Jump to navigation
- Al llarg de la seva trajectòria, ha investigat la relació que existeix entre la llum i l’ull del fotògraf. És una relació complicada?La relació d’un fotògraf amb la llum sempre és complexa més que complicada. Quan parlem de la llum, sempre l’entenem com allò que il·lumina els objectes o subjectes. De vegades, el que interessa és treballar el concepte propi de la llum o què és la llum com a presència.
- Com entén la fotografia i la relació que estableix amb la llum?A mi m’interessa més treballar amb conceptes de foscor o de nit. La llum, el que proporciona és un punt de referència respecte allò que és la foscor. És a dir, tenim consciència de la foscor o de la nit sempre que hi hagi una mínima llum de referència. La foscor és aquell estat en què no hi ha llum, però a la vegada, és la llum la que dona identitat a la foscor. O la foscor dona identitat a la llum. Depèn de com es treballi. De vegades, per a mi la llum s’obre a regalar ombres i, per tant, has d’estar molt atent al seu funcionament i quina és la relació que hi estableixes. La llum també és l’inici del que seria una imatge fotogràfica, que sense llum no existiria.
- Laura Terré, comissària d''El llegat de la llum', escriu: “diuen que al segle XXI ja no es pot parlar de fotografia. La fotografia és un gènere excloent d’altres categories que no tenen la llum com a fonament i és per això que el nomenclàtor exigeix la menció imatges per tal de referir-se a totes les superfícies amb significat”. Quin paper juga la llum en una imatge per poder considerar-la fotografia o no fer-ho, com diu Terré?Sempre he entès la fotografia com aquella imatge que ha estat creada a través de la llum, ja sigui per un cos que està en contacte directe amb una superfície sensible a la llum, com ara un fotograma, o quan la llum passa a través de l’òptica de la càmera i la imatge queda impressionada també sobre una superfície sensible. Poden haver-hi diferents tipus de manipulació però, al final, la base sempre serà fotogràfica.
- El blanc i el negre és millor que el color per mostrar aquesta relació de què parlem?No necessàriament. El fet d’utilitzar blanc i negre o el fet d’utilitzar colors sempre m’ho he plantejat segons la perspectiva de quina és la millor manera amb què puc expressar un concepte o una idea que em vingui de gust a través de la fotografia. Això vol dir que en el moment de plantejar-me com iniciar una sèrie sobre un tema, em plantejo també si això funcionarà millor en blanc i negre o en color. Per tant, és una decisió que està implicada en el propi tema. És veritat que el blanc i negre no deixa de ser el resultat de les primeres imatges fotogràfiques. Ens hi hem acostumat molt, ja que produeix aquesta abstracció de la imatge, però en realitat aquest vincle entre la llum i l’ombra, o la llum i la foscor, és independent que la fotografia sigui en blanc i negre o en color.
- L’experimentació ha jugat a favor de la seva fotografia. De fet, una de les sèries més experimentals que exposa és l’anomenada ‘Scantac’, on s’endinsa en el seu interior a través de la tecnologia del TAC...Molts treballs són el resultat d’idees vingudes amb el pas del temps i ha de passar precisament aquest temps perquè puguin ser factibles. La idea inicial va sorgir quan vaig tenir la possibilitat de veure l’interior d’una persona a través d’una gastroscòpia. Estic parlant dels anys setanta. Em va sorprendre i vaig pensar que potser, a la llarga, estaria bé fer alguna cosa des de l’interior des d’una perspectiva que permetés lligar l’art amb la ciència o amb el diagnòstic per imatge, com és en aquest cas. Amb el pas del temps, vaig poder aconseguir que hi hagués un centre que em permetés treballar i experimentar amb el TAC, que no deixa de ser una prolongació d’una càmera fotogràfica perquè la seva base continua sent la llum. El plantejament per dur a terme aquest projecte va ser una pregunta: quin és el límit del retrat? Quan parlem de retrat entenem la representació d’un ésser humà en una situació determinada que pot ser molt neutra o en relació a un context o un espai determinat. De vegades, però, també es planteja el retrat a través d’objectes representatius de la persona. Llavors, em vaig plantejar què passaria si jo em fes un autoretrat amb una màquina i a través d’uns tècnics. A la vegada, es produïa una altra situació que per a mi també era interessant: quan entres a un centre hospitalari, el que hi ha al voltant s’impregna d’una atmosfera d’incertesa, de por, de dolor. En canvi, en aquest moment, vas allà amb una incertesa però que és d’un altre tipus, la que prové del món de la creació.
- Què li ha permès treballar amb aquest aparell en lloc d’una càmera?M’ha permès discriminar les densitats del cos. En aquest cas, del cap i, a partir d’aquestes densitats, pots triar on surt el múscul, el greix, etc. Vaig començar a treballar amb la densitat de l’os i després amb densitats que no tenien cap tipus de justificació per a un diagnòstic per la imatge. Quan vaig acabar aquest treball, el cap de departament em va dir que amb aquestes imatges no es podria fer cap diagnòstic i jo vaig respondre que llavors havia estat un bon camí perquè havia traspassat la funció establerta. En certa manera, jo havia anat en contra del programa establert per explorar aquells elements que són perjudicials per a la persona.
