Nosaltres també som habitants. Exposició Toni Arnaste

Foto: 

CEDIDA

Toni Arnaste: “Desapareix l’ansietat per retratar i començo a assaborir cada moment”

L’exposició fotogràfica 'Nosaltres també som habitants. La rebel•lió dels silenciosos' es podrà visitar a partir del 17 de març a Manresa i a Barcelona
Anna Brugués
,
13/03/2016
Arts
Toni Arnaste (Cardona, 1973) fa vint anys que viatja arreu del món amb més de deu quilos a l’esquena. Apassionat per la fotografia de paisatge i fauna inaugura al FotoArt de Manresa la seva primera exposició. Parlem amb ell per saber com viu la fotografia i què hi trobarem en el recull d’imatges que ha seleccionat.
"Les fotografies d’aquesta exposició responen al meu procés intern"

- Quan vas començar a fotografiar?
El meu avi era fotògraf. Tinc present les seves càmeres fosques i com revelava les fotografies amb les ungles negres de submergir-les als líquids de revelatge. Recordo que em va regalar una càmera petita però a l’adolescència vaig oblidar per complet la fotografia i la connexió amb el meu avi. M’agrada molt viatjar i una cosa em va portar a l’altra. Quan viatges vols memoritzar les coses que veus, te les voldries endur, i l’única manera d’emportar-te-les és amb una foto. D’aquest plantejament ara en fa vint anys.

- Què et va fer decantar per la fotografia de paisatge i fauna?
Sóc un enamorat de la naturalesa. Vaig començar amb els primers viatges a Tanzània i Kènia fent safaris fotogràfics. Buscant sempre la natura i la fauna. A l’inici feia les fotografies amb inquietud i angoixa, molt amb el xip del “caçador”. A la que veia alguna cosa que m’atreia, disparava! Era un exercici que requeria poc esforç intel·lectual, imatges que se’t plantaven al davant: Un guepard! I pam, una foto. Vaig passar la tira d’anys tornant d’aquests viatges amb discs durs plens de fotografies.

  • imatge de control 1per1

- I què va passar? No tornaves satisfet amb aquest volum d’imatges?
Era una fotografia no conscient: acumulava fotos però tirava per tirar. No donava cap valor a la fotografia que feia perquè tampoc donava gaire valor en aquell moment. Arribava a un lloc i volia LA foto. Era angoixant, em posava nerviós. Aquest tipus de foto et dóna un plaer immediat però dura poc, al cap d’una estona tornes a tenir ganes d’una altra foto. Tornava a casa carregat de fotos, les projectava, les mirava i com que només valorava els aspectes tècnics (que sortís l’animal sencer, centrat i nítid) tenia una biblioteca d’animals totalment descriptiva.
Amb els anys començo a tenir més inquietuds i la fotografia passa de ser un mer utensili per endur-me un record a ser una eina més terapèutica. Desapareix l’ansietat per retratar i començo a assaborir cada moment. Experimento amb fotografia de tot tipus i se m’obra un món: retrats de persones, fotografiar detalls amb macro i també experimento l’autoretrat.
Començo a buscar el que em diu una foto, el contingut, el que m’evoca, i no a fixar-me tant en els aspectes tècnics. Ara no m’importa si una fotografia ha quedat borrosa o nítida.

- Els viatges et van impulsar a la fotografia. Ara viatges per fotografiar?
Inicialment era així, la fotografia m’acompanyava. Després vaig començar a viatjar adaptant els viatges a la fotografia que volia fer, i va arribar el punt que vaig començar a viatjar per fotografiar. Organitzo el viatge per retratar una idea o una temàtica concreta i això, a banda del viatge, requereix un previ i llarguíssim temps de preparació. Si és per fotografia de fauna, per exemple, saber on hi ha els hides on poder-me amagar, si es requereix un guia cal buscar-lo, contactar amb ell i contractar-lo, etc.

