Les segones oportunitats

Hi creieu, vosaltres, en les segones oportunitats? Si del que parlem és de cervesa, jo sí. De vegades, una birra no et fa pes el primer cop que la tastes. Pot ser pel gust, o pel moment, fins i tot pel teu estat d’ànim. I te n’endús un mal record, i durant un temps et penses que no t’ha agradat i fins i tot en parles malament, i la rebutges. Però l’atzar i l’oblit ja les tenen aquestes coses, i tard o d’hora repeteixes. I canvies d’opinió.

 

Us parlo, estimats, d’una raresa, una troballa que en el seu dia vaig tastat molt encuriosit i que va decebre’m. Em va semblar fluixa, sense cos, ni personalitat. Vulgar. I, en canvi, ara que l’he tornada a assaborir, les sensacions han estat ben diferents. N’heu begut mai, de cervesa japonesa? La més popular és la Sapporo, la nostra protagonista d’aquesta entrada. 

 

Va ser el seu disseny, en llauna, el que em va tornar a atraure. Es presenta, sovint, amb forma de pinta, i és platejada. Jo no sóc massa de metall, la cervesa m’agrada sempre en ampolla, però vaja, aquest serà un debat que tindrem un altre dia. Un cop oberta i servida, i com a palelager, la Sapporo és d’un daurat pàl·lid i l’escuma justa i necessària. 

 

Una altra de les seves virtuts és l’aroma. És intensa però equilibrada, potent però sense ser pesada. Els més dolents podríeu dir-me que per la descripció que us n’estic fent, la Sapporo és una mena de Budweiser nipona, una d’aquelles cervesetes ptsè de les quals us vaig parlar en articles anterior d’El plaer escumós. 

 

Però ni de bon tros, benvolguts. Cal ser pacient, si som de segones oportunitats. El més agradable de la Sapporo, amb tot, arriba quan ja viatja gola avall. Es lleugerament amarga i té un final agradable, quelcom que la distancia d’altres birres similars. D’acord, no és pas tan forta com una torrada belga, però és molt refrescant.

 

Acompanyeu-la, si podeu, d’una mica de sushimi o de sushi. Una bona experiència. 乾杯!