Jordi Fulla: “Les obres s'acaben de configurar quan l'espectador interactua; si no, no són res. És la condemna de la mirada”

L'artista exposa la instal·lació 'Anatomia d'una illa a ulls clucs' al Museu de Montserrat

Albert Compte Riba

17/04/2017

Arts

L'obra de l'artista Jordi Fulla (Igualada, 1967) és un treball de la pròpia reflexió sobre l'estètica i el pensament que discorre durant el procés creatiu. El resultat es materialitza en elements recognoscibles, fàcils d'identificar, però a la vegada, representats de tal manera que escapen al reconeixement formal i permeten dubtar sobre què s'està observant. La instal·lació 'Anatomia d'una illa a ulls clucs' és la manifestació d'un viatge interior vers els límits de connexió i fricció entre la pròpia cultura occidental i la fascinació i incomprensió provocades per les manifestacions culturals orientals que Fulla coneix a partir de dos viatges al Japó, on resta captivat per les formes d'entendre la bellesa, l'art o la natura, la pròpia cosmovisió de l'oriental. Des del moment en que rep l'encàrrec del Museu de Montserrat per a la creació de la instal·lació, l'artista i l'Albert Mercadé, comissari de l'exposició inicien un intens epistolari per incidir en la profunditat de l'obra i els punts de fricció culturals que en ella s'hi representen, per concretar en la seva realització algunes de les possibles preguntes nascudes de la fascinació mútua pel món oriental. Com Fulla ens comenta “l'art ha de generar més dubtes que respostes”.

- A partir de quines preguntes neix la instal·lació?
Des d'occident s'ha valorat de gran bellesa tot allò referent a l'estètica oriental, però a mida que un hi penetra es percep un territori ignot, un contrari al que des de fora s'observa i em pregunto: com actuo davant la cultura oriental des de la meva condició d'occidental i quins punts de fregament existeixen entre ambdues formes de veure i entendre l'art, la natura, el món? He volgut treballar aquesta incomprensió que alhora ens fascina. L'actitud que orient té davant de la natura, amb un cert aspecte de dominació, es manifesta en la voluntat d'intentar que aquesta vagi cap a ells, que s'adapti a l'ideal que tenen d'un jardí, d'una obra d'art, d'una determinada qualitat estètica. És en aquest sentit que s'hi pot percebre un territori de l'horror. En aquest punt, occident treballa també aquesta dominació, però no li exigeix a la natura un grau d'adaptació a l'ideal tant estricte, permet que una part flueixi.

- Des d'aquest punt com passes a treballar el concepte d'illa?
Durant el primer viatge l'any 2005 vaig descobrir en el Seto Naikai, el mar interior del Japó, un arxipèlag de petites illes habitades, laboratoris de pensament. En elles hi ha artesans, s'hi troben activitats religioses i simbòliques. Són illes molt petites a partir de les quals copsar fragments de l'enfocament estètic i cultural oriental... Al final, tots som petites illes. Ja sigui com a metàfora de pensament intern o com a espai de cerca d'algun objectiu.

Detall de la instal·lació 'Anatomia d'una illa a ulls clucs' | Foto: Albert Compte Riba

- Has treballat a partir d'una immersió cultural o has practicat un treball artístic des de l'observació?
Quan quedo fascinat per la mentalitat oriental cerco elements que em permetin entendre aquest xoc, però el meu treball s'ha centrat en crear a partir de l'observació dels límits culturals, del xoc mateix, des del meu enfocament occidental. Per exemple, de quina forma rebo aquestes diferències culturals, com les observo, què em provoca, en quins punts s'accentua la fricció i quins altres són de confluència.