- La caça fotogràfica com funciona?
Si és per aquí Catalunya és aleatori, no m’ho preparo gaire. Mai he  preparat un escenari amb barreres infraroges o amb menjar. Em sembla que no m’agradaria. A mi m’agrada el contacte amb la natura i m’agrada captar animals salvatges actuant en llibertat sense interferir-hi, busco l’oportunitat.
A Romania, per exemple, vaig anar a retratar ossos perquè és el país amb més densitat d’aquests animals per quilòmetre quadrat. Allà em vaig endur algun ensurt! Vaig contractar un guia local perquè el bosc és perillós però saben on portar-te i tenen amagatalls preparats per no interferir en el medi.

- Vens les teves fotografies?
No. Mai. He invertit moltes hores i diners amb viatges i equip però no m’ho he plantejat perquè mai ha passat de ser un hobbie. Potser també és perquè sempre trec valor del què faig però valoro el fet de gaudir del moment. De debò, és molt terapèutic. Puc estar 5 hores amagat esperant que passi alguna cosa i que finalment  no passi res.

- A mi m’emprenyaria molt.
Abans a mi també però forma part d’aquest aprenentatge. Penses que avui no però demà potser sí. T’ensenya a tenir paciència, sobretot pels que som nerviosos de caràcter i volem la immediatesa de les coses. És la natura, les coses no sempre passen quan tu vols. Recordo observar als pescadors que estaven tres hores per pescar un peix i quan el tenien, treien l’ham i el tornaven al mar. Abans jo tampoc ho entenia.

- Parlem de l’Exposició “Nosaltres també som habitants”. És la primera vegada que exposes?
Sí! És la primera exposició que faig. Amb els anys vas guanyant sensibilitat i el que abans et semblava una filigrana ara t’ho mires amb uns altres ulls. Ara discrimino  molt més. Les fotografies d’aquesta exposició responen al meu procés intern: imatges que fa anys havia rebutjat per dolentes, borroses o mal enfocades i que ara tenen significat. Un dia vaig decidir netejar arxius i discs durs vells, i vaig trobar imatges que amb el criteri actual em deien molt més. L’exposició era una necessitat personal. Volia donar sentit a aquestes fotos perquè les mirava i pensava que volia ensenyar-les. Quan les veus impreses en gran format, tot cobra sentit.

  • imatge de control 1per1

- Són fotos menys descriptives però més comunicatives, més artístiques.
Sí, exacte. No acostumo a tractar les fotografies però amb aquesta exposició m’he permès el luxe de fer-ho. No hi ha cap fotomuntatge però les he embrutat. Tenen un look de fotografia una mica espatllada. He intentat fer una guia de natura, un atles de fauna. L’exposició és un recull d’imatges de diferents països, etiquetant el lloc i l’espècie.

fotografies de l'exposició de Toni Arnaste

- Ets professor de dibuix tècnic i sotsdirector de l’Institut Lacetània. Com compagines la feina amb la fotografia?
Començo a no poder dedicar tant temps a la fotografia com voldria. No ha deixat de ser un hobbie però estic 100% ocupat amb la meva feina. El món de l’ensenyament està canviant gràcies a les noves generacions. El professor que té el xip de ”jo he vingut a donar-vos alguna cosa a vosaltres” no funciona amb el jovent actual. La informació està als mòbils, als ordinadors, als llibres; el professor és un acompanyant o un gestor de la informació de cara a l’alumne. Als alumnes els puc dir el que jo sé però no dic que els ensenyo sinó que els acompanyo, perquè ells també m’ensenyen a mi. Arribarà un dia que avaluarem per competències, no per si un alumne fa bé o no un exercici sinó per la voluntat i l’actitud d’una persona per poder aprendre. No hi ha res millor que aprendre, la qüestió és créixer!

Més informació: 

L’exposició es podrà veure a:

  • FotoArt (Manresa), del 17 de març al 15 d’abril. Podeu consultar l'acte d'agenda aquí.
  • Espai Rubiralta (Manresa) del 24 de març a l’1 de maig.
  • Centre Cívil Selves i Carner (Manresa) del 2 al 20 de maig.
  • Centre Cívic Casinet d’Hostafrancs (Barcelona) del 24 de maig al 12 de juny.
A

També et pot interessar