Goretti Martínez
,
06/08/2019
Espectacles

David Moreno: "Volem reivindicar la força de l’amor"

El músic, compositor i artista sallentí ens anima a parar el món per un instant i comprovar que l’amor pot transformar les coses
David Moreno a 'Flotados'

Foto: 

Txus García
Una imatge de 'Flotados'
David Moreno, Cristina Calleja i la resta de l’equip de ‘Flotados’ estan portant aquest espectacle estrenat l’any passat arreu. I allà on van aconsegueixen a base de magnetisme, espectacularitat i tendresa deixar el públic bocabadat i entusiasmat. Un piano penjat a vuit metres d’alçada i un univers màgic on l’amor és l’ingredient principal. ‘Flotados’, que va rebre enguany el premi Max al millor espectacle de carrer, és probablement la millor carta de presentació de David Moreno (Sallent, 1973), creador incombustible, músic, compositor i artista eclèctic, que creu fermament en l’amor com a motor de transformació. Així ho transmet en les seves creacions, ja siguin espectacles de grans dimensions com aquest ‘Flotados’, amb produccions fetes a mida per a esdeveniments concrets, com els immensos ‘Essència’, o amb la música que acompanya propostes escèniques captivadores com ‘Refugiada poètica’, de Claire Ducreux, o ‘Monòlit’, de Toni Mira. Parlem amb el sallentí de les seves creacions i d’aquesta reivindicació constant.
"El carrer és màgic: aquella plaça, aquell parc, aquell pati que la gent d’allà coneix d’aquella manera, de cop canvia"

- No pareu!
(Riu) No parem, sempre amunt i avall. I quan som aquí, que no estem de bolo, tampoc no parem. Estem contínuament produint coses, diguéssim. Ara estem en plena gira, des de l’abril, que vam començar, i els tres dies que som a casa, ens dediquem a preparar la nostra nova producció. Aprofitem els dies que som a casa i a l’estudi per fer feina del nou espectacle mentre continuem girant.

- Parla’m de ‘Flotados’ i de com està anant aquesta gira?
‘Flotados’ és un somni fet realitat. Fa un any que el vam estrenar i estem súper contents de com està funcionant. És un espectacle màgic; la resposta del públic és brutal. Hem rebut el premi Max enguany al millor espectacle de carrer. L’estem girant moltíssim per Espanya, per Europa, marxem cap a Àsia, també. Estem molt contents per la resposta del públic, dels programadors, de tothom!


Cristina Calleja i David Moreno en un moment de l'espectacle | FOTO: Txus García

- ‘Flotados’ és la vostra història d’amor, oi?
Sí, ens agrada dir-ho així i és veritat. Al final ha sorgit d’aquí, ha sorgit de la nostra història d’amor de la Cristina (Calleja) i meva. Però, en realitat, és la història d’amor de tothom. Creiem que és tan obvi que la societat en general ho està oblidant: la força de l’amor per moure i canviar les coses. Ens estem oblidant de la poesia, de la poètica, de mirar les coses amb amor. I la força que té tot això per moure-ho tot és brutal. El que volem és reivindicar la força de l’amor. Realment, la gent, quan acaba l’espectacle, ens ve a dir unes coses precioses. Nosaltres volem parar el món per un instant, durant els 40 minuts que dura l’espectacle: que la gent s’oblidi de tot i entri en el nostre univers màgic. És un xut d’energia i d’amor.

- M’agrada molt l’expressió “parar el món per un instant”.
És que és exactament això. I costa molt! Avui en dia ens ametrallen d’informació. Sembla que estem aquí però tenim un ull a l’altra banda, l’orella més enllà i estem pensant en això i allò altre. Per a nosaltres, aquesta manera d’estar fa molta pupeta. La gent no mira les coses directament amb els seus ulls, sinó a través del mòbil. No parem l’atenció. Però amb ‘Flotados’ volem aconseguir aquesta atenció plena: per això parlem de parar el món per un instant, d’entrar en aquest univers màgic i experimentar aquesta força brutal. Ens diuen coses molt boniques quan acabem l’espectacle i ens donen les gràcies. Gent que torna a connectar amb la seva infantesa, amb tot allò que guarda dins seu, i que oblidem massa sovint.

- Volem arribar a tot arreu i al final no anem enlloc.
Fem de tot i no fem res. Sí que és veritat. Sembla que no ens prenem les coses seriosament. Sí… Però tampoc no hi ha cap culpable. Sembla que no es pot no viure d’aquesta manera. També ens passa a nosaltres, que estem constantment pensant en el que farem, inventant projectes… Ens agradaria poder parar i viure i gaudir d’aquest moment - que ho estem fent- però sempre hem d’estar pensant en el que farem més endavant. Sí, ens passa això. Però hi ha gent que és realment exagerat. La Cristina i jo moltes vegades ho comentem: ens fa pupeta el cor quan estem veient un espectacle i veiem la gent que es passa més estona amb el mòbil gravant-lo que mirant-lo en directe. Què pretenen? Arribar a casa i posar-se el vídeo a la tele per gaudir-lo després? Volem fer massa coses alhora.

