Jump to navigation
L’exposició està dividida en tres àmbits: el context, la vaga i la llarga lluita per aconseguir la reducció de la jornada laboral a 8 hores. Les imatges de fotoperiodistes i d’humoristes gràfics, les filmacions, l’aportació de documents originals i les reflexions de protagonistes dels fets són els recursos que utilitza l’exposició per relatar visualment els esdeveniments i apropar-nos a l’època. De l’exposició podem destacar que es reflecteixen esdeveniments coneguts ocorreguts durant la vaga a Barcelona, però és interessant per la relació dels orígens a les construccions que a la Noguera Pallaresa i el Segre construïa Riegos y Fuerza del Ebro. Aquesta empresa era coneguda com la Canadenca, perquè va ser creada, com la seva empresa mare, la Barcelona Traction, a Toronto l'any 1911.
La historiadora i comissària de l’exposició, Dolors Domingo, ens explica que les condicions de vida i laborals de les persones que treballaven a les construccions hidroelèctriques que es van construir a partir de l’any 1912 sobre la Noguera Pallaresa i el Segre -el canal de Seròs, la central d’Aitona, la central de Sossís, la presa de Talarn, la central de Tremp i, més endavant, la central i la presa de Camarasa- eren molt precàries. “Arribaven a pobles petits que no estaven preparats per rebre l’allau de gent que va treballar en aquestes construccions que havien de viure en barraques, pallers, corrals… de qualsevol manera, amb manca de condicions higièniques. També les condicions laborals eren molt dures”, diu Domingo tot recordant els alts índexs d’accidents laborals i defuncions per aquesta causa. “Treballaven deu hores i en tenien més de dues més de camí fins arribar a peu a la feina”, afegeix. Els treballadors venien de les zones agràries de Ponent, d’Aragó, molts de Múrcia i també de València, però també d’altres indrets d’Espanya. Des del 1912 fins al 1918, les vagues i motins que van protagonitzar els obrers no van tenir repercussions en la seva millora laboral, degut a una feble organització i la manca de suport d’organitzacions sindicals.
Però l’any 1918 el sindicat CNT ja tenia una forta implantació. A l’estiu d’aquell any, la CNT va organitzar el Congrés de Sants, que va posar les bases d’una nova organització del sindicat entorn als sindicats únics o d’indústria.Presa i central hidroelèctrica de Camarasa | FOTO: Isidre Blanc a Viquipèdia
A Camarasa les obres de construcció de la instal·lació hidroelèctrica van començar el 1917. La presa havia de mesurar 101,5 metres des de la cimentació i quan es va acabar va esdevenir la més alta d’Europa. L’empresa Riegos y Fuerza del Ebro hi va desplegar tota mena d’innovacions tecnològiques, però les condicions dels obrers eren deplorables, les jornades eren de 10 hores per un sou de 4 pessetes. "Quan el sou no els arribava l’empresa els facilitava vals que només podien utilitzar a la botiga de l’empresa, les mesures de seguretat molt deficients, els accidents amb incapacitats temporals o permanents i morts a l’ordre del dia", apunta Domingo.
El mes de novembre de 1918 es va crear el sindicat d’Obres de Camarasa, que va ingressar al sindicat Únic de Construcció de la CNT. Reconegut com a interlocutor per part de l’empresa, va aconseguir petites millores laborals pels treballadors que construïen la central hidroelèctrica en aquest municipi. L’1 de desembre, però, el director de construccions, el senyor Caldwell, va posar agents de la Guàrdia Civil per escorcollar els treballadors a l’entrada de l’obra. Aquest fet va ser el detonant per a la declaració de vaga.
