Jump to navigation
Després d’un espetec brusc el vell generador de fuel comença a sotragar amb deixament i a poc a poc una grogor esmorteïda torna a il·luminar el cercle del gran circ. Davant els ulls encara oberts d’en Carter s’agrumollen l’arena i la sang que li vessa del coll. El cos sense vida del ventríloc jau al mig de la pista amb un bastonet de fusta clavat a la jugular. Al seu voltant, l’amfiteatre d’estructura rovellada és ben buit; abrics abandonats per la pressa, un paraigües amb les barnilles doblegades i algunes sabates desaparellades són l’únic rastre que queda de la gent que fa tan sols una estona l’omplia de gom a gom.
L’Inspector Magritte ajupit al costat del cadàver l’examina amb deteniment. Es fixa en el tros de fusta que ha esbotzat la vena i el tiba amb cura: Un bastó com els que donen als take a way japonesos, hàbilment esmolat. Unes passes més enllà l’apoderat es frega la suor del front amb un mocador rebregat i amb la mà tremolosa cala foc a la tatxa del cigar pudent que li penja d’un banda de la boca.
—I doncs, inspector? — Pregunta.
—És evident que algú ha aprofitat la poca estona de foscor per fer-li la feina. Algú que, per força, havia d’estar molt a la vora, darrere les cortines o potser a primera fila o penjat del trapezi.— Fa en Magritte mirant amunt.
—Però... qui el podia voler matar?
En un aparell de ràdio llunyà hi sona That’s life i la veu intensa i definida de Francis Albert envaeix la intimitat dels oients, amb vehemència. En Magritte agafa el bombí que havia deixat damunt del tamboret que feia servir en Carter per recolzar-hi el ninot i al fer-ho hi veu el bastonet que fa parella amb el que li acaba de treure del coll. Llavors, amb un gest mecànic, espolsa del barret una brossa abans de posar-se’l i agafant l’apoderat per l’espatlla el consola mentre s’encaminen en direcció a les cortines de vellut vermell.
Just darrera les cortines, mal amagat i mig a les fosques en Les fa espetegar la boca de fusta d’aquella manera que tanta ràbia li feia a en Carter. Aleshores, fa un gest nerviós amb les parpelles, com si se li encallés el petit mecanisme que les mou i amb un somriure malèvol gira el cap en rodó i s’esmuny, com una ombra, dins la caixa de fusta apelfada que li fa de cofurna.
Hola, em dic Ricard Closa i faig veure que sóc contista. Em plaurà, des d’aquest espai, explicar-vos històries de tota mena. Inspirades en somnis o en realitats ocultes, en imatges, en successos. A vegades seran curtes, a vegades molt curtes i espero que sempre siguin prou interessants perquè us entretingueu uns instants en aquest racó.
