Jump to navigation
A la gramola amb caixa de caoba corcada hi sona l’Arabesque nº1 de Debussy, subtil i delicat el so del piano amara fins l’últim racó de la rulot. Al costat, reclinada damunt d’una otomana del tot tronada, hi jeu l’Helga, tapada només amb una flassada de seda que fa excel·lir encara més els esplèndids arrodoniments dels seus contorns rosats. Amb els ulls aclucats, sens dubte narcotitzada pel Parfait Amour ingerit, entreté els dits amb els pèls de la barba, enrinxolant-los amb parsimònia. Li ve al cap el record de la figura del Neptú que de petita va descobrir davant el Palazzo Vecchio, a Florència, després d’escapar-se del circ on treballaven els seus pares esmunyint-se per un descosit de la carpa. Encara no li havia crescut la barba però, d’alguna manera ja endevinava, veient aquells rinxols de marbre, que la presència del pèl a la cara hauria de marcar-li el futur.
Però ara l’Helga no està sumida en aquest afligit ensopiment per la nostàlgia dels records ni per la melodia ni per l’alcohol sinó per la més profunda decepció, pel fet de tenir la certesa absoluta que el seu amant l’enganya. El Kemal, tragador de sabres; un turc d’alçada extrema, ulls del color de la culpa i pell bruna com el pòsit del cafè, li fa el salt. L’Helga se n'havia enamorat només veure’l. Els ulls d’aquell homenàs li havien envaït el cor amb la força d’una host persa i, presonera fins ara, no s’havia adonat de la farsa amb que l’engalipava. En Kemal, amb l’excusa d’anar a jugar unes partides d’escacs amb un amic, s’amarava de suor als braços d’una altra dona amb qui es recreava dispensant una mena de jocs més lúbrics. L’Helga, atacada per un mal pressentiment, havia robat de l’estoig de les peces d’escacs un alfil blanc, peça que ell no havia trobat a faltar.
Decidida, es deixondeix ara de l’ensopiment i, amb llàgrimes als ulls, agafa la pedra d’esmolar i, com si d'un ritual es tractés, es disposa a afilar a consciència un dels sabres que ell usa en l’espectacle i que acabarà per degollar-lo com un ocellet, ennuegant-lo amb la seva pròpia sang.
Hola, em dic Ricard Closa i faig veure que sóc contista. Em plaurà, des d’aquest espai, explicar-vos històries de tota mena. Inspirades en somnis o en realitats ocultes, en imatges, en successos. A vegades seran curtes, a vegades molt curtes i espero que sempre siguin prou interessants perquè us entretingueu uns instants en aquest racó.
