Jump to navigation
- Demà divendres se celebra la VI Trobada d'espais de creació de Catalunya al CACiS – El Forn de la Calç. Què s’hi farà?La trobada està organitzada per la Xarxa de Centres de Producció de Catalunya. De trobades com aquesta se n’han fet vàries, totes al voltant del tema de la sostenibilitat i el territori. A La Panera de Lleida, a Girona, a Terres de l’Ebre… La nova directiva de la xarxa el que vol és fer territori. Sol passar que moltes de les plataformes queden molt centralitzades a Barcelona. I, en aquest cas, s’està fent un debat de territori molt important.
- El que feu al CACiS - El Forn de la Calç és precisament això: portar l’art al territori i relacionar-lo amb l’entorn. Aquest és un dels objectius. Jo, com a artista, ja fa 37 anys que hi visc. Quan vam decidir arranjar els forns i obrir l’espai a altres propostes, no podia ser d’una altra manera que no fos a través de l’art. L’art és el meu llenguatge personal. Vam decidir unir-nos a tots els centres de producció, a les noves indústries culturals que s’estaven creant. I d’aquí ve que un dels primers llocs on ens vam adreçar va ser a la Xarxa de Centres de Producció, de la qual jo en vaig ser sòcia fundadora (un temps també en vaig ser presidenta). Això ens va ajudar a visualitzar el panorama de Catalunya i el panorama cultural d’altres iniciatives, altres propostes que es fan arreu de Catalunya i també d’Europa.
- Quina evolució has pogut veure en aquest sentit?L’evolució principal que veig, per la meva experiència, és que una de les realitats que ha fet que això fos possible han estat les vies de comunicació, tant les físiques com internet. Quan nosaltres vam arribar aquí, a la Catalunya Central, Barcelona estava lluny! Semblava que no hi havia manera de tenir una comunicació física tan ràpida com la que tenim ara. Malgrat que continua havent-hi una mala comunicació amb transport públic, s’ha millorat moltíssim la mobilitat per carretera. Pel que fa al sentit ampli de relació, són importantíssimes les xarxes d’internet. Fa 36 anys haguéssim estat un bolet sense cap mena de projecció internacional. En canvi, d’un temps ençà, tu pots penjar, com jo he fet aquests dies, tot el material de l’exposició que acabem d’inaugurar al CACiS, i arriba a tot el món. No hi ha fronteres. Ho miren per Instagram des de Vancouver fins a Singapur. Això permet que el món sigui gran i petit a la vegada.
- Parla’m de l’exposició que acabeu d’inaugurar al CACiS.‘Ichi-go Ichi-e’ és una exposició col·lectiva que ha estat comissariada per Alba Garriga i que ha fet que es reunissin quatre artistes del territori -de Manresa i Súria- (Heidi de la Paz, JoanRReig, Elisabet Salat i Eva Soto). És una exposició molt completa amb un missatge que lliga amb la filosofia del centre, on tenim sobretot art efímer. Ichi-go Ichi-e és una expressió japonesa que ve a dir que el que és important és ara i que cada moment és únic. Respon clarament, doncs, a la filosofia de l’art efímer. Malgrat que és una exposició amb disciplines completament diferents (xilografia japonesa, pintura, art tèxtil) conté aquesta filosofia del moment únic: exposar, trobar-se en una inauguració que mai tornarà a ser igual… Detall d'una obra de Roser Oduber | Foto: Cedida
- Com definiries la teva manera d’entendre l’art? Jo sempre dic que és una tara genètica, un cromosoma més. Sóc filla d’artistes, el meu fill també era artista, i no he concebut la vida d’una altra manera. Per mi tot és art. Potser “art” és una paraula que hem magnificat molt però per a mi l’art és una cosa molt natural perquè forma part del meu dia a dia. Tenir un llapis i un paper a les mans és i sempre ha estat natural perquè, a casa, és el que hi havia. I després, aquest cromosoma defectuós s’ha anat incorporant a un nivell que no hi ha altra manera de viure si no és a través de la creació. Tot el que faig és a través de la creació, tant a la meva vida personal com a la meva vida professional.
