Judit Monclús
,
11/02/2020
Música

Le Nais: "Si a través de la música puc reivindicar coses o fer-ne brillar d’altres que estan en la foscor, ho faré"

La cantant de Balaguer afincada a Barcelona publica 'When I Can't Speak but I Can Sing', el seu primer EP
Le Nais

Foto: 

Mònica Figueras
Havia abandonat la música fins que, un dia, Naida Camarasa Castel (Balaguer, 1991), va decidir que era hora de tornar a agafar la guitarra i expressar què sentia a través de cançons. Aquell dia va néixer Le Nais, el seu alter ego i el seu projecte musical personal. El 14 de febrer publica 'When I Can't Speak but I Can Sing' (Luup Records, 2020), el seu primer EP amb cançons refinades, elegants i inspiradores; i ho celebra amb una festa de presentació a l'Heliogàbal de Barcelona. Com que no li agraden les etiquetes, deixa les definicions per a la seva audiència que, en pocs mesos, creixerà força, ja que actuarà al Primavera Sound 2020.

- El teu primer EP porta per nom 'When I Can't Speak but I Can Sing'. Hi ha coses que són més fàcils d’explicar a través de cançons?
Per a mi, ha sigut així. No va ser una cosa que vaig buscar, sinó que va ser una cosa que em va sortir d’aquesta manera. Era un moment en què jo no entenia les coses, no sabia com dir-les i, al final, va sortir tot a través de cançons. Fins i tot avui, que ja fa més d’un any que les vaig escriure, segueixo entenent coses a través d’aquestes cançons, que potser no havia entès, que em van sorgir així, i ara entenc perquè les vaig escriure o què volen dir realment. És un procés interessant. Realment, la música és molt terapèutica.

- Model, poeta, dissenyadora de joies i amb carrera musical. Com neix Le Nais?
Va néixer al menjador de casa meva. Vaig començar a tocar la guitarra ja fa anys. De fet, jo vaig estar en un conservatori on hi tocava el violí fins que vaig tenir una espècie de desencant amb la música, no li acabava de trobar el què. Llavors vaig començar a tocar només per a mi, quan no tenia ningú al voltant. Ara fa dos anys vaig començar a escriure i a compondre cançons meves perquè em va sortir de dins. Primer escrivia moltes poesies o una espècie de textos similars i vaig començar a posar-hi música. Va ser com van començar a sortir les cançons que ara mateix formen part de l’EP i la primera, que va ser ‘Dancing’, que va sortir com un ‘single’. I així va néixer Le Nais, sobre la marxa. Va ser com una part necessària de mi que havia de sortir.

- Però hi va haver algun revulsiu que va ser el que et va fer tornar a la música?
Va ser una mica un estat personal. De vegades passes un mal moment que et fa reflexionar i et fa dir: per què vaig deixar de tocar quan era una cosa que jo volia fer tota la vida? Et preguntes coses a tu mateix i realment va ser com una reconnexió amb mi. I va néixer Le Nais. Va ser com una espècie de retrobada.

- La introspecció que fas en les teves lletres és la mateixa que sorgeix quan escrius poesia?
Sí, normalment tot surt de preguntes que em faig, ja sigui perquè m’ha passat res o perquè vaig pel carrer i escolto alguna cosa. Sempre estic apuntant coses si tinc un bolígraf a mà o al bloc de notes del mòbil, que està ple de coses estranyes que escric. De vegades surten poesies, d’altres res, o d’altres surten frases que m’agraden. A Instagram hi uso el ‘hashtag’ #fastpoetry, que és com poesia ràpida que em surt mentre vaig pel carrer o miro una foto i hi formo una petita poesia o frase. Però sí, tot és bastant introspectiu sobre preguntes que em faig.

