Jump to navigation
El documental 'Tchindas' és el resultat de la nova visita a Cap Verd del Marc Serena, acompanyat del codirector Pablo García Pérez de Lara, durant el Carnaval de 2013. Un retrat d'un barri i d'una festa dinamitzats per les "tchindas", a ritme de la música de Cesária Évora i de la cantada pels mateixos protagonistes. Després de l'estrena mundial al festival Outfest Los Angeles, als Estats Units, i a l'In-Edit Barcelona, ja ha passat per algunes sales comercials catalanes. El dia 24 de gener 'Tchindas' arriba al Cine Club Manresa.
- Què va tenir d'especial aquesta estada a Cap Verd que t'ha fet tornar-hi i rodar-hi aquesta pel·lícula? Jo no havia vist mai el Cap Verd a cap pel·lícula i no en tenia cap referent audiovisual. Jo ho comparo amb Cuba, perquè tots n'hem vist pel·lícules, n'hem escoltat cançons de Cuba, llegit llibres... És un país que tenim molt present i que, quan ja veiem una nova pel·lícula de Cuba, molts antecedents ja no els han d'explicar. En canvi, amb Cap Verd hi havia aquest repte: fem una pel·lícula, exposem l'audiovisual, però pensem que molta gent serà la primera vegada que veurà alguna cosa de Cap Verd, com em va passar a mi el 2011, i per tant molts dels referents són nous.
- Us va impactar molt, Cap Verd. Quan vam tornar del mes i mig de rodatge amb el Pablo li vaig dir “si la pel·lícula ha quedat malament és culpa nostra", perquè realment l'illa, i tothom que hi viu, ens va oferir molt. La gent ens va deixar rodar, ens va deixar estar a llocs molt íntims i a la vegada té una imatge molt forta, el país. A mi encara em té molt fascinat. I sobretot perquè la gent que coneix Cap Verd és en base a les cançons de Cesária Évora, que és la gran cantant de Cap Verd i una de les grans cantants de l'Àfrica. I les seves cançons són millors que les guies de viatge. Tots els referents que tenia eren d'un territori molt petit, per tant tots els elements de què ella va parlant te'ls vas trobant quan vas a l'illa.
- Quin paper juga la música a 'Tchindas'? Cap Verd encara és un d'aquells llocs del món en què quan la gent s'ho passa bé comença a cantar. I, de fet, si jo hagués de resumir tota la pel·lícula en una frase diria que explica com una illa es posa a treballar conjuntament per fer una cosa bonica del no-res. Del no-res és perquè realment és un barri i una gent humils i no hi ha gaires recursos, més aviat es reciclen els materials. I que es fa una cosa bonica perquè s'hi fa un Carnaval, que és, segons diuen, el millor de l'Àfrica. I el Carnaval és música. I després, la Césaria. Ella va ser el detonant d'aquest documental i jo crec que tenim la seva benedicció per fer-lo; de fet hi ha quatre cançons seves, que són la banda sonora de la pel·lícula. I hi ha una cosa que és més subtil, segurament, que és la seva abscència.
- Sorprèn la normalitat amb què veiem viure a les "tchindas" a Cap Verd. Sempre anem una mica a l'Àfrica a ensenyar coses, a explicar, a arreglar els seus problemes. Jo crec que Cap Verd -un país africà- ens dóna una lliçó. Jo preguntaria a la gent que ens llegeix: pares, mares, deixaríeu una tarda la vostra criatura amb una dona transexual perquè us la cuidés? Segurament hi hauria gent reticent, a casa nostra, però a Cap Verd no. Allà hi ha aquesta normalitat, ja no es considera ser trans un tema, almenys a aquesta illa. És una excepció, aquest somni que voldríem tots que fos realitat. I bé, és una mica xocant perquè moltes pel·lícules es valoren en base al conflicte que presenten i en base als conflictes que es van resolent al llarg de la pel·lícula. I nosaltres fem precisament una pel·lícula que no té un conflicte evident però en canvi, a darrere, molts espectadors segurament tindran aquest conflicte: "això són uns nois? Unes noies? Com és que no s'operen?". A molta gent segurament els personatges de la pel·lícula també els provocaran una mica d'inquietud i d'incomoditat. I hi haurà gent que, per sort, suposo que no.