- Sí.
En aquesta frontera, el meu treball sempre té un plantejament mantric. Treballo de forma lenta, dilatada en el temps i segons com, repetitiva. Un plantejament així dóna molt marge de pensament i et permet crear sense la capacitat de prendre una o altra decisió sobre el resultat de la peça. Així, la meva relació amb l'obra s'articula a un altre ritme. Per fer l''Anatomia d'una illa a ulls clucs' he creat 17000 peces una a una. Per altres treballs de pintura he repetit línies, l'una al costat de l'altra, on s'hi percep el moviment del traç, el pols de cada traça i en el resultat hi queden latents i incorporades pulsions personals. Aquesta forma de treball permet grans espais per a la reflexió, el resultat de la qual queda reflectida en l'obra.

- A l'anterior exposició del Museu de Montserrat, el Jaume Ribas presentava 'Absis' com un conjunt d'obres que calia mirar amb els ulls tancats. La teva exposició es titula 'Anatomia d'una illa a ulls clucs'.
Tant l'actitud com l'acte de fer sobre la tela són mons molt interiors. Tancar els ulls és mirar endins, la visió no desapareix perquè un tanqui els ulls, segons com aquesta visió es magnifica. Ja ho deia J.V. Foix 'És quan dormo que hi veig clar'. Què és la mirada sobre les coses? Sobre tot el que veiem, d'entrada veiem el que volem veure, un fragment d'aquesta totalitat. Això fa que un moment o una experiència siguin molt permeables, t'ensenya que la realitat en la pintura no existeix. Fas i desfàs segons les necessitats, no hi ha una realitat crua.

En Jordi Fulla amb el Pare Josep Laplana, director del Museu de Montserrat | Font: Jordi Fulla

- I aquesta visió també la té l'espectador quan mira una obra.
Totalment, les obres s'acaben de configurar quan l'espectador interactua; si no, no són res. És la condemna de la mirada. Alhora és el punt d'intersecció entre la realitat de l'artista i l'espectador.

- Com fas i desfàs segons les necessitats durant la creació d'una peça?
Quan acabo un dia i tanco les llums, l'estudi i marxo és quan realment l'obra treballa. En aquest espai de temps el procés s'organitza i quan torno l'endemà al matí per continuar, l'obra s'ha disposat de tal forma que et permet seguir amb la feina. Crear conté aquest element poètic, on les decisions que un pren tampoc són tantes, tot continua.

- I aquest procés l'has viscut també a 'Anatomia d'una illa a ulls clucs'?
Abans de muntar l'exposició mai l'havia vist en el seu conjunt. Muntar-la ha estat el darrer pas creatiu on per exemple, les pintures que en formen part i que s'han creat com a tríptics que encaixaven l'una al costat de l'altra, durant el muntatge s'han disposat de forma diferent. S'han desintegrat en el seu format original i s'han integrat en la mostra d'acord amb la sala i tot el conjunt d'elements.

Durant la darrera part del procés creatiu, organitzant la instal·lació | Font: Jordi Fulla

- En el procés creatiu hi ha intervingut l'Albert Mercadé? De quina forma?
Després del segon viatge al Japó al 2015 se'm planteja fer aquesta exposició des del Museu de Montserrat i amb l'Albert Mercadé decidim d'entrada, mantenir una relació epistolar via correu ordinari, de forma tradicional. Tenim una visió semblant sobre el pensament oriental i hem volgut que ell, com a comissari intervingués i fes créixer la representació dels punts de fricció culturals a través d'aquest diàleg amb el què ens hem retro-alimentat.

- Podries assenyalar-nos alguns autors orientals amb els quals dialoga la teva exposició?
A l'illa de Teshima hi ha el Museu d'Art Contemporani Teshima, creat per l'artista Rei Naito i l'arquitecte Ryue Nishizawa, tot ell una obra d'art, en la qual la instal·lació actua com a element dominador de la natura. A partir d'uns grans orificis que permeten a l'obra interactuar amb l'entorn de l'illa, els agents climatològics i biològics es conjuguen amb l'espai interior i s'hi manifesten d'acord amb l'arquitectura. Em va fascinar pel grau de control que a través de l'art es vol aplicar sobre la manifestació de la natura i els seus elements. També han estat molt importants per a mi, fotografs com Hiroshi Sugimoto i Masao Yamamoto.