Albert Compte Riba
,
13/03/2018
Arts

Koen Suidgeest: “És important que la imatge sigui un punt de partida per al públic, l'inici d'un procés de creixement”

El fotògraf farà el dissabte 17 de març a les 12h una visita comentada a l'exposició 'Costures a flor de pell' al FineArt d'Igualada
Koen Suidgeest

Foto: 

Koen Suidgeest
Trencar tabús, activisme social i conscienciació. Aquests són els tres pilars a partir dels quals Koen Suidgeest (Amsterdam, 1967), fotògraf, productor i director de cine documental ha creat projectes com 'Body politics', 'Nens del carrer amb bebés', 'Portraits' o 'Costures a flor de pell', la sèrie d'imatges sobre dones que han passat per un càncer de mama i que reflecteixen la fortalesa i caràcter positiu de les models, lluny de tot prejudici. L'exposició es pot veure a l'edició d'enguany del FineArt Igualada en dues sales, a l'Adoberia i a l'Hospital d'Igualada fins el 18 de març.
“L'exposició commou, la gent s'emociona, connecta amb ella... És molt bonic veure-ho. I em fa molt feliç”

- Han participat més de 200 dones a 'Costures a flor de pell'. El projecte segueix obert?
El projecte continua viu però no obert. Ja vam escollir les fotos definitives que formen part de l'exposició abans d'inaugurar-la per primera vegada fa uns anys. Però el projecte segueix viu, perquè l'interès que desperta és constant. Tant a Espanya com en altres països, 'Costures' és encara sol·licitada i continua emocionant el seu públic. En aquest sentit, el projecte és un regal que ens ha portat molta alegria.

- Com neix 'Costures'?
La meva idea original era fer un llibre que volia ser un homenatge al símbol de vida, de calor, de la maternitat i d'amor que de manera simbòlica és el pit femení. L'objectiu va ser sempre beneficiar a unes associacions que treballen amb pacients de càncer de mama, trencant tabús i obrint diàleg. Com passa amb molts dels meus projectes, comencen sent una cosa però acaben sent-ne una altra! I això d'altra banda m'agrada. Algunes de les dones que es van oferir per ser retratades eren o havien estat pacients de càncer i em van semblar tan fortes i positives que vaig decidir reconduir el projecte per reflectir aquesta fortalesa interior. Convertir-lo en una exposició ha fet possible que arribem literalment a milers i milers de persones més, ja sigui amb la mostra mateixa, com gràcies a l'interès que suscita en els mitjans de comunicació, cada vegada que se n'inaugura una exposició.

- És la primera vegada que part del treball s'exposa en un hospital?
'Costures a flor de pell' s'ha exposat en molts llocs, entre ells diversos hospitals, a més de centres culturals i altres espais públics. L'exposició ha tingut sempre una bona acollida. No sé si el tema és tan sensible que la gent no s'atreveix a criticar-la, perquè la veritat és que genera sempre comentaris positius. Absolutament sempre. L'exposició commou, la gent s'emociona, connecta amb ella... És molt bonic veure-ho. I em fa molt feliç

- La fotografia és aquí un acte d'acompanyament per a aquelles dones que pateixen càncer de mama. Has vist sempre en la fotografia una eina amb aquestes característiques?
M'agrada l'expressió 'acte d'acompanyament'. Jo diria que és una eina de conscienciació, però el nom que li donis és una qüestió purament semàntica. Allò important és que tota la meva obra consisteix en treballs de conscienciació, de trencar tabús i d'activisme social. La meva inspiració sempre neix a partir d'alguna frustració amb una injustícia i en el cas de 'Costures', amb la crueltat del càncer, que és present a totes les famílies, també a la meva. En els meus treballs és important que la imatge sigui un punt de partida per al públic, l'inici d'un procés de creixement. Vull pensar que la gent aprèn, pensa, debat o trenca alguns dels seus prejudicis.

Imatge de l'exposició 'Costures a flor de pell' | Foto: Koen Suidgeest

- Consideres que la mostra 'Costures' es pot emmarcar en els discursos del body activity?
Opino que la relació entre espectador, obra i creador és triangular. Això significa que hi ha una línia que connecta l'obra directament amb el seu públic i en la qual l'artista no hi intervé. Cadascú de nosaltres ens veiem reflectits de forma diferent en una obra i això depèn molt del nostre propi bagatge cultural i emocional. Tenint això present, 'Costures' no va ser concebut específicament per obrir un diàleg dins del discurs body activity, però estic segur que per a molta gent sí que hi està connectada. I això està bé. Me n'alegro que aporti alguna cosa en aquest sentit.

