Jump to navigation
- He vist que al vostre web, hi ha una espècie d’eslògan que es refereix "La bona tradició”. Com distingiu vosaltres entre tradició bona i dolenta?Aquesta és una de tantes frases que ens defineixen perquè no ens atrevim a dir que tinguem eslògans o lemes. Però jo sempre parlo de la tradició que val la pena, perquè quan et trobes rescatant i gratant en la tradició, veus supersticions o befes que es poden deixar al marge. També hi ha coses molt divertides, humorístiques, banals o inútils i cada vegada m’agrada més aquesta tradició que no fa mal a ningú, però que és divertida. Però, en canvi, quan es cau en coses com la superstició que no ajuden en res i no fan avançar, ho descarto. Per això a vegades usem aquest lema, per dir que rescatem el que val la pena. Molta de la saviesa dels nostres avis que, encara avui en dia, no només podem posar en pràctica, sinó que ens és útil i sostenible per encarar el futur i per superar reptes i problemes que tenim avui i que els nostres avis no tenien. Ells treballaven amb coses que avui en dia en diríem sostenibles, ecològiques, biològiques. O perquè no tenien altre remei o perquè no coneixien altra cosa.
- Amb la pandèmia ens hem tornat a recloure, les vostres edicions potencien l’estar per casa literal. La cultura que proposàveu, per tradicional que sigui, creieu que ha tornat a ser d’actualitat? Exacte, just s’escau que una de les meves dèries de l’editorial del Cordill és fer coses a casa. No diem que s’hagi de tornar a la vida dels nostres avis que no tenien més remei que fer-ho tot a casa perquè tenien una economia autàrquica, però si et pots estalviar un consumisme superficial, doncs per què no? Sí que és veritat que durant la pandèmia hem tingut certs articles del web amb molta requesta, per exemple el de ‘Com fer el pa de pessic’. Durant anys hem caigut en el parany d’haver de comprar productes químics per fer un flam, per exemple, quan el flam de tota la vida s’ha fet amb tres ingredients i un tupí al foc. I el pa de pessic igual, es fa amb farina, ou i sucre, res més.
- Com a coneixedor de la causa, quina creus que és la salut de la tradició en el país on vivim?El Josep Pla deia que els catalans no tenim res de tradicional i és veritat, som un poble que li agrada molt tot el que és novetat. Llavors, durant l’època de més consumisme del capitalisme caiem molt en l’última novetat. Que està molt bé aprendre, adquirir i descobrir, però no per això hem de deixar de fer coses com s’han fet sempre, perquè ja les sabíem fer i estaven molt bé.
- Som un país de botiguers.Aquí tenim una tradició molt comercial i jo el primer. A vegades penso: com més et dediques a l’editorial, menys temps tens per practicar el que prediques. A mi el que m’agradaria és fer un pa setmanal, el iogurt cada dia, un flam cada quinze dies...
- Tu, abans de fer el tomb cap a l’editorial, eres periodista, havies treballat a El País, a RTVE, fins i tot havies estat professor universitari. Volies sortir de la voràgine de l’actualitat?Va arribar un moment que estava molt estressat. Havia estudiat periodisme, havia entrat al món de la premsa, també feia guions per Barrio Sésamo, sempre feia dues o tres feines alhora i a més ja tenia l’editorial. Llavors, em vaig haver de centrar perquè estava en un estat de salut molt feble i veia que només que em dediqués a l’editorial ja tenia moltíssima feina. El periodisme suposava, pel meu caràcter, una força que em centrifugava, en canvi l’editorial em centrava, decantar-m’hi va ser com un recolliment, un aïllament buscat que s’adiu més amb el meu temperament.
- Preparar l’almanac és seguir un altre tipus d’actualitat, oi? No deixa de ser com fer una revista a l’any. Amb l’almanac acompanyem la gent en els cicles de la natura i dels rituals socials humans. Jo em passo l’any apuntant coses i observant coses de la natura; de la vida agrària que després es plasmen a l’almanac i això em centra molt. Ajuda molt a la vida adulta. Jo em passo la vida dient als amics que faig una revista que dura un any i que, a més, la faig durant un any, aquí ho fem a un altre ritme. Amb algun ajudant, algun amic, algun autor i poc més.
- A diferència de la resta d’almanacs que es venen avui en dia, vosaltres teniu una voluntat més popular i no tan tècnica, no?Avui en dia, els pagesos són uns dels empresaris i tècnics més potents de Catalunya i d’Europa, no hi ha res més tecnificat que l’empresa d’un pagès. Llavors, publicacions com l’'Agenda del Pagès' expliquen l’època en què han d’ensulfatar el no sé què o les llavors que han de comprar a no sé on. És una agenda molt tècnica perquè els pagesos també tenen molts anunciants. Llavors, hi ha el 'Calendari del pagès' que és el de tota la vida, que vivia molt bé de la tirada que feia als pagesos tradicionals des de feia anys perquè el sector poblacional que el comprava era gran. El contingut el feia un senyor gran i havia quedat una mica desfasat. Quan vaig veure això, jo vaig voler fer el meu per posar-lo una mica al dia.
