Núria Olivé Montrabeta
,
12/02/2018
Llibres

Meritxell Cucurella-Jorba: “En un món hipercapitalista, “respecte” implica, entre moltes altres coses, cobrar per la feina”

Parlem amb Meritxell Cucurella-Jorba, poeta, dramaturga, traductora i activista cultural
Meritxell Cucurella-Jorba

Foto: 

Marta Huertas
La Meritxell Cucurella-Jorba (Els Hostalets de Pierola, 1973) és una dona d’acció. Poeta, dramaturga, traductora i activista cultural. També firma com a ‘tx’. Impulsora de l’espai (H)original, on tota una generació literària de poetes i creadors, nascuda i recitada al Bar Horiginal del barri del Raval de Barcelona, han contribuït a fer madurar la poesia del país. Parlem amb ella sobre l’exposició Generació (H)original que es pot veure a la Llibreria Papasseit de Manresa i sobre poesia, traducció i activisme cultural. Tot plegat des de la mirada crítica, constructiva i creativa de la Meritxell.
"La Generació (H)original som un feliç vaivé de poetes que orbitem o hem orbitat al voltant d’un cos que ha il·luminat, a ritme de poema, la foscor de moltes nits barcelonines"

- Poeta, traductora, activista cultural... et veiem en molts registres. Com et defineixes?
Sóc un ésser difícil d’encasellar sota un sol epígraf. Com gairebé tothom, de fet. Com gairebé qualsevol persona. Les definicions són sempre reduccionistes. I els éssers humans, homes i dones, contradictoris.

- En què et sents més còmoda de tot el que fas?
Em sento còmoda a tot arreu on hi hagi respecte envers la feina dels creadors. En un món hipercapitalista com el nostre, “respecte” implica, entre moltes altres coses, cobrar per la feina que es fa, la feina de pensar, de gestar i de crear. Encara que pensem, gestem i creem intangibles.

- Anem per parts. Aquests dies podem veure l’exposició Generació (H)original a Manresa. Com descriuries Generació (H)original?
Sí, en efecte. A la (nova) Llibreria Papasseit de Manresa, lloc de pelegrinatge obligat cada cop que es trepitja la capital del Bages, s’hi exposa la mostra 'Generació (H)original'. És una col·lecció de fotografies fetes per Marta Huertas i coordinada per Dídac Rocher. Els retratats som poetes o persones vinculades a la poesia i alhora a un local que ha esdevingut emblemàtic, que és l’(H)original, i que està al barri del Raval, a Barcelona.

- Tu en vas ser la creadora.
Sí, jo vaig ser la creadora d’aquest catau, qui va vertebrar-lo al marge d’allò institucionalitzat, al marge de tot, cosa que em semblava altament necessària. Hi havia un soci capitalista, i jo era la sòcia sense capital però amb idees. Vaig crear-lo, vaig posar-lo en marxa i quan ja caminava el vaig abandonar per uns motius concrets. Sóc així. Em llanço al buit. Després qui va seguir programant poesia va ser Josep Pedrals i el tàndem Ferran Garcia i Nuri Isanda. Aplaudeixo la feina que han fet al llarg de tots aquests anys. Ara l’(H)original ja no es diu (H)original, però les coses no són el que ens diuen que han de ser sinó el que volem que siguin. Cada dimecres hi ha sarau, cada dimecres hi ha la nostra missa àcrata...

- Què t’ha aportat i t’aporta formar part d’aquesta generació?
No crec en la definició de “generació” com el “conjunt de les persones que viuen en una mateixa època, dins un mateix període de temps”, perquè crec que dins de cada generació hi ha moltes generacions. Tampoc no crec en la definició de “generació” com el “conjunt d’escriptors o d’altres artistes establert pels historiadors a partir de la possible influència del context polític, cultural o literari en el moment d’iniciar o dur a terme la part fonamental de la seva obra” pels mateixos motius, i perquè crec que dins de cada generació hi ha moltes generacions, moltes tendències, i molt diverses, i pel que t’he dit al principi, també, perquè crec que qualsevol definició és sempre reduccionista. Però de vegades necessitem anomenar les coses d’alguna manera, i busquem paraules que ens hi acostin. És això. D’altra banda el títol de l’exposició no és meu. Jo només en sóc part… tot i que una part fundacional del motiu inspirador de l’exposició, no pas de l’exposició en si.

- Què teniu en comú tots els artistes que en formeu part?
Som persones que o bé hem sigut l’ànima de l’(H)original, o hem sigut poetes recitadors habituals o esporàdics de l’(H)original, o editors de poesia que han tingut el seu camp base a l’(H)original, o tot alhora. Una petita gran comunitat. Mirat amb perspectiva, he d’entonar un mea culpa per alguna absència flagrant que hi ha, algun poeta que hauria d’haver estat retratat i no hi és. De la mateixa manera que hi ha personatges retratats amb qui no he coincidit mai a l’(H)original... És una mena de vaivé. Un feliç vaivé de poetes que orbitem o hem orbitat al voltant d’un cos que ha il·luminat, a ritme de poema, la foscor de moltes nits barcelonines.

