Hermanos Lobo: "Tot el que hem aconseguit ha sigut gràcies al nostre esforç"

10/02/2018
D'esquerra a dreta: Arnau, Fran, Alberto, Jose i un servidor

Déu n'hi do quin fred! Quan arriben la boira i el fred a Lleida, ja podem dir que som a casa. Aquest matí, si heu llegit bé, matí, les circumstàncies del guió així ho han volgut, hem quedat per entrevistar a Hermanos Lobo, una banda de rock lleidatana que té moltes coses a dir.

Li fiquem el sucre al cafè ben calent, i deixo la gravadora al mig de la taula. M'acompanyen els quatre components de la banda l'Alberto (guitarra rítmica i veu principal), l'Arnau (guitarra solista), el Jose (bateria) i el Fran (baix).

Quina és la història d'Hermanos Lobo?

Fran: Al voltant del 2010 l'Alberto va començar cantant sol, com a cantautor, i un dia, després de veure'l amb un concert li vaig comentar que aquelles cançons sonarien molt bé amb un grup al darrere.

Alberto: Correcte, llavors li vaig comentar al Fran si volia muntar un grup i així ho vam fer, ell es va ficar al baix, i després d'uns quants canvis, uns quants concerts i uns quants anys on van passar per la banda diferents músics, Hermanos Lobo va acabar creant-se formalment, amb la incorporació del Jose a la bateria i l'Arnau a la guitarra solista, l'any 2015.

Quin és el vostre estil de música?

Jose: Principalment, hard rock, tot i que podem tenir en certs moments tocs d'altres estils de música com són l'ska o el grunge.

Fran: De fet, tot i que ens podem definir com un grup de Hard Rock, hi ha gent que ha escoltat el nostre EP i ens comenta que el que més els hi agrada és que cap cançó sembla igual. Totes poden tenir petits tocs d'altres estils, a més del nostre segell propi.

Quins són els vostres referents?

Alberto: Héroes del Silencio, The Cure, The Doors, Led Zeppelin, en definitiva, tot el rock i la bona música en general.

Fran: Nirvana, Pearl Jam, Elvis i Iron Maiden.

Jose: Si parlem de lletres: John Lennon i David Bowie. Si parlem d'estil cantant: Elvis o Freddie Mercury. I si parlem de la bateria: Keith Moon, Lionel Hampton, o Gene Krupa.

Arnau: John Frusciante i Jimmi Hendrix.

Alberto: Cadascú té la seva personalitat i referents totalment marcats i això fa que el grup sigui millor.

D'on ve el nom d'Hermanos Lobo?

Alberto: Quan vaig començar com a cantautor, ja utilitzava el nom de Lobo. Llavors, quan vam formar la banda i com que entre tots ens portem com a germans, vam decidir que Hermanos Lobo seria un bon nom, tot i que al principi semblava una mica fluix. Però la veritat és que a més d'aportar-nos un nom, Hermanos Lobo, ens aporta una filosofia. La filosofia de l'esforç, el treball en equip i la constància, exactament igual que passa amb els llops.

Quin és el vostre missatge?

Fran: Cada cançó és un missatge per si sol.

Arnau: El nostre missatge parla sobre la naturalesa, l'essència de l'ésser humà i la companyonia.

Alberto: Cançons com per exemple podrien ser "El Riesgo" o "El Viaje" són cançons amb una gran càrrega en el missatge.

Qui escriu les lletres?

Alberto: Fins ara les cançons que tenim són meves, ja que eren cançons velles, cançons que jo havia fet ja fa temps, i el que hem fet ha sigut millorar-les i donar-los-hi una volta. Ara que estem preparant material nou, ja no serà així. Tots estarem involucrats tant en les lletres com en la música. De fet el Jose ja n'ha escrit dos.

Per què les lletres són en castellà i no en català o en anglès?

Jose: En anglès no poden ser principalment perquè no crec que tots tinguem el nivell suficient per fer-ho, i a més no és una llengua que ens surti quan expressem el que sentim a l'hora de compondre cançons.

Alberto: No és per res amb concret, ens surt així de dintre. Tot i que més d'un cop hem pensat a fer alguna cançó en català, o cantar-n'hi alguna als nostres directes, però no ha sorgit. La veritat és que el castellà és l'idioma maternal de tots nosaltres, així que crec que també hi tindrà alguna cosa a veure.

Arnau: La música és un llenguatge que no entén d'idiomes. L'idioma no és el més important.

Que transmet Hermanos Lobo damunt de l'escenari?

Arnau: Pura energia, de fet, en un concert, se'ns va arribar a trencar el bombo de la bateria.

Jose: Passió.

Fran: Rock.

Alberto: Jo intento transmetre tota la passió que puc, però si no fos per ells tres, tota l'energia que desprenem no seria possible.

Quins són els vostres plans a curt termini?

Alberto: Gravar el nostre primer disc, i sortir de gira. I si parlem de coses imminents, també està el concert el dia 17 de març a Saragossa a la sala "La Ley Seca". Una data molt important per nosaltres, ja que és la primera vegada que anem allí a tocar.

Fran: Exacte, entrarem a finals d'aquest mes o principis de març a gravar el disc i després a sortir de gira allà on sigui per presentar-lo.

Què ens podeu dir del nou disc?

Alberto: Doncs tindrà unes 12 o 13 cançons, i el títol de l'àlbum serà: "El viaje sin regreso". Algunes cançons ja estan acabades i ara mateix estem fent la portada del disc.

Quina relació té Lleida amb el Rock?

Jose: A Lleida el rock té poc èxit i crec que la culpa és una mica de tots. De la gent, dels músics, dels grups i dels programadors. Hi ha un desencantament molt clar en vers aquest tipus de música en aquesta ciutat. A més, és quasi un miracle que algú et contracti o et programi concerts.