L’aturada va tenir un seguiment massiu -dels 1.500 treballadors només van anar a la feina 30- i el comitè de vaga va demanar la fi dels escorcolls i millores salarials. A partir de l’11 de desembre, el Comitè de la CNT de Catalunya va dirigir la mobilització, va exigir la jornada de 8 hores com a principal reivindicació i va dissenyar l’estratègia per estendre la vaga a Lleida i a la resta de Catalunya. Alhora, el sindicat es va organitzar per recaptar diners i oferir així suport econòmic als vaguistes, cosa que va permetre mantenir l’aturada gairebé un mes i mig.Militars a la Plaça Catalunya durant la vaga de la Canadenca | FOTO: Fons Brangulí - Arxiu Nacional de Catalunya
Dolors Domingo explica que, en aquells moments, “la CNT va donar suport als vaguistes i va idear l’estratègia de lluita: si el conflicte no se soluciona a Camarasa continuarà a Lleida, i després a Barcelona, i després a tot Catalunya”. "I en efecte es va fer vaga a Lleida, que va durar un parell de dies i no va tenir cap repercussió important tret d’aconseguir la llibertat dels sindicalistes de Camarasa i demostrar la voluntat del sindicat de seguir la planificació prevista", afegeix. Durant la vaga a Camarasa, també es va desplegar la justificació ideològica de la vaga, a través dels articles a Solidaritat Obrera: la lluita contra una empresa multinacional que tenia accionistes estrangers que rebien beneficis a costa de les dures condicions laborals que patien els treballadors del país. La mobilització a Camarasa va acabar el 14 de gener del 1919.
El mes de gener de 1919 a Barcelona s’estava coent una vaga del Sindicat de Construcció: “El governador civil tenia por que sortissin al carrer entre 200.000 i 300.000 obrers i que això repercutís de manera negativa a la ciutat”, diu Dolors Domingo. El governador va demanar i va aconseguir del govern la suspensió de les garanties constitucionals, que va comportar la repressió contra els sindicalistes a la ciutat comtal. “La continuïtat de la vaga entre Carmarasa i Barcelona va tenir una interrupció d’una vintena de dies degut a la persecució que es va dur a terme el mes de gener de 1919”, afirma la comissària de l’exposició.
Cua davant la fleca Aurora durant la vaga | FOTO: Fons Brangulí - Arxiu Nacional de CatalunyaUn centenar de treballadors de l’oficina de Riegos y Fuerza del Ebro va iniciar la vaga de la Canadenca a Barcelona. “Cobraven 125 pessetes al mes i, quan els van fer fixes, en cobraven només 100”, explica Domingo. La CNT, amb molts dels seus dirigents a la presó, va organitzar la lluita i va aconseguir que treballadors de diferents empreses del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat s’anessin incorporant a la vaga. Barcelona va quedar a les fosques, sense aigua i sense energia.
L’Estat va reaccionar confiscant empreses -amb el vistiplau dels seus directors- i els vaguistes van ser substituïts per soldats de l’exèrcit que havien de normalitzar els serveis aturats. La militarització obligava els treballadors a retornar a la feina, però molts s’hi van negar i van ser empresonats. Finalment amb la influència de les autoritats polítiques, el conflicte es va reconduir cap a la negociació entre el comitè sindical i l’empresa i va arribat l’acord. En el míting celebrat a la plaça de toros de Les Arenes el 19 de març de 1919, Salvador Seguí, el noi del sucre, va aconseguir convèncer els treballadors d’acceptar l’acord i tornar a la feina.
El 26 de març, davant de l’incompliment de deixar en llibertat els vaguistes presos, el sindicat van declarar la Vaga General a la província de Barcelona, seguida massivament per treballadors de totes les empreses de Barcelona. Enmig d’aquest conflicte el cap del govern espanyol, el comte de Romanones va publicar a la Gaceta de Madrid el dia 3 d’abril de 1919 el decret que concedia tots els treballadors espanyols la jornada laboral de 8 hores.
“Avui en dia, la vaga de La Canadenca, hauria de ser un símbol dels drets laborals que hem de conservar i de tots aquells que encara hem d’aconseguir”, conclou Dolors Domingo.
Web Museu d'Història de Catalunya Web Ajuntament de Camarasa
