Recomanacions de Novembre

Brillant. Difícil no sentir-se identificat amb els relats minimalistes i naïf de la Natàlia Cerezo. Ella va ajuntant detalls, els apila un sobre l'altre com una formigueta, sense pressa però amb constància fins a formar una estructura. I llavors tu com a lector, et veus envoltat pels records i acaronat per la nostàlgia. Perquè és fàcil imaginar les situacions que se't plantegen a cada relat, poder fins i tot les has viscut a la teva pròpia pell, per això no et costa introduir-te dins d'elles. I quan ja hi estàs ficat fins al fons, de sobte, et veus sorprès pel final. I no vols que s'acabi, perquè necessites saber més, perquè saps que no podràs començar-ne un de nou fins a treure't aquell darrer del cap. No és tasca senzilla esborrar la sensació agredolça. Encara sents les veus que reverberen i que no volen ser silenciades. Hi ha molta bellesa en les paraules de la Natàlia, molta, i el lector en surt gratament beneficiat. Que sigui per molts anys i més relats.

 

«El mundo es esta casa», dice Clara. La llave de la puerta está echada; las ventanas, cubiertas con mantas. Dentro, Clara vive atrincherada con su padre, su hija y un canario enjaulado. Presa de su pasado y de sus miedos, atrapada en un delirio emocional, está convencida de que el mundo exterior es la feroz amenaza de la que debe proteger a su familia. La extenuante batalla que emprende contra él será la confrontación con su propio abismo interior.

 

No vull fer una ressenya a l'ús d'aquesta novel·la, ja que la seva brevetat (amb prou feines 140 pàgines) segurament em faria desvetllar més coses de les convenients quant a argument, i crec que aquest tipus de novel·les és millor descobrir-les des de zero. El que sí que diré és que aquesta mateixa brevetat es transforma en una intensitat esquinçadora. En llegir 'La Azotea' és inevitable sentir com se't remouen les entranyes amb la sensació d'estar durant tota l'obra caminant en la foscor per un fil a punt de trencar-se, en estar jugant amb els límits del socialment correcte o adequat. Es percep l'aroma kafkià en tot moment. Es palpa el perill, la incomoditat, la vergonya, la claustrofòbia, el pudor.
Un debut impecable per aquesta nova editorial. Un gran encert la seva publicació.

 

Jojo, de trece años, y su hermana menor Kayla viven con sus abuelos negros en una granja en la costa del Golfo de Misisipi, con la compañía siempre esporádica de su madre, Leonie, una mujer que desearía ser mejor madre de lo que es, atormentada y en ocasiones reconfortada por las visiones de Given, su hermano asesinado cuando era adolescente. Cuando el padre de Jojo y Kayla, un hombre blanco, va a salir de prisión –Parchman Farm, la misma penitenciaría en la que el abuelo de Jojo cumplió una condena injusta durante su juventud–, Leonie insiste en ir a recogerlo con los niños. Durante el azaroso viaje, Jojo, Kayla y Leonie deberán aprender a relacionarse como familia, y Jojo conocerá a Richie, otro niño con quien descubrirá el legado de la esclavitud y la importancia de reconciliarse con el pasado.
La canción de los vivos y los muertos es a la vez una novela de carretera, una novela de aprendizaje, un retrato del conflicto racial que aún hoy lastra las vidas de la gente corriente, y, ante todo, la pequeña epopeya de una familia y los fantasmas que la acechan.

 

Guanyadora del 'National Book Award for Fiction 2017', en començar la lectura, em vaig emportar una certa decepció en considerar que no trobava aquella cosa tan especial (segons moltes crítiques) que l'elevaven de la categoria de bona novel·la a la d'excel·lent. Abans d'arribar a la meitat, la meva opinió va fer un gir de 180 graus, i és que la novel·la creix i de quina manera. Hi ha alguns personatges que et guanyen des del principi (Jojo i Pa) i és que, qui és capaç de resistir-se a la relació tan tendra entre Jojo i Kayla? La forma que té Jojo de cuidar a la seva germana petita tractant d'omplir l'espai que hauria d'ocupar la seva mare (Leonie), present físicament però absent de les seves funcions maternals, traspua tendresa pels quatre costats. La cruesa esquinçadora de l'absència de l'instint matern; una mare que utilitza el camí de la droga per evadir-se de les seves responsabilitats i fugir del dolor del passat; una mare que solament sent amor per la seva parella empresonada i deixa als seus fills en edat infantil i preadolescent a la seva sort, és alguna cosa que et remou per dins.
Destaco també el treball de Ward a donar una forma molt visual a la història així com les pinzellades semi-fantàstiques, presents en tota l'obra i molt ben encaixades en el context de la història.
Llavors, sí, definitivament em rendeixo a Ward i anoto el seu llibre entre les meves millors lectures de l'any.