Arnau: Sí, és un miracle, però és un miracle per alguns, perquè per als grups que toquen altres estils de música més vendibles i que per tant mouen molta gent, els programadors perden el cul perquè saben que faran diners.

Alberto: Tot i això, hem de dir que hem aconseguit programar un concert al Cafè del Teatre, el 16 de juny, per presentar el nostre disc, i el Cafè del Teatre és un lloc on ens fa moltíssima il·lusió poder tocar.

Però sí que és cert que a Lleida hi ha un gran conjunt de grups de música, de tots els estils, molt i molt bo. El que passa és que hi ha massa postureig en aquest sentit, perquè és més important, demostrar que es va als concerts per poder fer-se la foto, que a l'hora de la veritat demostrar un suport que es faci visible, que demostri que la gent se sent orgullosa de tenir aquests grups a la seva ciutat. Lleida, realment no valora la música i els músics que té.

Hermanos lobo ha tingut algun suport extern?

Alberto: Hermanos Lobo està sol. Exceptuant a Joves del Segrià i a l' Andrés Rodríguez, tot el que hem aconseguit ha sigut gràcies al nostre esforç i perseverança. També és cert, que sabem que encara hi hem de ficar més de la nostra part. Nosaltres sabem que som un bon grup, de fet, del nostre EP s'han venut les 500 còpies que vam treure, però encara hem de picar més pedra si volem arribar ben lluny.

Arnau: El que m'és més difícil d'entendre és perquè totes les mans que ens podrien ajudar, acaben ajudant als grups que no ho necessiten, als grups que per si mateixos, ja mouen grans masses de gent i ja funcionen. Suposo que la resposta és el que parlàvem abans, però és trist que a bandes com la nostra no se'ls hi doni una petita ajuda per poder prendre el vol.

Aspireu a poder viure del grup?

Jose: Sabem que és una cosa complicada, s'ha de treballar molt, i per aconseguir-ho has de fer que el grup i no cap altra cosa a la vida, sigui la teva prioritat máxima. Tot i això, clar que sí, aspirem a viure del que ens agrada, de la música.

Fran: Jo ho tinc clar, el meu somni és poder viure d'Hermanos Lobo.

Alberto: Òbviament és possible viure d'Hermanos Lobo, però hem de treballar més i creure'ns-ho.

Arnau: A mi m'encantaria viure de la música, però jo el que vull és gaudir el moment, del que m'omple de vida ara mateix, que per mi ja és un gran objectiu. El que hagi de vindre, ja ho lluitarem.

Vosaltres vau ser el primer grup a tocar a la presó de Lleida, com va ser aquella experiència?

Alberto: Hem tocat dues vegades, la primera va anar molt bé, i la segona va ser increïble.

Arnau: Va ser increïble, els presos t'ajuden a tot.

Fran: De fet ens van arribar a donar les gràcies per haver-los-hi tret dues hores de presó.

I en cap moment us va preocupar el fet d'estar tocant a una presó?

Fran: Potser el primer cop si, perquè mai saps com poden actuar. Però la segona vegada tot va anar més rodat, i cal recordar que la segona vegada que hi vam actuar, va ser per petició dels mateixos presos.

Arnau: Potser hi haurà més grups que passin per allí per fer concerts, però nosaltres vam ser els primers, i això no ho pot dir ningú, vam obrir camí.

Jose: Jo, personalment no vaig entrar nerviós cap de les dues vegades, però sí que és cert que vaig entrar amb la sensació que allí podia passar alguna cosa molt gran, i així va ser. De fet, tant de bo el públic fos tan apassionat, com el públic de la presó. Sembla que realment t'hagin de privar d'alguna cosa, perquè realment la valoris com cal.

Teniu molts fans a l'Aragó, per què creieu que és?

Alberto: Doncs no ho sé, suposo que perquè també ens hem mogut molt per allí, i perquè jo sóc d'allí també. A més, és que està al costat de Lleida i entra dintre de la nostra roda.

Jose: Jo crec que perquè allí són molt rockers, i pel que sigui, les lletres entren molt bé també.

Fran: A mi el que més m'impressiona de l'Aragó és que els més petits són grans fans del rock.

Quin és el millor moment que heu viscut dins del grup?

Arnau: Els concerts a la presó.

Fran: La presentació de l'EP al Manolitas.

Alberto: El concert que vam fer al meu poble a Hinojosa de Jarque a Teruel.

Jose: El concert al Moli.

Digueu-me un grup o artista favorit, viu o mort, amb el que us agradaria tocar una cançó vostra damunt l'escenari.

Arnau: Juan Valdivia (guitarrista d'Héroes del Silencio).

Jose: Janis Joplin.

Fran: Kurt Cobain.

Alberto: Bunbury i Louis Amstrong amb la seva trompeta.

I el vostre artista favorit viu?

Fran: Tots els de Pearl Jam.

Arnau: Sean Lennon.

Jose: Stevie Wonder.

Alberto: Rafael.

Un lloc on us agradaria tocar:

Alberto i Arnau: Al Festival Prineos Sur.

Jose: A Wembley o al Madison Square Garden.

Fran: A les festes majors de Lleida.

I per acabar, recomaneu dos grups.

Alberto: A Contra Blues i Triana.

Arnau: Ataxia i Deceleratrix.

Fran: Iron Maiden i Pearl Jam.

Jose: Dream theater i Jamie Cullum.

 

 

Tanco la gravadora i ens acabem el nostre cafè tranquil·lament. No hi ha dubte que Hermanos Lobo s'han fet a si mateixos, i que tenen un potencial terrible. Són rock and roll, i estan ansiosos per demostrar-ho. Seria bo que els deixessin.

I per acabar, recordeu, salut i música de valent!

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.