Anna Brugués
,
22/12/2017
Llibres

Ariadna Torres: “La poesia és salvatge”

La manresana exposa per primera vegada 'L'espera eterna. Poesia visual' a la Llibreria Papasseit
Exposició "Espera eterna" d'Ariadna Torres

Foto: 

CEDIDA
Ariadna Torres (Manresa, 1982) va inaugurar el passat 15 de desembre la seva primera exposició de poesia visual 'L'eterna espera' i hi serà present fins el dia 18 de gener. Parlem amb ella de poesia, del haiku, aquesta breu composició poètica d'origen japonès amb la qual la podem trobar còmoda, dels seus referents i del canvi de llenguatge. Una opinió crítica i sincera sobre la poesia, els autors catalans i la cultura a la comarca.
"L'haiku és un carpe diem radical i extrem i no he llegit gaires haikus d'autors catalans que s'aproximin a aquesta idea"

- Què és per a tu la poesia?
Quan definim alguna cosa tendim a simplificar-la i a carregar-nos-la una mica, però potser és un bon exercici intentar-ho, encara que aquesta definició segurament revelarà més coses sobre mi que sobre allò que he de definir. Crec que la poesia és salvatge i que a través del llenguatge intentem domesticar-la, apropar-la i fer-la nostra. Quan dic llenguatge em refereixo a qualsevol llenguatge: arts plàstiques, cinema, música, literatura... La poesia també és una forma de percebre el món i de reinventar-lo mitjançant la nostra capacitat d'abstracció. Els poemes fan el que poden a l'hora d'intentar apropiar-se de la poesia, amb el seu particular ús de la paraula escrita, que a mi em sembla tan rebel, atractiu i transgressor.

- He llegit de la teva poesia que és directa, sense tabús, sincera i crítica. Com la definiries tu?
És sobria i sintètica (gran economia del llenguatge). No m'interessa la floritura, l'ornamentació innecesària ni jugar massa amb el so de les paraules. Prefereixo centrar-me en cercar imatges potents i per això faig un tipus de poema bastant al·legòric i abuso tot el que puc de l'ús de la metàfora.

- Quines són les teves referències literàries i/o artístiques?
En el meu cas crec que és millor parlar de fonts d'inspiració culturals o influències conscients (les inconscients segur que fan més gruix, però no puc pas parlar d'elles, és clar). Ressaltaria la meva fixació pel poemari 'Poeta en Nueva York' de Lorca. El llegeixo uns quants cops cada any des de fa temps i sempre tinc la sensació de llegir un llibre nou cada vegada que ho faig. Aquest poemari és increïble, va creixent amb tu. De cop se t'il·lumina una metàfora que t'havia passat inadvertida, i això és molt emocionant. Però l'art que més em fascina és la música. No podria suportar una existència sense ella. Escolto música de tots els estils, èpoques i continents. Música antiga, barroca, clàssica, opera, jazz, fado, rock, punk, techno, música cubana, boleros, flamenc, flauta shakuhachi, bossa nova, música contemporània... També m'agrada molt la música popular.

De les arts visuals, m'interessa sobretot la pintura rupestre i després faria un gran salt quàntic i me n'aniria a les avanguardes artístiques del XX i al cinema. Al·lucino amb les escultures de Picasso, la "música pels ulls" de Kandinsky, la pintura de Matisse i amb les pel·lícules de Dreyer. De la dansa disfruto molt amb la feina que va fer el ballarí i coreògraf Maurice Berger.

- Per què el haiku? Ens pots explicar en què consisteix?
Per entendre una mica en què consisteix un haiku no n'hi ha prou en assenyalar que és una breu composició poètica d'origen japonès que els catalans hem acordat que escriuríem en una sola estrofa de 3 versos sense rima de 4,6,4 síl·labes. Diria que un haiku actua com una espècie de tribut a un instant fugisser que el poeta té la sort de presenciar i que a través de l'haiku podrà compartir amb el seu entorn humà i, en certa manera, immortalitzar. És també un exercici de desprendre's, en la mesura del possible, de la nostra preuada i sobrevalorada subjectivitat. L'objecte d'interès en un haiku és la realitat externa al poeta i no pas l'expressió de la seva sensibilitat i mestria formal i estètica.

A Occident costa molt d'entrar en l'haiku. La nostra cultura, a diferència de la japonesa és, sobretot una cultura de l'afectació, de l'exhibicionisme intel·lectual i emocional, del culte al geni, que valora sobre manera l'originalitat i l'exaltació del jo i que té com a tema central la passió i l'amor. Tot plegat, herència d'un Romanticisme que els orientals es van estalviar. A ells, en canvi, la subjectivitat i la temàtica amorosa els interessa relativament. El centre de la seva creació artística i la seva espiritualitat ha estat, tradicionalment, la Naturalesa, així en majúscula. La consideren el mirall on es reflecteix el sagrat, si no el sagrat en si mateix. L'haiku va molt bé per exemplificar aquesta devoció que els japonesos senten per la naturalesa, ja l'interès d'aquesta breu composició poètica acostuma a referir-se gairebé sempre a qüestions que sorgeixen espontàniament d’ella sense que l'home hi hagi d'intervenir. Un haiku mai se centra en la interioritat del poeta, i aquest, al contrari del que feien els romàntics, mai parla de si mateix utilitzant com a pretext la descripció d'un paisatge. És un tipus de composició que no admet la intromissió del jo líric, ni jocs de paraules, simbolismes, opinions, judicis i espasmes emocionals. També s'absté de l'ús de figures d'estil i de malabarismes complexes per aconseguir una rima. Com ja he dit, el món interior de l'autor d'un haiku no és, ni de bon tros, el més important, ni aquest pretén lluir mai a través dels seus poemes. Només té interès la seva capacitat a l'hora d'evocar l'instant que preté retratatr amb el seu haiku i la seva capacitat de síntesi i eliminació del superflu.

