirades: la literària i les imatges. Sempre m'ha agradat dibuixar i d'un viatge que vaig fer a Mali tenia molts apunts en aquarel·les. Quan vaig publicar 'A dalt de la duna roja', que està ambientada allà, vaig pensar que estaria bé que hi hagués la novel·la, però també les il·lustracions. Com no hi havia cap editorial que treballés la literatura i la grafia al mateix llibre, vaig decidir llençar-me. És cert que aquesta incorporació d'imatges encareix el preu final del llibre.
- Quin és el fil conductor de la col·lecció?Ara mateix té tres volums i tots ells són sobre viatges. Dos són novel·les de ficció i 'Nou viatge al Pirineu' és una crònica. Un altre aspecte de la col·lecció és que aportem una part dels beneficis de la venda dels llibres al territori on estan ambientats. En el cas del Pirineu els aportem a l'Associació Xisqueta; amb 'A dalt de la duna roja' treballem amb una organització que construeix escoles a Mali, i amb 'Passes de tardor' a l'Himàlaia, els aportem a la Casa del Tibet que té moltes iniciatives solidàries.
- Tens un quart volum per la col·lecció en ment?Ara estic fent la investigació de la meva tesi doctoral sobre lingüística, on estudio l'origen dels topònims dels pobles del Pallars Sobirà. I d'aquí, a part d'articles científics, segur que en sortirà algun treball de divulgació; molt probablement serà el quart número de Sensus.
- Ens resoldràs l'enigma d'on vénen els topònims bascos del Pallars?Ja ho veurem si són bascos. Això és el que s'ha dit, però mai s'ha demostrat. S'han interpretat topònims a partir de paraules basques actuals, però això treu de polleguera als filòlegs bascos. No entenen com podem interpretar topònims molt antics amb paraules basques actuals, com si el basc no hagués tingut una evolució com la resta de llengües.
- Desmuntaràs aquesta hipòtesi, doncs?De moment estic analitzant tots els noms dels pobles del Pallars Sobirà per veure quins segments es repeteixen; els que acaben en -erri o en -ui, els que comencen per Est-, etc. La meva hipòtesi és que aquests segments que es van repetint en els noms de diferents pobles tenen relació amb elements del paisatge. I aquests topònims el que feien era descriure el lloc on es trobaven amb una llengua molt antiga, però que encara no sabem quina era. Treballo amb estadística per relacionar tots aquests segments amb elements del paisatge, per trobar les coincidències.
- És una feina quasi matemàtica, de desxifradora de codis.És pura matemàtica. Per fer l'encreuament de les dades dels segments amb les dades geogràfiques s'ha fet amb un algoritme matemàtic. El que vaig a buscar són resultats empírics, estadística pura; en lloc de treballar amb la intuïció que ens havia portat a creure que Esterri o Isavarre sonava a basc. Això no s'havia fet mai en el món de la toponímia.
- També has escrit molts reportatges sobre excursionisme en revistes especialitzades i guies. És un gènere menys reconegut, però molt important a l'hora de transmetre i explicar la muntanya. Han perdut vigència amb internet?Per mi el periodisme és literatura pura, inclús la crònica o la notícia més estricta. Pel que fa a la crònica d'excursions o els reportatges sobre muntanya, és cert que amb internet i l'accés a moltes aplicacions s'ha perdut el costum de consultar les guies. Hem de fer un exercici de repensar com podem gaudir de les dues coses; la part més informativa, que te la pot proporcionar una aplicació, i la part més interpretativa i humana que aporta algú que escriu sobre muntanya.
Web Sensus