- Assegura que per fer les fotos cal trobar el lloc i el moment determinat, així com mantenir una actitud activa de recerca davant la realitat, encara que es tracti de fotografiar un paisatge...En el moment en què et planteges fotografiar un paisatge ja es crea una relació entre el paisatge i tu perquè la teva visió el modifica. En realitat, en fotografia, moltes vegades el que fem és transformar la realitat veient-la des d’una altra perspectiva, que no és l’habitual que podem veure només a través dels nostres ulls. A més, també descobrim coses que som incapaços de poder veure si no fos a través de la fotografia.
- De fet en el seu procés d’aprenentatge, va tenir com a professor al fotògraf Ansel Adams qui també reflecteix grans contrastos entre llums i ombres a les seves fotografies, especialment de paisatges. Se’n sent deixeble?Adams va elaborar tota la teoria i pràctica del sistema de zones en fotografia amb una qualitat increïble i a mi em va servir moltíssim per saber que el seu no seria precisament el meu camí. És a dir, em considero un deixeble d’Adams perquè en vaig aprendre molt però, a la vegada, tot el que vaig aprendre, em va servir per saber que el camí que havia recorregut Adams a mi em permetria iniciar-ne un altre sense els plantejaments que ell propugnava amb la seva fotografia.
- Llavors, plantegem-ho d’una manera diferent: ja que ell també reflectia aquests contrastos de llums i ombres com fa vostè, en què se’n diferencia el seu camí?La recerca i la finalitat de les llums i ombres d’Adams era aconseguir el detall a les altres llums i a les altres ombres. En el meu cas, tant per la part de les altres llums com per la part de les altres ombres, hi ha una absència total d’informació. No hi ha detall. No m’interessa. Quan jo em plantejo determinades imatges, és la pròpia llum o, en aquest cas, l’excés de llum que il·lumina un subjecte o un objecte el que fa que destrueixi tota la informació i es quedi purament amb la percepció de què és llum. Amb les ombres passa el mateix, són totalment negres, fosques.
- ‘El llegat de la llum’ són quatre exposicions que mostren l’evolució del seu treball, des dels inicis als anys setanta fins a les últimes sèries, fins ara encara inèdites. Com veu l’evolució que exposa del seu treball i com la valora ara, amb la perspectiva del temps?És una experiència bastant especial perquè és tornar a reviure tots aquells moments en què es van realitzar les fotografies. Si ho mires des de la perspectiva de l’experiència, que cada mostra correspon a un temps determinat i et situes en aquell temps, el que s’hi veu em sembla molt bé i no renego gens d’aquestes imatges. Les sento meves i han estat parides en el moment que tocava, que era l’aquí i l’ara. Si ho mires amb perspectiva de passat i de mirar des del present allò que vas fer, possiblement hi hauria coses que faria de manera diferent però tampoc d’una manera excessiva com per dir que aquest treball no em satisfà. Les accepto tal com són perquè les he fet amb la màxima honestedat. En podria dir que n’accepto les conseqüències [riu]. Potser el que més m’interessa és veure per primera vegada els últims treballs que he fet, ja que l’últim fa cinc mesos que els vaig acabar i ara s’exposen per primera vegada.
- Tota trajectòria és un aprenentatge constant...M’ho prenc així. No em queden gaires anys per aprendre però procuraré fer-ho fins a l’últim moment. Si no s’aprèn, no hi ha vida.
- Tenir el pare fotògraf i afeccionat a l’espeleologia va servir per guiar-li el camí?Segur. La influència que té la infantesa sobre les persones amb situacions que poden haver estat molt traumàtiques o molt felices pel descobriment i l’aprenentatge que comportaven és molt important. En el meu cas, suposo que va ser el fet d’estar en una cova i veure que a través d’un forat es projecten a la paret unes fulles d’arbre que es mouen, i quedar-te absort mirant allò com si fos una pel·lícula de cine, i que el teu pare et digui que això és la base de la fotografia: un forat, foscor i llum a l’altra banda. És una cosa que recordo i que segurament ha influït en els meus treballs. De vegades, d’això te n’adones al cap dels anys i t’ho preguntes. Tots els treballs són preguntes buscant respostes que, a la vegada, generen altres preguntes. Una de les preguntes que et fas és “com és que he fet això?” o “per què he arribat aquí?”. Potser això és conseqüència d’aquell moment que recordes. Si és així, no seria pas el primer a qui la infantesa ha influït en la seva obra.
- I al llarg de la seva trajectòria i en la indagació que ha fet a través de la fotografia, ha pogut respondre moltes preguntes o encara en queden moltes per respondre?La vida és una pregunta contínua i quan tens les respostes, et preguntes quina era la pregunta, que deia Wagensberg quan parlava de ciència. I així estem, preguntant sempre.
- Com podem valorar una fotografia ara que estem immersos en l’època del bombardeig constant d’imatges?Quan una persona escolta música, la nostra reacció és una o una altra segons el tipus de música que escoltem. Amb una imatge fotogràfica passa el mateix. Si quan la mires durant uns segons t’emociona i veus que t’està dient algunes coses de les que possiblement, al cap d’un temps, encara te’n recordaràs o si cada vegada que tornes a veure aquesta imatge recuperes les mateixes sensacions de la primera vegada, això només vol dir que es tracta d’una bona imatge: la que et toca el cor i, a la vegada, et fa treballar l’intel·lecte.
Web ACVIC Centre d'Arts Contemporànies
