David Canto / Pantalla.cat
,
05/12/2019
Arts

Marc Serena: "Quin va ser l'últim país que es va independitzar d'Espanya?"

Al documental 'L'escriptor d'un país sense llibreries', el periodista manresà retrata la dura realitat que viuen els habitants de l'antiga colònia espanyola de Guinea Equatorial
Marc Serena

Foto: 

CEDIDA
Marc Serena
Després d'estrenar-se a la Semana Internacional de Cine de Valladolid, la pel·lícula documental 'L'escriptor d'un país sense llibreries' dirigit per Marc Serena (Manresa, 1983) arriba a algunes sales de cinema. També es projectarà en una sessió del Cineclub Manresa a l'auditori de l'Espai Plana de l'Om. A través de l'escriptor refugiat a Catalunya Juan Tomás Ávila Laurel, Serena ens mostra la realitat d'una Guinea Equatorial de la qual no se'n parla gaire, ni aquí ni a la resta de l'estat, 50 anys després que deixés de ser una colònia espanyola.
"És el primer llargmetratge crític amb la dictadura d'Obiang que es roda a Guinea Equatorial"

- Segon documental, segon rodat a l'Àfrica. Què t'atrau d'aquest continent?
Com a humans venim de l'Àfrica. I a la vegada, està a tocar, molt a prop. Malgrat això, i que l'Àfrica és el segon continent més poblat del món, n'estem completament desconnectats, d'allò que hi passa. I això fa que fins i tot no coneguem la nostra història més recent. Fins al punt que Guinea Equatorial, per exemple, és un país que fins fa 50 anys formava part d'Espanya, i encara ara s'hi parla castellà, malgrat estar al mig de l'Àfrica. Hi ha coses com aquestes que en les perdem per no estar ben informats de què passa al continent. Una illa que fins el 1968 formava part d'Espanya. 'Tchindas' i 'L'escriptor d'un país sense llibreries' són dos documentals que tenen punts en comú; com la presència de crioll: en el cas de Cap Verd la llengua que hi ha és el crioll capverdià, que és la llengua del país, i en el cas de Guinea Equatorial, és l'únic país de l'Àfrica on es parla castellà. Per tant, bona part del documental està fet en castellà però també hi ha una part que sona el crioll annobonès, que és la llengua d'una de les illes de Guinea Equatorial, Annobón, i que deuen parlar unes 5.000 persones. Seria la llengua que hauria existit amb més força al país, si no hi hagués hagut el control colonial franquista, que hi va imposar l'espanyol, a través de les escoles i de l'església.

- El documental fa un retrat del país i dels efectes d'haver estat sota control espanyol. La dictadura espanyola, però, no ho considerava una colònia.
Encara no fa gaire Pablo Casado deia que Espanya "no colonitzava", que el que feien era "tenir una Espanya més gran". Encara hi ha molta gent que realment creu realment que Espanya no ha colonitzat mai cap país, o que no sap que fins el 68 Guinea Equatorial era una província espanyola. I malgrat que el capítol de Guinea Equatorial passa més o menys al mateix moment que el del Sàhara, d'aquest sí que en coneixem una miqueta més la història. Sabem que Espanya va trair el poble sahrauí, o que viuen camps de refugiats des d'aleshores. Però el tema de Guinea Equatorial ens ha passat desapercebut. Estem parlant de molts anys de colonització, molt recent, i a més a més també amb molta participació catalana. Barcelona era la metròpolis colonial i tenim elements que són coneguts per tothom de la història de Catalunya com pot ser el Floquet de Neu, com pot ser Fèlix Millet, com "el negrito del Africa tropical" del Colacao, que són elements que estan vinculats a Guinea Equatorial però que ens sonen d'una manera dispar i vaga. Hi ha moltes persones vives ara que tenen molt per explicar sobre què va passar fa 50 anys, però que per desgràcia són les que no volen parlar.