- Què entens per a cos polític i en quina mesura les imatges del teu treball 'Body Politics' es sumen al discurs de la identitat?
Cada cop més, el cos humà està polititzat. Això és un tema complex i profund. El projecte fotogràfic que vaig fer amb un colectiu de dones lesbianes a Nairobi, Kènia, ara fa uns anys solament abraça una petita part del tema. El debat públic-polític es centra de forma creixent en la nostra pròpia intimitat, cosa que en la meva opinió no és necessari. El risc és que temes que són profundament personals i complexos, com per exemple la identitat sexual, es redueixen a frases fetes, generalistes i polititzades. En el projecte 'Body Politics' m'interessa ensenyar aquests temes des de les seves arrels, des del costat humà de les persones directament afectades per la politització del seu cos i allò que decideixen fer amb ell.

- Maternitat i pobresa. Per què són dos temes als que tornes vuit anys després a 'Nens del carrer amb bebés' ?
Molts dels meus treballs es centren en la maternitat, els drets de la infància i els drets de la dona, en combinació amb la pobresa extrema. Per al projecte fotogràfic 'Nens del carrer amb bebés' torno a Nicaragua vuit anys després buscant sis mares que havien donat a llum sent molt joves i quan vivien al carrer; l'element del temps òbviament té una importància significativa. Vaig conèixer aquestes mares quan tenien entre 13 i 17 anys i els seus bebés tot just havien nascut. Quan torno ja són nens i nenes de 8 anys i les mares són persones adultes. Veiem que les seves vides continuen sent molt fràgils, que la pobresa en molts casos és crònica, però tot i així estan vius i lluitant per millorar la qualitat de la seva vida. I més important encara, que no importa el grau de riquesa o la falta d'ella que hi hagi a la vida, el llaç d'amor entre mare i fill sempre és fort i impossible de trencar. Les mares s'esforcen molt en educar als seus fills amb valors i normes que els ajudin a convertir-se en éssers humans compassius. Tot això és universal, independentment del país on visquis. I per ensenyar-ho, a mi em va ajudar molt l'element temps, aquests 8 anys que van passar entre la primera i l'última foto.

- Com connectes amb algú al carrer per fer-li un retrat com ho has fet a 'Portraits'?
Per fer una foto de qualsevol persona, per exemple, al carrer per a un retrat espontani, primer necessites tenir permís. Sembla obvi, però especialment en països pobres sovint pensem que és menys necessari. No entenc per què, al cap i a la fi la nostra imatge és solament nostra, sigui qui sigui. Això implica fer una cosa que potser fa una mica de por: comunicar-se amb aquella persona! Segons la meva experiència, a la majoria de persones els hi encanta que t'interessis per la seva vida i et donen permís sense pensar-s'ho dues vegades. I si no parles el seu idioma, amb un somriure i uns gests pots aconseguir el mateix. Aquest procés de connectar amb un estrany acostuma a ser tan interessant com el resultat final de la foto. A mi m'encanta. És una de les maneres amb que la gent local de qualsevol lloc et dóna l'oportunitat de compartir una petita part de la seva vida, a més de la seva dignitat i orgull. D'altra banda, en fer-los una foto els hi estàs dient “Ets interessant, tu vals”. Des de la meva experiència, en aquest procés solament hi han guanyadors. Fas feliç a una persona i tu tens una experiència humana amb ells, a més de, si hi ha sort, una foto bonica.

Imatge sobre el projecte a Malawi | Foto: Koen Suidgeest

- Quins projectes veuran la llum aquests propers anys?
Actualment estic treballant en un documental sobre el creixement de la població a Malawi. És un encàrrec per a la Unió Europea i que es portarà per comunitats rurals d'aquest país per intentar provocar un debat sobre les dimensions de les famílies, el major desafiament per al desenvolupament d'aquest país, el més pobre del món, segons alguns índex. També estic preparant un projecte documental bastant ambiciós i de llarga durada sobre menors que es dediquen a la prostitució per a turistes occidentals.

També et pot interessar