Jump to navigation
Un dimarts qualsevol a la plaça de la Noguera, són les cinc i poc de la tarda, el cel és opac i els busos escolars van desfilant per la parada del Passeig de la Generalitat. Esquadrons de nens esparverats baixen corrents les escales dels vehicles i, passant olímpicament de les mares i pares que els esperen, es dirigeixen eufòricament al fons del solar on hi ha la tarima de fusta i el parc. Roderes de cotxets i corredisses damunt la sorra. Un home negre amb mascareta, boina i auriculars de fil mira fixament el mòbil col·locat en posició horitzontal mentre seu en un banc pintat amb els colors de la bandera LGTBiQ. A l’altre extrem del quadrilàter, quatre homes de més edat es queixen dels preus de les coses asseguts al mobiliari urbà. A prop, un altre home fulleja solitari el catàleg de productes del LIDL. A dalt la tarima, una nena amb dues trenes trepitja fort les fustes fent uns passos de ball, mare i germana gran li donen l’esquena berenant i el germà petit somica amb el turbant sikh al cap. Un nen amb l’uniforme de l’Escola Vic-Centre fa un riu entre la renglera de matolls que delimiten la Noguera, la mare li crida l’atenció. Dues motos de la Guàrdia Urbana ressegueixen els carrers en forma de ela que envolten la plaça. A una jardinera s’hi llegeix una pintada que diu ‘No als pisos, prou especulació’, en una altra ‘Salvem la Noguera’. La pintura adverteix el mateix que una solitària fusta encastada a la paret de totxo, on s’anuncia un hort urbà, creat pel col·lectiu feminista, que només va existir un dia. Els missatges alerten que l’estampa actual de la Noguera està en perill de desaparèixer.
La plaça de la Noguera | Foto: Helena MolistEls responsables d’aquests recordatoris reivindicatius són la gent de Remei Reviu, un moviment veïnal nascut el gener del 2020 que lluita pels drets dels habitants del barri del Remei de Vic, exigint espais públics de qualitat. El Remei es troba a l’entrada sud de la capital osonenca, és el barri amb més densitat de població i el segon més poblat, avui dia hi viuen més de 8.000 persones. D’orígens humils i treballadors, la història del barri va molt lligada a les diverses onades migratòries que s’han succeït en els últims 70 anys. Popularment, també se’l coneixia com a Vic2, pel gran edifici d’habitatges on també s’alberga el CAP i altres serveis, aquest sobrenom diu molt de la distinció que encara es fa entre la ciutat que queda al nord del riu Mèder i la que en queda al sud.
La Carme Vilaregut, la presidenta i ara vicepresidenta de l’Associació de Veïns des del 2016, quan surt del Remei per anar cap al centre, diu que va “cap a Vic”. L’abandonament de l’administració municipal ha estat el principal motor de lluita per les entitats veïnals. Des que als camps i masies disseminades del Pla del Remei s’hi van començar a edificar cooperatives d’habitatge a finals dels cinquanta, sempre hi ha hagut una “lluita per viure”, diu la Carme, “una lluita per tenir habitatge, per anar a l’escola, per millorar. Aquí res et ve donat, aquí es pica pedra!”. Remei Reviu no és res més que la continuació d’un fil de reivindicacions que ve de lluny, l’herència involuntària dels Franciscans de l’església del Remei, que cinquanta anys enrere ja teixien un moviment acollidor que feia xarxa entre els veïns. Ben bé, però, què passa amb la plaça de la Noguera i per què ha de reviure un barri aparentment tan viu com el Remei?
Carme Vilaregut, vicepresidenta de l’AVV | Foto: Helena MolistEls antecedents més recentsFaltat d’espais públics i creixent en vertical amb molts pisos sobreocupats, l’any 2017 el barri va veure com s’enderrocaven un seguit d’edificis d’habitatges i tallers que deixaven al descobert una noguera moribunda i una gran extensió de terreny que, de cop, es convertia en una plaça. Apareixia un pulmó al barri, que l’Ajuntament en un principi va adequar i on els veïns hi celebraven des d’àpats fins a actes de la Festa Major. Fins i tot des de l’administració s’hi programaven activitats, en època d’eleccions, mítings i també concerts emmarcats en cicles puntuals. L’arbre solitari, que aviat la brigada del consistori va enretirar, va servir per donar nom a la plaça. La plaça de la Noguera, però, era un nomenclàtor posat pels veïns, l’Ajuntament no l’acabava d’utilitzar i això era sospitós. No volien que la gent li agafés gaire estima a aquell lloc, perquè no deixava de ser un espai edificable cedit per dos propietaris a l’Ajuntament durant un temps determinat. El mentrestant tenia data de caducitat, alhora, l’emplaçament s’estava convertint en el punt més concorregut de tot el barri i l’Associació de Veïns, a través de converses amb els regidors, intentava revertir-ne el futur.
Els contactes entre veïns i funcionaris van ser infructuosos, s’intentaven traslladar les necessitats d’un barri a través d’uns representants, però la posició de l’Ajuntament quedava reflectida en l’anunci immobiliari que es penjava a la plaça: ‘Pisos en venda’. Aquest missatge va encendre els veïns i va ser llavors quan membres de l’AVV i del col·lectiu Joves del Remei es van unir per passar a l’activisme i fer de la causa de la Noguera un afer que involucrava a tothom qui en feia ús. Es creava Remei Reviu.
