És quan bec que hi veig clar

Amics i amigues,

en aquesta ocasió us parlaré, si m’ho permeteu, del plaer que trobo en fotre’m una birra, de vegades. I de com he arribat on sóc ara, en un moment ple de canvis vitals. El cas és que fins fa uns mesos treballava a Barcelona. I ho feia envoltat de llibres d’autoajuda. No pas per gust, que consti. El meu ex cap es pensava que fent-nos llegir 'Qui s’ha endut el meu formatge' i 'Gent tòxica' animaria la plantilla. Quan un dia em va preguntar, tan atent ell, què podia fer per al nostre benestar, li vaig dir sense embuts que un augment de sou seria un bon principi. No li va fer gaire gràcia. Va dir-me que si la crisi això, la crisi allò i va sortir al pas inventant-se una reunió. El curiós del cas és que ell sí que l’ha seguit apujant, em consta. Predicar amb l’exemple, en diuen.

L’últim nadal abans de despatxar-me, l’ex cap em va regalar un llibre anomenat 'Somriure a la vida'. A cada capítol hi havia una frase, una màxima, una mena de mantra que el deprimit lector s’ha d’aplicar cada dia si vol (i cito textualment) "una vida millor". Passades 30 pàgines i fart de llegir collonades de l’estil "al teu cor hi ha la clau que obre les portes dels problemes" vaig agafar el puto llibre i el vaig fotre a la bassa. Posats a escollir, el precepte d’un gurú de bar que una nit vaig trobar a Salou em fa més el pes. "Quan tinguis dubtes, fot-te un parell de cerveses i ho veuràs tot clar", em va dir.

Confesso, doncs, que bec mentre us escric això. Intoxicat per la cremosa i torrada cervesa belga, miro endins i enrere per esbrinar que hi haurà més endavant, perquè és quan bec que hi veig clar. Penso en la crisi i qui la va parir, omplint de color les nostres vides, abocant-nos a molts a l’atur i obligant-nos a fer-nos autònoms per anar tirant. Els números són vermells, les hipoteques un marró i els diners del PP, negres. Això no vol dir, però, que ens haguem de rendir. Tingueu en compte, això sí, que romandrem sempre envoltats de cretins, mediocres i llepaculs. Molts d’ells arribaran més amunt que jo, segur. Especialment si opten per la política.

I és que m’avorreix la competició. Aquesta obsessió per destacar, per guanyar. Tot és absolut, a més. O triomfes o te la fots. No hi ha terme mig, no hi ha grisos. Una llàstima, perquè sempre he pensat que és als detalls, a les coses petites que no calculem on hi ha el més valuós que tenim, la imperfecció. Jo la barrejo amb l’honestedat. Intento fer les coses de manera fàcil i directa. I sense passar per sobre dels altres. No he sabut mai ser individualista. I si he hagut de ser líder, he demanat consell a qui en sap més jo. Simple sentit comú.

També miro de ser educat. Tracto els altres com voldria que em tractessin. Últimament m’adono que n’hi ha uns quants (bé, molts, massa) que han fet de la puta prepotència una marca de fàbrica. Jo amb aquestes regles no jugo, estimats. El crit i l’insult sempre han estat els arguments del ximple perdonavides. Quan van mal dades, jo sóc més del copet a l’esquena, d’escoltar i resoldre els problemes fent una cervesa (o dues, o tres) amb els amics. Belga, a poder ser. Salut.