Jump to navigation
Sempre dic que en la literatura no hi ha major plaer que el fet de descobrir nous autors i les seves respectives obres, o bé uns altres ja consagrats però que encara no havien ficat el cap entre les teves lectures. És el cas que ens ocupa avui. Des del primer moment que em vaig assabentar de la publicació de "Hasta los andares" alguna cosa va cridar la meva atenció, com quan sents aquella inesperada i estranya connexió amb alguna cosa o amb algú sense ser capaç de determinar un motiu concret. Tal vegada fos la manera que tenia Laura Orens de vendre la seva obra, diferent dels cànons habituals, amb paraules triades a consciència i perfectament encaixades en el lloc corresponent. Així que el que vaig fer va ser deixar-me guiar pel meu instint, que sol encertar en aquests casos. De seguida vaig ratificar aquestes impressions inicials, malgrat que també és just dir que al principi de la lectura vaig quedar una mica descol·locat i vaig haver d'emmotllar-me a la prosa d’Orens, absolutament fora del comú i molt particular, amb un ús, això sí, exquisit del llenguatge. Però una vegada t’introdueixes en el seu món, ho entens tot, i això genera una estranya alhora que reconfortant, per la seva naturalesa gairebé única, mescla de complicitat i aliança amb l'autora; la comprensió de la seva originalitat i personalitat.
En "Hasta los andares" ens trobem una història qualificada com de gènere noir, amb tota seguretat perquè sens dubte té peces que la fan encaixar dins d'aquesta categoria, encara que la realitat sigui que té moltes més etiquetes incrustades en el seu ADN. Construïda i cuinada com el millor brou gallec i ambientada en un lloc imaginari d'aquesta bella terra anomenat “Fraguiña de Bergantiños”, un lloc que va i ve i que l'escriptora sap construir hàbilment.
"Fraguiña al fin y al cabo era un pueblo. Dio igual el número de habitantes que la hicieran probable. Creció como crecen los grelos, espigándose, esparciéndose, alrededor de aquel barco surgido del bancal, lejos de mágicos y terribles naufragios."
Molt subtil l'autora contraposant el generalitzat concepte del "Primer nacimiento del milenio" amb "O primeiro morto do milenio". I aquí és on es percep a una afilada i irònica Orens que juga amb l'antagonisme de tots dos conceptes servint-se d'això per a començar a ordir la trama: una empresa càrnia construïda des de la humilitat però amb aspiracions; un mort que ho canviarà tot i la posterior recerca duta a terme per una peculiar parella d'inspectors: Castelao i Cunqueiro. No vull desvelar més de la trama, ja que cal descobrir-la pas a pas, deixant espai a la sorpresa, però sí que diré una cosa que m'ha fascinat: l'atmosfera de la novel·la. I és que Orens, amb una brillant subtilesa, et fa sentir els llocs, sap impregnar-nos d'aquesta Galícia real i irreal, dels seus costums i les seves maneres de fer; les pinzellades de realisme màgic que tan bé li senten a l'obra, magistralment encaixades en el context de la mateixa i fent de pas bandera del misticisme tan propi d'aquesta terra; els moments viscuts; les situacions creades; la crítica social subjacent. La gamma de personatges que apareixen en la història és un altre punt a tenir en compte, per la seva bona construcció, per les seves singularitats i diferenciació entre ells.
Prologada pel lloat Lorenzo Silva, no puc estar més d'acord en la seva afirmació que és "una novel·la valenta i suggeridora, que parteix d'un gènere popular i particular per a fer literatura perdurable i universal". Una obra i una autora encara per descobrir amb un esperançador futur, que caldrà seguir molt de prop i que la literatura i els lectors haurien de col·locar en el seu just lloc.
"La cordillera de las empanadas amaneció de nuevo envuelta en su niebla. Quizás de lejos pareciera humeante, recién salida del horno, quizás incluso con los misterios a media cocción. Y ahí era donde el inspector mejor se manejaba; entre las certezas y las dudas. En algún lugar entre el pasado y el presente, como aquel duelo que dejó a medio hacer, un luto frío que se instaló en sus tripas y sus silencios. Justo ahí, bajo la alfombra, donde el país guardó sus muertos como quien aprende a mirar hacia otro lado. Pero las ratas a veces muerden donde no deben y todo se levanta. ¿Todo?"
Enamorat dels llibres, apassionat de les paraules. Dins l'immens univers literari hi habiten milions d'històries, només cal que trobis la teva i començar-ne a gaudir. En aquest racó, et faig algunes propostes que potser t'ajudaran a escollir, i, si més no, recorda, passi el que passi, mai deixis de llegir.