- Distingeixes a l’hora d’escriure poemes i cançons?
Hi ha textos als quals mai després els poso música perquè penso que ja estan bé així i d’altres que potser han estat molt temps una poesia i un dia els torno a llegir i m’inspiren i es converteixen en una cançó. Tinc un quadern on hi ha moltes poesies que no ha vist ningú i d’altres que de poesia van passar a ser cançons. Hi ha una línia molt fina que fa que no digui "això no pot ser mai una cançó" o "això no pot ser mai una poesia".

- I pel que fa a l’idioma, t’inspira més fer-ho en anglès?
Crec que vaig començar en anglès perquè tota la música que escolto és en anglès, majoritàriament. Ara n’escolto molta en català i en anglès. Crec que cantar en anglès va ser una manera de dir coses que no m’atrevia a dir en el meu idioma. Suposo que serien molt més fortes si les digués en català i potser no hagués pogut fer ni una cançó parlant del que he parlat. Va ser una via d’escapament i de pensar “com que aquí no m’entenen”... Va ser una mica com un escut. Per altra part, la sonoritat de l’anglès és molt diferent de la de qualsevol altre idioma. Cada idioma en té una però m’he trobat còmoda en l’anglès. He intentat fer coses en castellà i m’ha costat molt més i veig que sonen molt diferent. Costa molt trobar el teu estil en un altre idioma, per això suposo que no he fet res més en un altre idioma que no sigui l’anglès.
 

- 'Dancing', el teu single de debut, no ha entrat en l’EP que treus el 14 de febrer però sí peces que ja coneixíem com ‘Revolution’, que està cridada a convertir-se en himne feminista...
Sí, això diuen... [riu]. ‘Revolution’ va ser la cançó que va sortir el 31 de gener i la vaig escriure un dia que va tenir molts moments desafortunats en què vaig dir que no volia sentir que per ser dona, com si fos una condició, no podia fer o dir certes coses. Vaig arribar a casa i va ser una de les cançons que em van sortir més ràpidament. No la vaig estar incubant molt sinó que realment va ser un crit. La vaig fer en un parell de dies. No sabia ni que agradaria perquè la trobava estranya pel fet que l’havia escrit molt de pressa. La vaig cantar en un concert i em van dir que la trobaven brutal i que tot el que havia dit havia agradat molt. Em va fer adonar que som moltes i molts els que estem en un mateix punt. Al final, també vam rodar-ne un videoclip fet íntegrament per dones per demostrar que tots podem fer-ho tot de la mateixa manera. No per ser un equip de noies va ser millor ni pitjor, sinó que va ser brutal, igual que si hi hagués hagut nois. De vegades, però, hi ha càrrecs que són més de nois: busques un elèctric per a un rodatge i directament penses més aviat en un noi que en una noia. Quan vaig veure aquestes noies carregant tot l’equip elèctric de la mateixa manera que ho faria un noi... És que no és cap hàndicap, es tracta que tot sigui igualitari. I estic molt contenta del resultat del videoclip.

- Dius que 'Revolution' va sorgir per buidar una cosa que havia passat. Ser reivindicativa és la teva intenció o va ser fruit del moment?
Si a través de la música puc reivindicar coses o fer-ne brillar d’altres que estan en la foscor, ho faré. Ja sigui un sentiment, ja sigui una idea que comparteixi amb més gent. No crec que em centri només a reivindicar però em sembla molt bé i si ho puc utilitzar més, ho faré.

- A l’EP hi ha una cançó nova que encara no hem escoltat: 'Hurricane'...
Sí, l’última cançó que sortirà és ‘Hurricane’. De fet, potser és de les meves preferides com a cançó produïda. Al cap i a la fi, totes són cançons que jo he estat gestant i cantant en diferents llocs fins que les vaig començar a produir, que és quan van més enllà del moment en què les cantes tu sola amb la guitarra. ‘Hurricane’ crec que realment ha trobat el seu lloc amb aquesta part electrònica que li han posat. Crec que és una cançó molt intensa, a part de la lletra i del tema que tracta. És una cançó que amb tota la producció ha quedat com jo volia que quedés al 100%. Saps quan tens una idea o una sensació i no saps com dir-li al productor què vols sentir perquè tampoc saps com fer-ho? Crec que en aquest cas ho vam fer molt ràpid però n’estem molt orgullosos.