És un exercici de contenció molt potent que t'obliga a un estat de contemplació summament activa i que provoca, en última instància, que el jo es dissolgui en allò que contempla. L'haiku és un carpe diem radical i extrem i no he llegit gaires haikus d'autors catalans que s'aproximin a aquesta idea. Crec que si els escriptors catalans que actualment publiquen haikus, escrivissin realment haikus, no vendrien ni un sol llibre. Clar que un escriptor català no ha d'escriure pas com un japonès, però si prenem el nom 'haiku' per batejar els nostres poemets, crec que com a mínim hauríem d'intentar contextualitzar aquesta composició en la cultura que l'ha engendrat, mirar de comprendre la seva estètica, i no limitar-nos a seguir una convenció sil·làbica. Dit això, espero que el desconeixement i el suposat "ganxo" del terme 'haiku' a l'hora de vendre llibres, no desvirtuïn durant gaire temps més aquesta paraula. Hi ha qui ha criticat la meva visió conservadora respecte a l’haiku. “Ariadna, tu estàs en contra de l'evolució d'aquest gènere!”. La meva resposta és que carregar-se l'haiku no vol dir fer-lo evolucionar, de la mateixa manera que barrejar coca-cola amb vi no és fer evolucionar el vi, sinó preferir el calimotxo.

- En nombroses ocasions heu compartit recital amb Adriana Bertran. Formeu un tàndem creatiu?
El primer recital el vam fer juntes a l'Ateneu la Séquia de Manresa, que és un antic convent ocupat. Era la primera vegada que ambdues recitàvem els nostres poemes en públic. Després vam recitar juntes un parell de cops més a la Llibreria Papasseit, i fins aquí el nostre tàndem poètic. Les dues ens vam donar suport i impuls al principi, però després cada una va seguir el seu propi camí. L'Adriana va començar a recitar als Slams de poesia. Aquest és un format de recital que busca un tipus de rapsòdia molt potent i gairebé teatral i l'Adriana quan recita és pur espectacle i està tenint molt èxit.

Jo en canvi prefereixo adoptar un to més neutre i desafectat quan recito i que sigui l'oient que esculli el lloc on col·locar els meus poemes. No m'agrada dotar d'intensitat els meus escrits mitjançant l'ús de la veu o el treball amb el gest. És més, no m'interessa la intensitat. Això no vol dir pas que no gaudeixi dels altres poetes de rapsòdia intensa i forta presència a l'escenari que converteixen un recital en un fantàstic show, sinó simplement que no és el format amb el qual jo em sento còmode.

Ariadna Torres el dia de la inauguració de l'exposició "L'Eterna espera"

- Amb aquesta exposició a la Papasseit has canviat el llenguatge, del poètic al visual. A què es deu aquest canvi?
Amb les poesies escrites també generes imatges. La poesia, i la literatura en general, sempre és visual. Això del que "vale más una imagen que mil palabras" és una completa absurditat. Amb mil paraules ben escrites pots generar tantíssimes bones imatges dins del cap del lector... La diferència entre la poesia visual i l'escrita és que la visual no es pot recitar, i para de comptar. Fa temps que tinc ganes d'experimentar amb les arts plàstiques i segons sembla, ja hi estic posant fil a l'agulla. Això no vol dir pas que deixi de banda la poesia escrita, és clar. Vaig tenir la sort de rebre el primer premi de poesia visual que atorga l'ajuntament de Parets del Vallès i l'organització Niu d'art, i això em va impulsar a invertir els calés del premi en produir els quadres d'aquesta primera exposició. D'aquesta manera he dignificat una mica els dibuixos maldestres de la meva llibreta d'apunts, i això em fa molta il·lusió.

- En quant a l'experiència de creació, quina diferència hi ha entre escriure poemes i fer peces d'art?
Escriure poemes és molt fàcil. En tens prou amb un llapis i un paper qualsevol. Jo escric a raig i després em poso el poema a la butxaca i el vaig perfilant. M'acompanya durant temps i no sempre acaba dins l'ordinador. Fer quadres ja és una altra història. Necessites comprar un paper específic que acostuma a ser molt car, has de pensar en els marcs, fer cartel·les, emmarcar-los, penjar-los… Per la resta no hi ha gaire més diferència.

- És la Llibreria Papasseit una plataforma cultural? Quins altres espais podem trobar a la comarca?
La Llibreria Papasseit fa una gran tasca de difusió de tota aquella cultura que sovint es manté al marge dels criteris institucionals, i això sempre és d'agrair. No voldria passar-me de crítica, però considero que, en l'àmbit cultural, la comarca és pràcticament un desert en el qual, sí, de tant en tant, hi cau alguna plugeta bona.

També et pot interessar