- I, pel que fa als teus projectes artístics, què diries que és el que els caracteritza? A mi m’interessa moltíssim -i, de fet, he viscut molts anys tancada en mí mateixa- la introspecció i la ment, la funció del pensament de la manera més estricta i més interna. El que passa és que, d’ençà que vam iniciar aquest deliri meravellós que és El Forn de la Calç i el Centre de Producció, vaig sortir cap a un exterior del qual, tot i tenir-lo a prop, ni en gaudia ni m’interessava. A través dels ulls i les experiències de les altres persones que hem tingut aquí residint i experimentant és com si hagués despertat en una realitat externa. Aleshores, el que havia estat una introspecció i una anàlisi interior, ara és un gaudi dels sentits. Com un nen, he tornat a sentir, a veure, a escoltar, a tocar… Tots els sentits formen part d’aquest altre moment de la meva vida que va començar fa uns deu anys.
- Per tant, identifiques aquestes diferents etapes en la manera com et relaciones amb l’entorn.L’evolució és molt semblant a la que fa qualsevol persona a la seva vida. Primer tens un període d’educació, de formació. Després, d’experimentació. I, finalment, quan arriba la maduresa personal, tens un llenguatge propi. Malgrat que sóc una persona a qui li agrada experimentar i aprendre, el que està clar és que el vestit que tens quan ja ets gran és un vestit molt més tolerant i còmode. A mi m’agrada molt el vestit de la maduresa. El trobo un lloc molt més tranquil i reposat que el que hi ha a l’inici de la vida, on, com que estàs aprenent, tot són frustracions. Arribat aquest moment de més plenitud, tinc més tranquil·litat sobre tot el que faig, malgrat ser sempre recerca i novetat. Ja he experimentat amb molts materials. Ja no he de patir per si no surt perquè tinc la garantia que allò tindrà certa solidesa i una base bastant viscuda. Detall d'una obra de Roser Oduber | Foto: Cedida
- Què representa la natura per tu i per la teva obra?La natura, com et deia abans, és un descobriment de farà uns deu anys. Tot i que vivia en plena natura, vivia d’esquena a la natura. Estava al meu estudi, un lloc d’on extreia el meu propi petroli personal: hi tenia tot el que necessitava. No era conscient que a l’exterior hi havia un gran espai d’inspiració. Des que hem obert el centre això m’ha permès, no reconciliar-me amb la natura -perquè jo sempre he gaudit de la natura com un espai de relax i de qualitat de vida- sinó entendre-la com a font d’inspiració. Abans, la natura no era una font d’inspiració per a mi; ara sí que ho és. Fins i tot crec que la bidimensionalitat de la pintura se m’ha quedat petita. Necessito l’experimentació física amb l’espai exterior, les instal·lacions, la performance, el vídeo… Tot això forma part de sortir d’aquest espai tan petit que era l’estudi. Ha estat i és un gran amic d’aquest camí més madur i un complement que, per a la majoria d’artistes contemporanis de les generacions joves, ens ha permès a totes ser més lliures. No hi ha fronteres. No ens veiem abocades només a l’exposició de quadres. L’artista té una quantitat de recursos il·limitada. La precarietat del mercat et permet mantenir-te fora d’unes directrius estrictes del tipus “M’has de fer no sé quants quadres”. Els anys vuitanta, el moment més extraordinari de venda d’obra, ja no hi són. No hi ha ni classe mitjana que pugui comprar. Aquesta situació suposa una precarietat professional per a molts artistes però, a la vegada, és una oportunitat per a l’experimentació de nous llenguatges que no estan supeditats a la venda. Per al creador o la creadora és una font de llibertat tremenda. Jo m’ho prenc així. M’ho prenc com una pobresa energètica tremenda i, alhora, com una llibertat molt gran per fer el que em surt dels ovaris.
- Et volia preguntar també per ‘Gènere i territori’. Què heu volgut construir amb aquest projecte transversal?Quan vam edificar la filosofia del nostre centre, volíem tenir un diàleg permanent entre la mirada de gènere i el territori, el paisatge i l’activitat econòmica que modifica aquest paisatge. Aquest diàleg s’ha anat mantenint amb diferents tipus d’exposicions i actualment crec que és una via d’aproximació a nous llenguatges per a col·lectius de dones que són del territori i que no tenen un accés directe al coneixement de creadors i creadores. Poden tenir l’accés que vulguin per internet. Però sempre és diferent poder ser-hi el dia de la inauguració, quan hi ha l’artista. Nosaltres facilitem aquest diàleg i això permet que gent de generacions no acostumades al contemporani puguin establir una relació més horitzontal amb aquests nous llenguatges. Et trobes gent gran parlant amb els artistes i entenent el procés creatiu, el com s’ha arribat a fer aquella obra. D’una altra manera és moltes vegades incomprensible. Per a nosaltres, un dels objectius és trencar les barreres que durant anys s’han anat edificant al voltant del contemporani i fer-lo arribar al màxim possible de gent sense rebaixar continguts i ajudant a que la comprensió sigui complicitat entre el públic i l’autor o autora.