- L’esperança s’erigeix com a fil conductor. És el resultat de la teva reconciliació amb el món musical, que et porta a buscar el punt optimista en allò que cantes?
Ara que ho dius... Sí! Hi havia una gent que em deia que feia unes cançons tristes i lentes, fins que algú em va dir que no eren tristes. Li vaig donar la raó, no són tristes, parlen de coses que passen però que sempre et porten cap a alguna cosa millor. Hi ha una esperança. Me n’he adonat temps després. Jo no ho feia expressament, sinó que quan les vaig escriure gairebé totes tenien un moment de dir "tot això m’enfada, tot això m’ha passat, tot això és trist però passarà això altre bo, ha passat per aquest motiu". Tot l’EP són fases i sentiments de moments de la vida. Vas passant per aquestes fases i te n’adones que tot passa per alguna cosa i arribes a un punt millor o en què ets més savi. Però sí, va arribar un moment en què me’n vaig adonar que eren cançons esperançadores.
 

Le Nais en una foto promocional | Foto: Mònica Figueras

- Tot i que les cançons que presentes en aquest EP tenen coherència musical i estilística, assegures que no vols etiquetes. Últimament, no ets l’única que, d’alguna manera, les rebutja. Com presentaries la teva música, doncs?
Hi ha gent a qui li agrada molt un estil de música i el treballa però jo no vaig agafar-ne cap en concret. Només vaig agafar la guitarra i vaig començar a provar i a indagar què sortia de dins meu. Si etiquetes la teva música i aquesta és molt personal, és com si t’etiquetessis a tu i ja no poguessis fer res més. És posar-te una barrera. El bo és deixar-ho molt obert. Vaig buscar què deien de molts músics que m’agraden i em trobava que en un de sol hi posaven molts adjectius: pop, funk, electrònica, etc. La gent no sap ni què dir perquè no és res concret. Potser hi ha alguna música que sí però crec que d’altra, no. I jo tampoc m’he volgut posar en cap sac perquè realment no sé en quin sac posar-me [riu]. En tot cas, les etiquetes no m’agraden i prefereixo llegir després què escriu la gent sobre les cançons. Això em fa reconèixer els estils que hi troben i que de vegades, depenent de qui ho diu, no tenen res a veure uns amb els altres. És una part graciosa!

- Formes part del Roster Movistar, projecte que promou els artistes amb més projecció, i actuaràs al Primavera Sound 2020. Com vius aquest creixement professional?
Realment no sé com el visc! [riu]. Ha anat tot tan ràpid que molts cops no ho puc assimilar. Vaig una mica vivint-ho al moment. Quan vaig saber que tocaria al Primavera Sound portava uns dies fatals, estava afònica i havia hagut d’anul·lar un concert. Em va costar com uns cinc minuts entendre i creure què m’havia dit la meva mànager. Li vaig dir que no m’ho creia. Realment és una oportunitat molt bona que pensava que arribaria algun dia perquè és el que volia, perquè al final cal creure que pot passar perquè passi. No ha sortit l’EP i ha sortit el cartell del Primavera Sound i per a mi és fortíssim. Em va molta il·lusió, la veritat.

- Ho convertiràs, o potser ja ho estàs fent, en motiu d’inspiració per a noves cançons?
Doncs mira, ara que ho dius... [riu]. Just quan vaig rebre la notícia, vaig escriure coses i realment hi ha una cançó, que no sé si sortirà, que va d’aquest moment en què et donen aquesta notícia. És el que tu has volgut sempre però de sobte no saps què fer-ne i penses “ho volia però ara és massa!”. Si surt la cançó, ja l’escoltareu i la reconeixereu.

Més informació: 

També et pot interessar