Jump to navigation
- D’on neix aquest projecte?Això neix d’unes classes que vaig començar a impartir fa quatre anys per a un grup de percussió. No era batucada, sinó grup de percussió. Fa uns quants anys que m’he anat formant com a músic, clàssic, modern i després com a professor de mètodes creatius. Vaig començar a inventar una metodologia per poder fer música i, des del dia zero, poder tocar amb el tambor a les mans. Ja venia fent-la amb algun grup de Barcelona. El grup que vam començar ara fa quatre anys a fer les classes de percussió està sent un banc de proves brutal i, arran de la cohesió del grup, hem acabat creant una companyia artística. La companyia es pot dir que té tres branques: una és l’escola i la formació, l’altra són els espectacles i, la darrera, les comissions.- Què són les comissions?Per poder ser artista pot ser que estiguis format al conservatori o no. Les comissions serveixen perquè tinguis o no formació reglada puguis introduir-te en el món de l’espectacle. Això ho permet la metodologia que emprem.- Parla’m d’aquesta metodologia.En diem “Paleta de colors”. Metafòricament seria un pintor amb una paleta de colors. Primer agafa un color, després un altres, i va pintant a la tela. Va canviant les tonalitats. Pinta amb el color vermell, després agafa el verd i en sorgeix el marró; continua amb el groc o talla i hi posa blanc, o negre. La veritat és que estic orgullós d’aquesta metodologia. En realitat, quan començàvem a tocar, al principi, la gent no entenia res. És més, hi havia gent que deia que no els hi agradava. Però que no agradi ja és positiu per a mi perquè si no agrada és que és diferent. No es pot comparar amb res que ja existeixi.- No ho acabo d’entendre...Imagina’t que tens set carpetes a l’ordinador i, a cada carpeta hi ha una informació i unes variables amb 96 combinacions possibles. Obres una nova carpeta i hi vas afegint veus i sons. I, quan se t’acaben, continues amb noves combinacions. D’aquí la metàfora amb la paleta de colors. No hi ha principi i no hi ha final.[La Carme, una de les alumnes del Dan, intervé a l’entrevista]Carme: Perquè ho entenguis... Ell és el director i al seu cap hi ha totes aquestes carpetes. I ell, segons com està ell mateix, nosaltres i el públic, ens va marcant senyals. Per exemple: el puny aixecat, el dit a l’orella, una ganyota... Nosaltres sabem el ritme que hem de fer segons cada senyal. I ell va obrint carpetes. Hem hagut d’estudiar un colló, eh?Dan: És una comunicació de llenguatge visual. I una altra cosa interessant és que composo els ritmes que després apliquem a la percussió amb el piano. Jo sóc músic, principalment bateria i percussionista, però també toco el piano. I el procés aquest de composició és curiós. Normalment tens una melodia i hi afegeixes la percussió. Jo primer composo al piano i després traslladem els ritmes a la percussió.- Llavors, què és el que podrem veure exactament a la Sala Sindicat de Balsareny?El dia 27 de gener portarem tot això a l’escenari amb la música de cada paleta. Amb guitarra elèctrica i dos teclats i sense bateria muntada pròpiament. També hi haurà una piràmide gegant de bidons, com a atrezzo. La idea és que cada espectacle pugui arribar a ser diferent. I això és una lluita a nivell d’equip. Estem tan acostumats a tenir-ho tot etiquetat i encasellat. Pots tenir la “raspa de pescado”, tens el principi, el final i les vèrtebres. No serà free jazz, perquè m’entenguis. I també serà important la participació del públic. Els ingredients, en definitiva, seran: l’equip de la companyia, música original, colors, emocions i la participació del públic.