- Que ens pots avançar alguna cosa de la nova producció que esteu preparant?
Està bastant a les beceroles. Tot i que ja portem un temps treballant-hi, encara no l’hem fet públic. Estem preparant un espectacle de sala.

- Ara que dius això, també et volia preguntar pel carrer com a escenari. Què té el carrer que no té una sala?
A una sala hi has d’anar expressament. Habitualment tu pagues una entrada per anar a veure un espectacle que ja has previst anar a veure. Al carrer també pot passar, això: també hi ha gent que preveu i es prepara per anar a veure un determinat espectacle. Però la màgia del carrer és, en primer lloc, la transformació de l’espai públic. Per exemple, l’escenografia de ‘Flotados’ és brutal -hi ha un piano de cua penjat a vuit metres, un disseny de llums del Lluís Martí absolutament màgic, etc.-. I realment, aquella plaça, aquell carrer, aquell parc, aquell pati que la gent d’allà coneix d’aquella manera, de cop canvia. Segurament ja no tornaran a veure aquell espai de la mateixa manera. D’altra banda, en una sala és molt complicat agafar i marxar. Has pagat una entrada, les portes estan tancades. Per tant, atrapar la gent al carrer és bastant més difícil. Si no t’agrada, pots marxar. I, un altre aspecte important del carrer és tota aquesta gent que no ho sap i s’ho troba. Persones que passen per allà mentre muntem i ens pregunten i tornen al vespre per veure’ns.  Aquesta sorpresa i sobretot l’oportunitat de portar el teatre, les arts escèniques en general, a persones que habitualment no tenen el costum d’això: de preparar-se, de preveure, d’omplir el teatre o la sala de concerts. El carrer té tota aquesta màgia. Per això és encantador.

- Toques el piano, composes, crees… Què t’inspira quan afrontes les teves creacions?
Ostres! M’inspira viure i tot el que implica viure. S’ha de viure per crear. Depèn de cada moment però, al final, tots els que ens inventem coses, necessitem rebre molts imputs per poder comunicar els nostres sentiments de la manera més pura possible. I la inspiració ve del viure, del dia a dia.

- David, també heu creat molts espectacles per encàrrec. Com funciona aquesta part de la vostra feina?
Espectacles a mida, sí. La veritat és que és tot un repte. Però ens agraden els reptes d’aquest tipus. N’hem fet varis. El més bèstia que estem fent ara és el projecte ‘Essència’. Va néixer al 2014 quan ens van encarregar de fer a mida l’espectacle central del Año Greco. Vam fer-lo a la plaça de la Catedral de Toledo. El que ens agrada és mimetitzar-nos amb la idea que ens donen. Ara acabem d’inaugurar el 20è aniversari del Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle de Valladolid, un dels més importants d’Espanya. A partir de material d’aquests vint anys, de reunions amb la gent que ha viscut aquests vint anys, amb la ciutat… et mimetitzes i muntes un espectacle a mida. Fa dos anys també ens van encarregar un espectacle pel 40è aniversari del Festival de Teatro Clásico de Almagro. El repte va ser brutal! Volíem fer un homenatge als 40 actors i actrius més emblemàtics dels 40 anys del festival. Van ser vuit mesos de producció, mirant totes les imatges al Centro Dramático Nacional juntament amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, escollint els moments més especials. I, a partir d’aquí, van seleccionar els materials pel nostre espectacle.

A ‘Essència’, el llenguatge vehicular és la música, però també hi ha projeccions, teatre visual i moviment. És molt xulo, ens ho passem molt bé. Quan crees quelcom que és teu, tens totes les llicències del món i és una recerca contínua. Però, és clar, en un espectacle a mida estàs compartint la idea. A més, sempre mirem de treballar amb artistes locals. Vam inaugurar també un festival a Tel-Aviv… Vull dir que hem estat a diferents llocs del món i sempre hem treballat amb els artistes locals. Tenim el nostre equip de producció i el nostre equip tècnic però a l’equip de creació hi ha alguns dels artistes del lloc on actuem. Es crea un lligam brutal i el resultat és molt millor.

- Em parles de diferents llocs d’Espanya i de l’estranger. A Catalunya esteu actuant?
A Catalunya no actuem. No ho sé. Costa. No sé per què però no ens truquen massa. Hem fet cosetes, per descomptat, però hi actuem poc. Aquí ens podrien contractar a les festes majors, per exemple, però s’hi programa poc teatre i el poc que s’hi programa es fa amb poc risc. És una sensació molt subjectiva però ens fa l’efecte que aposten per propostes més “segures” perquè saben que allò es coneix o que agradarà. Cada cop que actuem a Catalunya, una de les frases més xules que ens diuen en acabar l’espectacle és allò “Ostres, però què guai!” Als programadors els hi encanta però abans no tenen clar que funcioni. Per aquí treballem molt poquet, la veritat. I ens agradaria molt!

- I a nosaltres veure-us aquí a prop!
Si no m’equivoco, aquest any hem fet cinc bolos a Catalunya. Alguna hora o altra canviarà. O no. Però tenim la sort de tenir molta feina i ara mateix no és una situació que ens faci patir. No ens podem queixar.

Més informació: 

També et pot interessar