- Què tries per posar a l'almanac?Agafem coses, no et diré nostàlgiques perquè me les crec totalment, però sí anecdòtiques i curioses. No és pel pagès que viu a la intempèrie o que té una gran explotació, és per la gent que vol viure el cicle de la natura a través d’una planta, d’una tomaquera, d’un hort al balcó, aquest és el meu ideal. Jo vull veure la lluna, vull sortir a caminar i distingir un roure d’una alzina. Després, però, al 'Calendari del pagès' va haver-hi un canvi generacional, l’avi es va morir i va passar als fills i ells van dir “clar que sí, actualitzem-lo”, i han tirat exactament cap a la idea ecològica i sostenible. Tant ells com nosaltres som un gadget, un detall de tió. Els pagesos ja tenen la seva agenda superinformatitzada. La meva idea és que com més persones compartim el discurs que jo em crec, millor.
- Fins on creus que pot arribar aquest ideal de retrocés?Hi ha moltíssima gent, molts teòrics i practicants de la sostenibilitat; de l’aturem-nos i reflexionem; de l’ecologia; de vigilar què fem amb els animals i de quins productes químics tirem al camp. La mateixa crisi climàtica ens fa preguntes a tots, científics i gent de la més diversa condició i treball s’està plantejant coses. Jo entenc que hi ha molts reptes, moltes mirades i moltes propostes, jo en faig una molt discreta, petita i casolana, que fa 30 anys feia riure. Recordo que jo deia coses fa 30 anys als polítics i em miraven i es posaven a riure i ara plantejar un projecte com a familiar i domèstic no fa tant riure. És que tu anaves en bici per Barcelona fa 30 anys i eres tonto, temerari i, a més a més, perdies el temps perquè t’obligaven a anar en Vespa. Doncs ara jo agafo la bici per Barcelona i sóc feliç, puc anar rient pels carrils bici perquè l’Ada Colau em dona la raó, saps?
- Sobre això que dius del projecte familiar, jo vaig al·lucinar quan vaig saber que el Jaume Clotet, entrevistat aquí pel Cabaret Internet, feia les il·lustracions de l’almanac. La correlació em semblava impossible de desxifrar. És com si es posés dos vestits i quan es posa el vestit de l’almanac no traeix la idea, al contrari li dona un aire molt nou i diferent, assumint que el discurs és des de la tradició. Quan parles amb un folklorista sempre et diu que la tradició o està viva o no és tradició. Jo constantment traeixo la tradició, sovint ho explico a alguns amics i s’horroritzen. L’enganyo i la manipulo perquè això és la tradició, si ningú la toca ni li fum un parell de pinyes no és tradició, està morta.
- De totes maneres, en aquests 30 anys d’editorial deus haver vist com moltes de les fonts orals d’on traieu la documentació desapareixien del mapa. No et desperta certa pena pensar que alguns coneixements s’hauran perdut per sempre?Tu ara em dius això i a mi em causa una mica de vertigen perquè és com si no me’n volgués adonar. Nosaltres sempre hem dit que no n’hi ha prou només amb les fonts bibliogràfiques, perquè hem sigut nens a pagès i hem tingut bona memòria i sabem que s’ha de parlar constantment amb aquesta gent. I et dic una cosa, jo en el moment en què em converteixo en editor deixo de fer una mica aquesta feina que és tan bàsica. Si tu vas d’excursió i trobes un pagès, no es tracta de ser invasiu, només és deixar parlar i escoltar, dir "bon dia". Dir bon dia! Hem de fer-ho més això i no pas lamentar-nos, perquè la pena pels que ja no hi són la sentirem sempre. Hem de veure els avis com a tresors vivents: lingüístics; de memòria; de saber fer; d’artesania; de saviesa; d’intel·ligència... Tot això és el Cordill.
- Entenc que els almanacs no són una cosa intrínsecament catalana, fins on arriba la tradició?Ara m’has enganxat preparant una exposició pel Tradicionàrius. Estic fent uns cartells de l’almanac i estava buscant almanacs d’arreu del món. N’hi ha un, el dels farmers dels Estats Units que és superfamós. L’editor es fa milionari des de fa 200 anys que fa que existeix. Això que ens agrada aquí ho compartim amb molta gent. Ara just estava amb almanacs jueus i palestins i veus que sempre és el mateix: l’amor per la natura, el gust per les curiositats, les anècdotes de la història del poble, les receptes de la iaia, els cicles de la natura i l’amor pels rituals anuals. Sents que formes part d’un amor que molta gent sent.
- I a Catalunya veus diferència entre regions pel que fa al manteniment de la tradició? On és que es cuida més?Ara jo et diré que sempre tinc aquestes idees i que són fruit de la meva observació, però no sé si tinc raó o no. Dins dels Països Catalans, les Balears i València mantenen molta cosa popular per la via de la cuina i de les cançons. Dins de Catalunya, curiosament, penso que els que més mantenen la tradició són les zones de l’Empordà -i unes certes zones de Girona- i del Delta de l’Ebre -i unes certes zones de Tarragona-. Això no vol dir que a arreu de Catalunya hi hagi hagut gent amb noms i cognoms que s’hi posa i rescata processons, gegants i no cal dir tot el tema dels correfocs i els dimonis. Hi ha hagut revifalles de la tradició en molts punts de Catalunya, però les comunitats que més defensen lo seu, a mi m’ha semblat veure-ho més a les Terres de l’Ebre i a les zones de l’Empordà. Suposo que per diferents qüestions, algunes d’elles econòmiques. A vegades, com menys entra la indústria i el progrés econòmic, millor.
Web Cordill Facebook Almanac del Cordill Instagram Almanac del Cordill
