Joan Pons: “He buscat que cada paraula del disc tingués un pes molt clar”

El Petit de Cal Eril ens parla de 'La Força', el seu darrer treball

Albert Compte Riba

20/02/2017

Música

Amb cinc àlbums en la seva trajectòria, un dels quals 'Cançons de Nadal' (2009) compartit amb Anímic, El Petit de Cal Eril, àlies de Joan Pons (Guissona, 1981) s'ha reunit de nou amb Ildefons Alonso (bateria), Jordi Matas (bateria), Dani Comas (baix elèctric) i Artur Tort (teclats) per enregistrar després de 'La figura del buit' (2013), un nou disc amb el segell Bankrobber, 'La força' (2016). Ens hem trobat amb ell al Hot Blues d'Igualada perquè ens parli de la darrera entrega del projecte.

“Acostumo a escriure sense plantejar-me massa el significat de les lletres. És més endavant quan allò que m'ha mogut a composar-ho comença a prendre forma”

- Assenyales amb força les síl·labes de cada paraula. Per què aquest canvi?
És una qüestió rítmica. En algunes cançons de l'àlbum anterior ja apareixia aquest recurs, però en el darrer, encara més. Al preparar l'àlbum volia que la qüestió rítmica tingués molt pes. D'aquí el remarcar les síl·labes o també, els títols de les cançons. El disc ha quedat amb una forma seca, però prou clara.

- T'has plantejat evitar paraules llargues en pro de monosíl·labs, per exemple?
Fins a aquest punt, no, però sí que m'obsessiono quan escric les lletres i busco les paraules concretes. He buscat que cada paraula del disc tingués un pes molt clar, que el significat de les lletres fos molt extraïble i de fet, la producció del disc ha anat bastant en aquesta línia, també.

- A diferència dels altres discs t'han influït alguns autors literaris?
Vaig estar llegint molt a Manuel de Pedrolo, sobretot les seves novel·les. Sí que en els llibres de Pedrolo no tens molt clar què envolta la història o als personatges i en aquest disc he vist que també em passa a nivell narratiu. No deixo massa clar on estan ubicats els protagonistes, els textos o en quin moment està passant allò que narra la lletra.

- El teu disc anterior guarda alguna relació amb 'Figure Eight' de l'Elliott Smith?
No, ni el coneixia.

- I tampoc amb el nus matemàtic que té el mateix nom?
Tampoc. El títol del disc anterior ve de la forma d'un micro de cinta antic que té aquest patró físic. Després, també vaig descobrir un disc del Paul McCartney que conté un tema amb el mateix títol.

- Tornant a 'La Força' com ha estat el fet de tocar amb dues bateries en directe?
Va ser un flechazo. A partir d'un cúmul de diferents circumstàncies i de la mateixa idea de marcar molt el ritme. Primer volia que el Jordi Matas formés part de la banda, com una segona guitarra més complexa que la meva, més bàsica, però pel tipus de cançons no encaixava. D'altra banda, tenia clar que volia canviar algun element per trencar amb el que havia estat 'La figura del buit' i finalment, sempre m'han atret bandes amb dues bateries. El ritme queda més marcat i el groove que aconsegueixen, que és com una cosa màntrica, és fantàstic. Els concerts tiren molt bé. Al estar doblat el so de la bateria no tenim problemes perquè el so dels charles no quedi apagat, per exemple o tampoc, perquè la bateria hagi de tocar fort, ja que amb molt menys cop aconsegueixes molt més gruix de so.

- Però no vau gravar cap tema amb les dues bateries.
No. El que sí vam fer va ser gravar bombo i caixa primer, els charles segons i després els plats.

- Podries parlar-nos de la cançó 'El verí'?
Resumeix tot el disc. És una mica, la clau per entendre la resta de cançons. I en general, el disc parla de gent nova, amb qui a vegades m'emmirallo, també del rastre d'experiències viscudes, però acostumo a escriure sense plantejar-me massa el significat de les lletres. És més endavant quan allò que m'ha mogut a composar-ho comença a prendre forma, a partir de senyals, símbols i altres elements en el text. Escric com si fos un espectador més.

- Parlant de senyals, la portada del disc és una figura concèntrica, alhora que abstracta.
Aquest senyal ens el vam trobar fet, justament un dia que vam sortir a fer fotografies per trobar una portada. Va quadrar molt bé amb la idea de rastre, d'indeterminació d'alguns dels passatges dels textos.

- L'única cançó sense text és 'El pas'. Com és?
En realitat, 'El pas' és un passatge que formava part d''El Senyal'. En un primer moment, el disc tenia desenvolupaments instrumentals molt llargs en les cançons. El Jordi va fer una neteja molt ben feta d'aquests passatges, perquè reduint-los o eliminant-los ajudaven a mantenir l'estètica del ritme que volia en aquest disc. De fet, el disc té una durada curta per aquest motiu. Amb tot, a l'escoltar el disc com havia quedat volia una peça musical que fes de pont entre 'La trampa' i 'L'adéu', vaig recuperar aquest fragment per posar aire entre els dos darrers temes.

- Què en penses d'aquesta eina que s'està desenvolupant?
Quan escoltes un tema pop de la ràdio per primera vegada, l'apagues a la meitat i moltes vegades el pots continuar. No inventem res de nou. Quan has escoltat molt alguna banda, per exemple els Beatles, quan composa el John Lennon ja saps cap a on caurà la cançó, o també quan composa el Paul McCartney. A vegades escoltes cançons tradicionals i tot i haver-la escoltat un sol cop, per alguna cosa ja et sonen, no et semblen melodies desconegudes.

- Com si les reconeguessis.
Quan composo ho faig amb sageta, tocant directament, perquè composo a partir de les notes que escolto i a vegades torno als músics un poc bojos, perquè no composo seguint normes estrictament formals. En aquest sentit em puc assemblar una mica a aquesta màquina, primer toco a partir del meu bagatge i després trio i prenc decisions per trobar els acords que m'agraden més. Aquests dies estic escoltant King Gizzard, una banda que experimenta amb instruments fets a mida, les composicions melòdiques a través de microtons i els seus experiments van una mica en la línia que expressa la màquina d'AI - Duet.