Obrint la protestaFent un tallat a La Poncella, segurament el bar més emblemàtic del Remei, la Carme diu que amb els joves “s’incorpora una nova mirada i una nova força, i és amb ells que fem de la Plaça una problemàtica i neix Remei Reviu, perquè realment veiem com podem explicar i fer visible tota una manera de pensar i de repensar el barri i la ciutat.” De cop, es passa de la idea a l’acció, si es troben un missatge que no els hi agrada (el d’en venda’ per exemple) doncs el repeteixen fins a l'avorriment empaperant tota la plaça perquè els veïns vegin tot el que està en risc. Així van començar el gener del 2020, amb una acció directa que serviria d’espurna a un any de mobilitzacions.
Marcel Pujols, Carles Alfonso i Carme Vilaregut durant la conversa | Foto: HMPassar de les reunions tancades amb l’Ajuntament a les assemblees públiques a la tarima de la Noguera, ha sigut la manera d’empoderar el barri, la gent s’ha adonat que pot fer coses pel Remei. La Carme explica que gràcies a Remei Reviu, “la gent tímidament es va acostant i ens confirma el que realment volen: volen la plaça, volen una nova política d’habitatge, volen un canvi. El que passa és que com a ciutadans no estem acostumats a fer política activa, a mostrar la nostra opinió.” També és cert que quan s’involucra el veí a la lluita, la unanimitat no és ni sana, ni possible. Carles Afonso (un dels veïns implicats en la causa) comenta que demanant firmes per la conservació de la plaça “et trobes també el típic racista que et diu que ja li està bé que facin el bloc perquè la plaça està plena de negres.” Aquestes opinions xoquen amb la tasca principal de Remei Reviu, però és lògic que apareguin quan el que també es vol des del col·lectiu és crear un diàleg amb els veïns. La Carme ho resumeix així: “Per una banda, hi ha l’infantilisme i el bonisme de l’administració, que diu que el Remei és tan bonic i divers, tan de colors... Ni això, ni dir que no volem a certes persones, nosaltres no entrem en cap dels dos discursos, construïm a partir d’aquí.”
Contra vent, ajuntament i pandèmiaNaixent en un any marcat per la pandèmia, el moviment ha resistit. Tant als embats del virus, com als del consistori, que a través d’una moció desestimada per la majoria absoluta de JuntsxCat i d’un Pla Estratègic que ha tornat a reunir els veïns amb arquitectes i tècnics de l’ajuntament, intenta dissoldre el moviment. “A la primera reunió, el regidor s’aixecava de la taula, deia: ‘si parlem de la plaça de la Noguera, jo m’aixeco i marxo i ja no hi ha més Pla Estratègic’. Així i tot, no hem baixat del burro, hem seguit anant-hi i traient el tema, però d’una altra manera”, explica en Carles.
Mireia Bover durant la conversa | Foto: Helena MolistAquest apropament contrasta amb la confrontació oberta que viuen al carrer, la Guàrdia Urbana ja no els hi ha donat permís per fer més activitats a la Plaça, i malgrat això Remei Reviu no s’ha aturat. Això ha provocat que algun cop s’aixequés acta de denúncia sobre alguns participants a les accions i que les actuacions de la brigada per “netejar” l’espai, fossin molt expeditives. L’hort feminista va durar una nit, les bales de palla que servien com a bancs, poc més. Tots els intents veïnals per fer més lúdica i habitable la Noguera, s’han respost amb fermesa des de l’ordre públic. La por, però, no els corca, com diu Mireia Bover, una de les joves que es va sumar a Remei Reviu, des de la sorra de la Noguera: “La por ens la treu el suport que hem tingut sempre, tant de persones individuals com d’altres entitats i col·lectius. Aquest suport és com un coixí que ens diu que no estem sols i que té sentit el que estem fent.”
Només un punt de partidaDes que van començar la lluita, diferents causes s’han anat apropiant de l’espai, i això era just el que Remei Reviu volia que passés. Murals del ‘Black live matters’ o dels col·lectius feministes d’Osona i el Lluçanès, assajos de la batucada del barri, presentacions de llibres: l’activitat no s’ha aturat malgrat tot. Remei Reviu només es fa ressò de la vida que, per si sola, ja respira la plaça, ningú ha de demanar permís a ningú, qui vulgui s’organitza i es mobilitza. Mar Cañellas, una altra jove del Remei, veu la Noguera com “una excusa”: “L’únic que ha fet la Plaça és posar de manifest que el barri té un seguit de problemàtiques i necessitats, si ens posem només a reivindicar la Plaça, ens fa por que es converteixi en una lluita perduda. La Noguera ha de ser la gènesi perquè aquest moviment segueixi endavant, per seguir reivindicant aquestes lluites socials de base.”
Mireia Bover i Mar Cañellas | Foto: Helena MolistSi la Noguera desapareix, els veïns han detectat (a través d’una Deriva Mussol) dinou espais no utilitzats que també podrien millorar la vida al barri. Mentrestant, l’Ajuntament s’entesta a oferir la Biblioteca Pilarín Bayés, que si tot va bé s’inaugurarà a la primavera del 22 a pocs metres de la Plaça, com a solució de molts dels problemes del barri. Que es faci la primera biblioteca situada a l’ala sud de la ciutat no és cap mala notícia pels veïns, més aviat és el resultat de les seves lluites permanents. Ara bé, que aquesta serveixi de moneda de canvi per deixar de banda les actuals reclamacions veïnals, això sí que encén al veïnat.
L’arbre de les nous ja no hi és -treure’l potser va ser una altra actuació dissuasiva perquè allà on hi ha un arbre centenari no s’hi pot edificar- però les nous s’han quedat i no volen que ningú les toqui. La llavor s’ha sembrat i ja se’n veuen els fruits.
Web Remei Reviu Twitter Remei Reviu Instagram Remei Reviu