- I, com a altres colònies espanyoles, no hi van deixar una democràcia.
Estem parlant de quaranta anys de dictadura, de la dictadura d'un militar format a l'Acadèmia de Saragossa, Teodoro Obiang. Una dictadura que jo diria que és franquista: no hi ha manifestacions, el país està aïllat, l'església té un paper molt important a l'hora de controlar la població, no hi ha mitjans de comunicació, no hi ha un cinema en tot el país... Hi ha un control molt bèstia sobre la població. Amb controls policials per tot el país bloquejant les fronteres i a més a més amb una llengua, que és l'espanyol, que els aïlla dels veïns -ningú més a la zona el parla-. També és un dels països dels món en què internet és més car i les xarxes socials també, evidentment, estan censurades. La població de Guinea Equatorial està molt desemparada.

- Sense cinemes i sense llibreries. I, com veiem al documental també, amb una església molt activa, i molt futbol.
Diu Joan Margarit que "la llibertat és una llibreria". Tampoc no hi ha un teatre públic, no hi ha dret de manifestació, no hi ha anestèsia als hospitals... Hi ha coses que segueixen sent iguals que quan Guinea era espanyola. I una d'elles és el paper que té l'Església en tot això. I en aquest cas cal destacar el paper dels claretians de Vic, que és una les ordres que té una presència més important a Guinea. I si Guinea Equatorial ara mateix és un dels països del món amb més desigualtats, amb menys llibertat d'expressió del món, és en part per contribució catalana i espanyola. Hi ha un silenci molt còmplice amb el que està passant. 

- Com vas conèixer el protagonista del documental, Juan Tomás Ávila?
És l'escriptor més traduït i segurament és l'autor de literatura africana en espanyol més prolífic. I com que no pots trobar informació sobre Guinea Equatorial ni als mitjans de comunicació ni a internet, doncs la literatura del país acaba sent una manera d'entrar en aquest món. El problema és que els llibres de Juan Tomás no es poden trobar ni a les llibreries ni a les biblioteques. I el seu llibre més important, 'Arde el monte de noche', està descatalogat en castellà. És una paradoxa perquè ell escriu en castellà i molts dels seus llibres s'han publicat en altres llengües, però no en l'original. Allà no venen els seus llibres, no l'entrevisten, no arriba el que fa; però aquí tampoc. Viu aquí, com a refugiat, però aquí també s'ignora completament la seva obra, la seva literatura.
 

- El projecte va començar amb una campanya de micromecenatge que no donava gaire detalls ni del documental ni de l'equip. Per què ho vau fer d'aquesta manera?
Crec que és la primera vegada, i no sé si l'última, que es fa una campanya d'aquesta manera, no dient exactament qui som. I va comptar amb més de 400 persones, que segurament fa que sigui una de les campanyes d'audiovisuals amb més aportacions de l'any. Ho vam fer així perquè tots teníem molta por. Hem tingut molta por durant tot el procés. Ens feia por que ens paressin. Hi ha gent poderosa de Guinea Equatorial que també viu a Espanya, i que té molt bones relacions amb el poder d'aquí.

- També vau passar por aquí?
Bé, només cal llegir la premsa per veure com, per exemple, el comissari Villarejo, que és una persona que està ficada a les clavegueres de l'Estat, ha treballat per al fill del dictador; que hi ha ministres d'Afers Exteriors d'Espanya que han tingut negocis personals a Guinea Equatorial... I crec que s'està aconseguint que no es parli del documental. Fins el 1976 els mitjans espanyols no podien parlar de Guinea per llei, era un secret oficial. I encara hi ha gent que pensa que és un tema que no es pot tocar.

- Com va ser el rodatge al país?
Hi ha molta gent que s'ha arriscat molt per fer aquesta pel·lícula, com hi ha molta gent que s'arrisca cada dia, allà. Crec que el gran mèrit d'aquest documental és que s'hagi pogut rodar. És el primer llargmetratge crític amb la dictadura d'Obiang que es roda a Guinea Equatorial. Podríem fer una altra pel·lícula explicant tot el que hem passat, el que ens ha costat. Però l'important és explicar el que està passant a Guinea, què està passant amb els guineans.

- Una història molt recent en la qual podríem trobar paral·lelismes amb l'actualitat.
Sí, i a més a més parla molt de la independència. Només faig una pregunta: quanta gent sap quin és l'últim país que es va independitzar d'Espanya? Hem de tenir aquesta informació, també.
 

També et pot interessar