- La Tchinda també és un personatge molt rellevant al barri. Per què creus que és tan estimada i tan respectada? La nostra idea de ser popular és que quan la gent surt a la televisió es fa famosa i, a partir d'això, la gent del carrer la considera popular. En el cas de la Tchinda és completament al revés: pràcticament no ha sortit mai a la televisió, i només va donar una entrevista el 1998. Però és popular pel carrer, perquè la gent la reconeix com a tal, perquè la coneixen i la respecten, perquè ella respecta a l'altra gent. I en el cas del seu barri, li donen la responsabilitat d'encarregar-se d'una de les parts més importants de l'any, el que uneix tot un barri: el Carnaval. La Tchinda és una persona molt dura, molt líder i a la pel·lícula es pot veure que té una cicatriu al nas, perquè aquest respecte se l'ha hagut de guanyar als carrers.
- Com va anar el rodatge? És un documental que no té veu en off, no té entrevistes i en què, per tant, mirem el món a través d'un forat. El Cap Verd és un país independent de Portugal des del 1975 i la seva gent té molt integrada la idea que ningú de fora pot dir-los que han de fer. I si estàvem gravant i hi havia un nen tocant un timbal i li indicàvem si es podia posar a un lloc concret, s'escapava. Ningú va actuar per a nosaltres, per a la pel·lícula. De fet l'únic moment que hem forçat una mica és quan deixem els papers de l'entrevista a la Tchinda del 98 a la taula, perquè els comentessin. I quan van voler, els van comentar. Però la resta és el que va passar. Això d'una banda ho ha fet molt més difícil per a nosaltres però per l'altra ho ha fet més real, i el que es veu doncs és realment la manera com la gent es comporta. I com la manera d'explicar-ho és bastant cinematogràfica hi ha espectadors que comenten les interpretacions, i els hem de dir que no estan actuant, que són persones que actuen així i que parlen així.
- Ha costat molt d'aixecar la pel·lícula, a nivell de producció? I la distribució? Quan vas pel món dient que vols fer una pel·lícula rodada al Cap Verd, en crioll, i amb persones transexuals de protagonistes, tothom sembla que té projectes molt més interessants en què invertir els seus diners. Ens hem endut moltes bufetades. Però d'altra banda ens ha anat bé als festivals, hem tingut reconeixements als Estats Units, a Croàcia... Pot ser que mica en mica anem trobant el nostre lloc. També és veritat que és una pel·lícula que no hem fet per guanyar diners, sinó perquè és una història que crèiem que s'havia de fer, una història ultralocal que crèiem que s'havia de conèixer, una història que ens fa sentir orgullosos. Si tant sols podem recuperar els diners de les despeses ja estarem molt contents. I sobretot si això també ajuda d'alguna manera a canviar les coses, o a donar una nova perspectiva del món, i ens obre una finestra.
- Què suposarà per a tu que es projecti la pel·lícula a Manresa? La gent del Cine Club sempre projecta pel·lícules molt interessants i m'agrada molt que també s'hi pugui veure 'Tchindas'. El llibre "Això no és africà!" ja s'hi va presentar i va tenir molt bona acollida. Hi haurà gent que veurà la pel·lícula i li vindrà més de nou, però en canvi la gent que ja coneix el llibre, el treball que hi ha al darrere, que ja ve del 2011, la gaudirà molt més. Hi ha pel·lícules que es fan a partir de llibres, simplificant-ne o reduint-ne el contingut, però aquest cas és diferent. Crec que el llibre és la primera part i la pel·lícula n'és la segona. I si tens el context que t'ofereix el llibre sobre 15 països de l'Àfrica, parlant de religió, de família, d'educació, de drets... de moltes coses que estan passant allà, quan veus la pel·lícula l'encaixes molt més bé, i entens tot el context i perquè el que explica és excepcional.
Web de 'Tchindas'
Cine Club Manresa
Passi del documental a Manresa
