Jump to navigation
També et pot interessar
- Com neix el teu projecte?Aquest projecte no havia de ser necessàriament fotogràfic, sinó que havia de ser editorial. Jo decideixo fer-lo fotogràfic perquè crec que d'aquesta manera pot ser més gràfic. Bàsicament, neix de la meva inquietud com a filla de dona que neteja i vull explicar aquesta precarietat laboral que va implícita en aquesta professió i que afecta tot l’entorn laboral. Jo, com a filla, també m’hi veig afectada. Decideixo agafar aquestes veus i intentar transmetre-les. El que faig és entrevistar tres dones que netegen els llocs que habito. Entrevisto a ma mare, a la persona que neteja l’escola i a la persona que neteja el lloc on antigament jo treballava. La meva formació acadèmica és de disseny gràfic, jo no soc experta a fer entrevistes, per això, agafo un to de veu molt natural i el que faig és entrevistar-les mentre treballen. Tot és improvisat i espontani. La intenció és capturar la seva acció amb les mans com a protagonistes, ja que són la seva eina de treball. Transmetre a l’espectador el fred que passen, l’abrasió a les mans dels productes de neteja amb el pas del temps. Les esquerdes que se’ls fan.
- De les converses amb elles, que t’ha sorprès?Quan em vaig fent més gran, començo a llegir assajos sobre el tema. Per exemple, llegeixo Sílvia Federici i començo a entendre que es tracta d’una violència sistèmica. Treballar en aquesta economia submergida. La seva majoria són dones migrades en situació administrativa irregular. I precisament el sistema s’aprofita d’això per no donar-los un contracte que les empari. El progrés legislatiu no ha provocat gairebé cap impacte dintre d’aquest sector. La situació de la meva mare, per sort, no és exactament aquesta perquè ella és nascuda aquí, però sí que veig les conseqüències dels seus anys no cotitzats. Ara, no té accés a les ajudes que altres sectors sí que tenen. Jo podria entrevistar moltes dones i fer aquest projecte molt més extens perquè cadascuna té una situació particular. Cap ha projectat la seva vida cap a aquesta professió. Potser un cop s’hi ha trobat no els desagrada i hi veuen coses positives.
- Quines?Totes elles coincideixen en el fet que no s’emporten una càrrega mental a casa quan acaben la feina, o que poden treballar a la seva bola i això els agrada. Cadascuna d’elles hi troba avantatges segons la seva personalitat. Dues d’elles tenen contracte, però en les estones lliures netegen altres cases per tenir un sobresou, i això ho fan sense contracte. Una d’elles va tenir un accident laboral, es va fer mal i la van haver d’operar, però va acabar guanyant el cas. A mi el que em va agradar molt és veure les semblances entre elles. La Montse em va explicar: "Jo sempre havia volgut uns Levi’s i els meus primers Levi’s van ser de la deixalleria". Ma mare també ha estat molt de reciclar o d’aprofitar objectes que altres persones llençaven a les escombraries. Aquest fet a mi sempre m’havia molestat molt, però veure-ho en altres dones m’ha fet empatitzar amb aquest tipus de visió de la vida.
La Montse en una de les fotografies de l'exposició | Foto: Nina Dato- Fent aquest treball has pogut observar aquesta dimensió poètica de la professió?Ma mare durant una època va netejar un centre hospitalari i, en aquest cas, la neteja és crucial perquè la resta de professions puguin exercir els seus rols. És l’inici de tot. És essencial. Com a societat tendim a notar més l’absència d’aquestes persones, quan una cosa és bruta, que quan és neta. Quan trobem els espais nets, aquestes persones són invisibles, les ignorem. És cert que les tres dones entrevistades hi troben un espai una mica zen. La Montse, per exemple, treballa amb música i tenen un ordre de totes les tasques que han d’anar fent. Crec que totes elles senten satisfacció en el fet de deixar les coses netes. En aquest sentit, és gratificant.
- Pel que fa a les imatges, hi ha una dansa, una harmonia entre elles?Sí. Els moviments que fan per netejar són molt similars. A l’hora d’utilitzar una escombra o un pal de fregar fan moviments molt semblants. He pogut fer paral·lelismes.
- És com una coreografia.Sí. He intentat fer seqüències. Hi ha sèries dels peus que sembla que ballin.
- El títol ‘Dones que (no només) netegen’ apel·la a la complexitat d'unes vides que no són visibles.Sí, crec que la invisibilització fa que molta gent no sàpiga ni el seu nom. No només netegen, són persones i tenen la seva vida. Les entrevistes són per conèixer-les i per entendre què les ha portades fins aquí.
El llibre d'artista i alguns dels elements gràfics del projecte editorial | Foto: Cedida- Aquesta exposició va acompanyada d’un llibre d’artista molt especial.Sí, vaig experimentar amb utensilis de neteja i amb les seves textures. La portada i contraportada és un fregall serigrafiat. Les invitacions les vaig fer amb baieta groga serigrafiada. De fet, del llibre va anar naixent tot. El llibre té la mida del fregall.
- Quins han estat els teus referents?La Marina Salazar, que és una dissenyadora gràfica, va fer un projecte que es diu 'La Mari. Ama de casa particular', en el qual li fa tota una identitat corporativa a una treballadora de la llar. Fa servir aquests materials de neteja pels sobres o pels segells. A partir d’aquí vaig començar a experimentar. El fregall transmet molt la sensació d’abrasió. Quan algú toca el llibre, només amb el primer contacte, ja és incòmode. La baieta la vaig endurir amb cola blanca i llavors al fer-se dura vaig poder serigrafiar-la. Al final, jugo amb el groc i el verd que són els dos colors que em venen al cap quan penso en el passadís de la neteja d’un supermercat.
Web FineArt Igualada
