Kabrota: “Estic a la banda dels malalts. Veig uns 200 espectacles a l’any”

Parlem de teatre amb un gran aficionat, Josep M. Ribaudí

Núria Cañamares

25/01/2016

Activa't

El teatre ha absorbit Josep M. Ribaudí (Igualada, 1940), conegut popularment amb el sobrenom de Kabrota. Hi va 3 o 4 cops a la setmana –si cal, agafant l’avió en una escapada llampec– i el ressenya al seu blog, molt seguit per la comunitat teatrera. En parla amb passió i sense embuts.

"Agafo l’avió a les 10h, sóc a les 16h al teatre, veig un Goldoni de tres hores i arribo a sopar a casa"

- Se’t coneix com el Kabrota. D’on ve aquest nom?
De jove. Llavors molta gent tenia renoms. Eres de Cal Merdetes o de Cal Pixorella... Era normal i, si no t’agradava, ja quedava gravat! A mi tant se me’n fotia... No era gaire calmat, anava amb moto per la muntanya com una cabra boja i al taller de Cal Julio, on hi fèiem la tertúlia, em deien així.

- Quan comences a aficionar-te al teatre?
Hi havia anat tota la vida! A Igualada, al Centre Catòlic (més enllà de l’Ateneu) a veure sempre Els Pastorets i també el cine i teatre que hi feien els diumenges a la tarda, i al Mercantil, i a l'Ateneu (aleshores Nacional). També havia anat al Romea i al Liceu. M’hi portava el meu pare, que era una persona molt culta, amb afició per la lectura, el teatre, la música, etc. Li agradava la cultura i traspassar-la als fills.
Ja casat hi anava amb la meva dona, però menys. A l’hivern estava obsessionat amb l’esquí, m’hi fotia a tot drap, com més bèstia millor. Era com una droga, però des de fa 8 anys vaig substituir-lo pel teatre per una afecció pulmonar. Primer llegia la crítica i, si veia que m’interessava, anava a veure l’espectacle. Després ja veia totes les obres i, més tard, vaig començar a assistir a les estrenes.
Arriba un moment que t’absorbeix. Ara ja no vaig al cine. Les pel·lícules les veig a casa en DVD i Barcelona és per al teatre.

- Quin tipus de teatre t’agrada més?
Sóc de text, perquè la gent que parla i escriu bé em fascina. M’agrada molt el teatre clàssic de Shakespeare, Cervantes i Lope de Vega. Me’ls imagino amb la ploma, la tinta... i em pregunto: ‘Com s’ho feien? No hi havia diccionari de sinònims!’.
Quan vaig a un festival em creo un plànol per triar les entrades. Calculo el temps, la distància... Sempre començo pel text. A mesura que he anat més al teatre m’he anat obrint, però de dansa hi entenc poc i la deixo per al final, i la màgia no és lo meu...

- Quants espectacles veus a l’any?
Estic a la banda dels malalts. Uns 200 a l’any, 3 o 4 a la setmana, depèn. També en veig els dilluns!

- Hi vas convidat o com un espectador normal?
Depèn. No vull anar al darrere d’una entrada i també vull poder dir el que penso.

- Sí! Perquè també fas crítica...
Quasi sempre la faig el mateix vespre, però si és complicada la deixo fins l’endemà. A vegades m’he de refredar, perquè estic emprenyat...
Ara fa quatre anys que tinc el blog. Me’l va obrir la meva filla. Hi escric habitualment i tinc certa responsabilitat ja que la gent em fa opinar. Intento ser honrat, però si veig que l’espectacle el fa gent jove sóc piadós i dic que ho han d’acabar d’arrodonir...

- En quins teatres et podem trobar i per què?
Al Lliure, perquè el tinc al cor. Vaig formar part de l’associació d’espectadors. Hi havia anat quan era a Gràcia, però el vaig freqüentar més a Montjuïc. A l’Atrium, perquè és una sala alternativa que ho fa molt bé. Un teatre petit i atrevit. A La Seca, perquè la gent que hi ha allà em fa sentir molt bé, amb els Sopars de lluna plena... A la Beckett, perquè és bàsica! Són innovadors, tenen nassos. I a la Flyhard, que ara està més castigada perquè fa teatre jove i en català. I també a Temporada Alta i al Grec per als espectacles internacionals. A Avinyó i a Tàrrega ja no, m’he acomodat! (riu)

- Què dius ara! Però si veus molt teatre a l’estranger!
Acostumo a anar a Itàlia, sí! Al Piccolo Teatro di Milano, que seria com el Lliure, la meva segona casa.
Rebo informació de les programacions de França, Itàlia, Anglaterra... i, si hi ha alguna cosa que m’agrada, hi vaig! Hi ha dies que comencen a les 16h, en diuen ‘La Matinée’. Llavors agafo l’avió a les 10h, sóc a les 16h al teatre, veig un Goldoni de tres hores i arribo a sopar a casa (sempre prefereixo esperar a sopar a casa, encara que sigui tard!).
A París, Milan, Roma i Londres hi pots anar i tornar el mateix dia. D’aquestes escapades en faig entre 3 i 5 a l’any. Acostumo a llegir l’obra abans d’anar-hi, sobretot quan no domino del tot l’idioma.

- I per acabar, com és el públic català?
Molt diferent, va per teatres. Al Condal, per exemple, crida i toca el mòbil a mig espectacle. Al Lliure és molt respectuós. Al Nacional és una mica com “la comarca ens visita” i a la Beckett i La Seca és bastant entès. A Barcelona hi ha 1.000-1.500 persones que van sovint al teatre.