- Costa que la gent faci aquest pas d’acostar-se a l’art contemporani?Per una banda hi ha un públic que no té interès. Jo crec que el dèficit d’interès és el pitjor que hi ha a la humanitat. Quan no tens interès, per molt que et vinguin a esmicolar el miratge, tu ja estàs en una posició negativa davant del coneixement. Aquí no hi podem fer res. Però, hi ha gent que, per generació, ja no ha tingut l’oportunitat d’acostar-se a nous llenguatges. I, d’altra banda, des del propi sector creatiu s’ha edificat un gran mur elitista. Jo m’he trobat moltes vegades amb l’actitud aquesta de que si vé públic bé i, si no, també; aquesta idea que l’art no està fet per tothom. Per tant, són dues barreres: la població que no té interès per aprendre ni per entendre i el creador o creadora a qui tant li fa si l’entenen o no. És una fractura sobre la qual és complicat posar-hi cola. Nosaltres, que estem en un món rural que ha anat canviant moltíssim i de forma molt accelerada en els darrers anys, hem trobat complicitats en molts sectors. Amb el sector agrari, per exemple. És un sector que se sent a gust veient que recuperes un bé patrimonial per donar-li uns nous usos. T’admiren perquè ho has fet i ho consideren tan deliri com tu però estan cofois perquè se senten valorats. Després, la població més jove que troba en aquest tipus de propostes artístiques una mena de bàlsam per veure que també aquí es poden veure. I molts altres públics que han descobert amb les nostres activitats una manera d’entendre llenguatges complexos sense pretensions i d’una forma molt horitzontal. El que motiva un artista, l’art conceptual o l’art efímer. Aquests conceptes aparentment llunyans es fan propers. Jo veig que cada vegada hi ha menys fractura, si més no en el nostre entorn més immediat.
- Sobre les dones artistes, quina evolució estàs veient? Aquest any, per exemple, hem tingut 12 projectes vinguts de diferents punts d’Europa i d’Amèrica. Nosaltres acabem triant més projectes fets per dones que per homes. I no és que ho sàpigues a priori, sinó que t’atreu i després descobreixes que està fet per una dona. El que sí que veig és que les noves generacions estan molt més ben preparades, tenen més clar com actuar davant el mercat i la professió, no hi ha una subordinació, com passava a les nostres generacions (semblava que sempre havies d’estar en un segon pla, sobretot les nostres germanes grans). Això, sortosament, representa una millora substancial de com una bona artista treballa, defensa els seus projectes i té aquell punt que li fa ser tan competitiva com qualsevol altre professional.
- Quin tipus de convocatòries feu al CACiS? Demanem que els projectes siguin essencialment activistes. Que presentin una proposta proactiva davant la situació mediambiental i que el llenguatge sigui una via de comunicació i expressió. Per tant, davant de projectes estètics, si no tenen aquest vessant de trobar una forma de millora o de posicionament davant la situació mediambiental crítica que estem vivint, no ens interessen tant. I, de fet, de cara al 2020, la convocatòria serà encara més radical i sortirà amb un clar objectiu de relacionar ciència i art per trobar vies d’expressió més crítiques. Ens adonem, i és un mantra que tenim tots molt interioritzat, que l’art continua sent sovint “postureo”. No ens interessa aquest llenguatge d’expressió, no ens interessa aquest tipus d’art. Ens interessa un art que sigui capaç de transmetre al màxim possible de gent missatges complexes. És a dir, que quan tu estiguis parlant de canvi climàtic, puguis fer demostracions que expressin de forma entenedora i cercant complicitats amb el públic, maneres de fer-hi front. Si sapigués la manera, no obriria una convocatòria per trobar més solucions. Encara tenim l’esperança que vagin arribant més projectes que puguin aportar, potser no solucions, però sí eines per trobar-les.
- I arribar a transformar veritablement.Hem trobat llibertat alhora de poder expressar-nos de qualsevol manera i en qualsevol tipus de disciplina. Doncs també hauríem de trobar una manera de millorar el component de creixement econòmic i el component de relacions socials que no impliqui la subordinació d’una part de la població a una altra part que s’està lucrant i enriquint. Mentre hi hagi aquest grau de desigualtat tan gran segurament no tindrem oportunitat de millorar la nostra relació amb la natura.
Web Roser Oduber Blogspot Roser Oduber Web CACiS - El Forn de la Calç
