Jump to navigation
- Com ha estat la creació d’‘Energia fosca’? Doncs ha estat un procés divertit i àgil. Respecte els discos que hem anat fent, en aquest cas ha anat tot molt ràpid. Ha anat rodat i ha estat molt més fàcil del que ens esperàvem.- Com diries que ha evolucionat la sonoritat d’El Petit de Cal Eril en aquest nou disc? No sé com però sé que ha canviat. El terme “evolució” és molt complex perquè sembla que “evolucionar” està sobrevalorat. No sé si evolucionar és tan important. El que sí que intentem nosaltres és canviar: canviar el mètode, el sistema, el lloc… Canviar tot allò que estigui a les nostres mans perquè, en realitat, el que intentem és que cada disc sigui diferent a l’anterior. És a dir, no busquem l’evolució. L’evolució és una cosa que després es pot veure des de fora però, quan ets a dins, no pretens evolucionar, sinó canviar. I això és el que busquem nosaltres. El que és cert és que noto que cada cop és més difícil. Clar, com més discos vas fent, més complicat és canviar la manera de fer-los. Però, en realitat, ho podem fer i ho hem anat fent fins ara. Ara que hem tret aquest disc ja pensem en com fer el pròxim, quines línies hem de seguir per poder canviar.- Parla’ns dels canvis que heu fet en la manera de treballar. Per exemple, heu canviat d’instruments, oi?Sí. A l’últim disc havíem tingut dues bateries. En aquest ja només n’hi ha una. El Jordi (Matas), que tocava la bateria, ha passat a tocar els teclats. Hem introduït una guitarra de dotze cordes. Hem canviat els teclats que havíem fet servir als altres discos per uns de diferents. També hem canviat els sintetitzadors buscant altres sons. Hem canviat la meva guitarra. Hem canviat el baix. Hem canviat la manera de gravar els instruments. Hem canviat els micros…- Tot, doncs.Per la gent potser són canvis que no tenen gaire importància però, per nosaltres sí que la tenen. És com si ets escriptor i sempre escrius amb l’ordinador però, de sobte, et poses a escriure amb màquina d’escriure. O si sempre ho has fet a mà i, de sobte, et poses a escriure amb l’ordinador. Són canvis que ajuden a que l’obra evolucioni cap a llocs diferents. No són canvis molt substancials però crec que ajuden a que els resultats siguin diferents als de treballs anteriors.El Petit de Cal Eril són Artur Tort, Jordi Matas, Dani Comas, Ildefons Alonso i Joan Pons | FOTO: Roger Guaus- Quines sensacions heu tingut després de treure el disc? Què us diu la gent? Això del feedback és molt curiós. Normalment sempre m’havia portat desil·lusions, aquest tema. Sempre tenia la sensació que el feedback no m’arribava. Després de treure un disc no teníem la sensació que ens arribés la resposta de la gent: si l’havien escoltat, si els havia agradat o no. Al llarg dels anys ho hem anat assimilant i ara ja no esperem res. I el fet de no haver esperat aquest feedback ha fet que la sorpresa sigui més gran en el cas d’aquest disc perquè hem rebut molt més feedback del que estàvem acostumats a rebre. Ha tingut una bona rebuda en el nostre entorn, almenys pel que nosaltres podem percebre. Amb això te n’adones que la cosa funciona a uns tempos molt diferents i és normal que sigui així, sobretot si treus discos més aviat sovint. A vegades et trobes amb algú a qui li agrada el que fas i et diu “Ostres, l’últim disc…” i t’està parlant de l’anterior. Els tempos de la gent i els teus funcionen diferent. Se n’ha de ser conscient i anar fent però, de moment, el que hem rebut és molt positiu.- En el vostre cas, amb la capacitat productiva que teniu, us deu passar sovint.Sí. A vegades et parlen de “l’últim disc” i et donen algun detall que et fa veure que és d’un altre. I és normal que passi. A mi també em passa amb artistes que m’agraden. El que hem vist és això: que els tempos de la gent i de qui fa el disc són diferents. Però està bé que aquests dos camins vagin en paral·lel. Està clar que nosaltres fem discos perquè la gent els escolti però també els fem per moltes altres raons. Al final, nosaltres els fem, els publiquem, seguim avançant i la gent hi arriba quan hi arriba.- De què parlen les cançons?Això és una cosa que només penso quan faig entrevistes. És llavors quan començo a mirar què signifiquen les cançons, què hi ha dins de cadascuna d’elles. És llavors quan els hi començo a trobar significat. Però són els meus significats. I quan faig aquest procés sóc com un oient més: em veig a mi mateix però des d’una altra perspectiva. En canvi, quan estic fent la cançó, la faig i prou. No hi penso, en el significat. Em deixo portar. Per tant, en aquell moment no sóc conscient dels temes dels quals estic parlant. Ara, en general, sí que puc fer una lectura des de fora i trobo que hi ha moltes cançons que parlen de l’amor, vàries cançons on hi ha preguntes més existencials sobre perquè estem aquí, sobre què significa la vida… Però són termes molt genèrics. Jo faig aquesta lectura però potser algú altre en fa una lectura completament diferent. Per mi aquesta és la gràcia de la música.El videoclip de 'Sento'- Això del pop metafísic està creant escola?(Riu) Nosaltres no fem pop metafísic, és una etiqueta que ens vam posar per facilitar la feina i per sentir-nos més afins a un gènere. Molts cops el món de la música necessita posar-te una etiqueta i, com que les etiquetes que ens posaven no ens eren còmodes o no ens agradaven, ens vam inventar una etiqueta que més o menys ens representa. Però nosaltres, quan anem a fer un disc, no ens plantegem “fer pop metafísic”. Nosaltres fem el que ens surt. Allò ha estat com una broma que ha servit per ubicar una sèrie de gent que fem música més difícil de classificar. En realitat el pop metafísic no existeix.- Com és el directe de les noves cançons?Curiosament, les cançons d’‘Energia fosca’ han estat les més fàcils de muntar. Perquè, en realitat, quan les fèiem ja teníem en compte el directe. Al disc hi ha pocs elements, o sigui que cadascú té una cosa o dos a fer. Per tant, no és un disc que sigui difícil de portar al directe. És fàcil per nosaltres perquè és el que hem fet a la gravació. On hem tingut més feina ha estat quan hem agafat cançons dels altres discos i les hem portat a aquest format i aquest so. Això és el que ha costat més però ens hem endut una grata sorpresa. Moltes cançons que tocàvem des de fa uns quants discos, algunes que ja no tocàvem gairebé mai i algunes que hem tocat sempre, han agafat aquest altre so i sonen molt diferent. Tocar-les així és molt gratificant per nosaltres perquè ens enfrontem a cançons que hem tocat 300 o 400 cops i tenen un so completament diferent. Que et soni diferent a tu mateix és la hòstia! La cançó segueix sent aquella però tu l’estàs tocant diferent i això fa que neixi una cosa nova. És molt divertit i molt excitant.
Web El Petit de Cal Eril