- Què et va dur a crear la metodologia de la paleta de colors?T’ho explico. Va ser abans que em pogués independitzar. Encara vivia a casa de la mare. Treballava a l’orquestra i a l’estiu tot anava bé. Et parlo de l’època en què hi havia diners per les festes majors. A l’hivern, però, vaig veure que m’havia d’espavilar i muntar classes per guanyar diners. Mentrestant estudiava a Barcelona. Un dia va aparèixer un nano de quatre o cinc anys cec d’un ull que volia fer classes de bateria. Li ho vaig consultar al professor del conservatori i em va dir que no podia fer res, que fins als vuit anys no poden començar amb un instrument. Era un cas difícil, tenint en compte que no hi veia d’un ull. La bateria és un instrument gran i és important dominar-lo visualment. Però el nen estava tan entusiasmat que em vaig començar a inventar coses. Primer eren contes, després jocs... I jugant, jugant... D’altra banda vaig estar cinc anys treballant a Música Activa i allò va ser un aprenentatge brutal. Vaig agafar una base important i vaig començar a idear tallers. Finalment vaig decidir-me a muntar el “chiringuito” mentre compaginava els tallers amb les meves feines com a músic. I em van començar a trucar. No molt, però algunes trucades van haver-hi. Amb la metodologia he arribat a cobrir una escola sencera amb 92 xavals tocant a la vegada. Treballar amb 45 per una banda i 45 per una altra i ajuntar-los per primera vegada a l’hora de l’espectacle.- Tela!Jo com a estudiant era un peça, ho he de reconèixer. Em van fer repetir dos anys solfeig. Al conservatori no hi havia departament de percussió i, quan em necessitaven per a alguna formació, feia quatre assaigs i m’enviaven a tocar. No s’agafa, no s’entén. He tingut males vivències com a estudiant i com a profe tinc ganes de fer “chicha” directament. Si l’alumne no té ganes de fer tècnica ja la farà quan li vingui de gust!- Com ha anat això de començar amb un taller i acabar amb un espectacle? Tinc l’experiència d’haver fet tallers i fins i tot alguna convenció i he vist que amb pocs ingredients d’aquesta metodologia hi ha resultats. Imagina’t que tens 35 persones, adults o nens, és igual; i que tens 1 hora i quart, una pausa i surts a escena. Molta cosa tampoc pots fer. Per això dono quatre ingredients molt concrets partint molt de la concentració i traspassant la responsabilitat a cadascun dels alumnes. És molt fàcil que sigui un descontrol. Per això requereix de concentració i atenció per part meva. Però sempre són pocs ingredients i que estiguin molt clars. I, segons com va, vas ampliant. Tornant al Grup de Percussió que fèiem les classes - el mateix equip humà que ara formem part de la Cia. Fun Dan Mondays-, al principi, quan vaig començar les classes amb ells, no entenien res. Em deien: “A nosaltres ens agrada, ens ho passem teta”. I jo els hi volia explicar la metodologia i em deien: “Bueno, vale, però no t’allarguis”. De sobte van dir: “Ostres, ara ho entenem!” i ara estem súper enganxats. A nivell personal crec que hem fet grup súper maco i inclusiu. Així que he tingut el ferro de dir: “Ei, muntem un espectacle i una companyia artística”.- Com treballeu?Fa dos anys, buscava un lloc per viure i vaig trobar una masia a Balsareny i me la vaig arreglar. La masia està funcionant de centre artístic. És un projecte molt maco: ens tanquem el cap de setmana i fem convivència i creació. I també assagem a Artés. Ens hem constituït com a associació del poble. Fem creació conjunta. Ho estem aconseguint. Hi ha gent molt canyera, amb caràcters molt potents, i ja som una vintena de persones. Però estem començant de zero.- I com us obriu pas?La fórmula que estem portant a terme és oferir el taller de percussió i després, l’espectacle. A més, cap al final de l’espectacle, convidem els participants dels tallers a l’escenari. Podem arribar a ser 50 tambors tocant. I tota la música és cent per cent en directe.- Què tal, els tallers a Balsareny?Molt bé! L’èxit dels tallers és que, quan en acabar presentes un espectacle, te n’adones que els participants van al límit però ja va bé perquè el públic té la sensació que el grup fa dos o tres mesos que està treballant.- El dissabte no serà només un concert.No és un concert només, sinó que també hi ha una mica de tastets artístics multidisciplinar: acrobàcia, clown... Ens estem plantejant que sigui un espectacle familiar però que tant es pugui veure assentat com ballar-lo. Musicalment hi ha moments que funcionarien en una discoteca. Més que un concert o un espectacle, volem que sigui una catarsi.
Facebook Fun Dan Mondays