- Què et semblen les fotografies que integren l’exposició Generació (H)original?
Una meravella. La fotògrafa Marta Huertas ha sabut captar l’aire, el tarannà, el gest, la indolència, la força de cadascun dels retratats. Les fotos són variades, conviden a veure’n més. Per acabar-ho d’arrodonir, la Marta i el Dídac van bregar perquè l’exposició anés més enllà i es traslladés també al format llibre. Ho van aconseguir: tenim un llibre que porta per títol 'Generació (H)original', editat per LaBreu, i que aquests dies podreu comprar a la Papasseit, i que conté, a banda de totes les fotos, uns textos liminars imperdibles. Ara bé, entremig de tot això hi ha hagut daltabaixos amb el 155 que, sumats a la incertesa del Santa Mònica, han fet que molts dels artífexs d’aquesta història no cobréssim per la feina feta (com ara ser part dels actes d’inauguració i clausura, participar en una taula rodona) i que ara mateix no hi hagi pressupost per seguir amb la itinerància de l’exposició. Després del Santa Mònica, l’exposició es va poder veure a Cardedeu, en el marc del festival PAM (que coordina l’explosiva Núria Busquet), ara es pot veure a Manresa i... jo mateixa estic movent fils per intentar dur-la a les Borges Blanques, però ens falta pressupost per transportar els plafons. Sembla que hem aconseguit lligar el trasllat de Manresa a les Borges, però ens faltaria aconseguir el de les Borges al Maresme. O sigui que això és una mena de crida: necessitem mà d’obra, una furgoneta, ganes de. És trist demanar, sí. No hauria de passar, això. Però la cultura, depèn de qui la gesta, no viu, sobreviu. Hauria de canviar, la cosa. Ur-gent-ment. Potser algun patrici institucional se sentirà interpel·lat.

- En algunes entrevistes ja havíem detectat que ets molt crítica.
Sóc molt realista, no molt crítica. Si hagués de criticar algú criticaria les institucions que diuen que fan cultura... I l’endogàmia cultural general. Res més.

- Alguna anècdota personal de la sessió fotogràfica?
La Marta Huertas em volia sobre un fons vermell. Els vaig citar a la plaça d’Allada Vermell, a la Ribera, on hi ha un banc-estructura de color vermell. Pensava estirar-me allí, i que la Marta em retratés. No li va agradar la meva idea. Vam anar tirant i, en un carrer estret, d’aquells que a baix hi arriba poques hores la llum, vam trobar una porta amb un grafit que tenia vermell. Em va dir posa’t aquí i mira amunt, que faré una prova. Vaig mirar amunt i vaig mirar la Marta per preguntar-li que què havia de fer. Clic, clic. Va mirar la prova i va dir ja ho tenim. Com que amb quatre minuts ja teníem quatre fotos vam anar a fer un cafè que va durar una hora parlant de Nick Cave. Un dia memorable.

- Canviem de tema. La traducció per tu va més enllà d’una simple professió. Què suposa per tu traduir un text?
Traduir és sempre una aventura. És iniciar un viatge cap a un lloc, un país, un indret desconegut que... després de l’estada ja serà una mica teu. És com enviar una llarga-llarguíssima postal des d’aquest lloc, des d’aquest país, des d’aquest indret per donar-lo a conèixer a altres persones, en aquest cas els lectors. Escriure postals avui dia és un acte de romanticisme. He traduït teatre (Palladini, Sinisterra, Ginzburg), he traduït poesia (Merini), he traduït narrativa (Ginzburg), i seguiré enviant postals.

- Com descriuries la teva poesia?
No pertoca a l’autor descriure l’obra pròpia. Pertoca a l’aparat crític d’una literatura, no pas als faedors d’aquesta literatura. Els creadors ens dediquem a crear, i els crítics (vinguin o no de l’asèpsia de l’acadèmia o del subjectiu món de l’escriptura) s’haurien de dedicar a encabir l’obra creada en el contínuum literari d’una cultura determinada.

- Aquest any passat has publicat el teu darrer poemari. Com neixen els poemes d''Úrsula'?
Neixen feliços, com tots els poemes! La poesia arrela en la felicitat, fins i tot els poemes més tristos del món arrelen en la felicitat. El negre més negre sempre conté una espurna de blanc, una espurna d’esperança feliç que ens porta a treballar i a treballar, a escriure. Així mateix, el blanc més pur també té algun esquitx de negre... En tot cas, els poemes d''Úrsula' es poden llegir en un preciós llibre editat per la casa editora El cep i la nansa, de Vilanova i la Geltrú, amb una coberta i uns interiors de l’artista plàstic Jordi Pagès i amb tipografies i disseny gràfic de Josep Patau. Un luxe tenir l’editor que tinc, i un luxe també comptar amb dos grans artistes com Pagès i Patau.

- Com veus la poesia catalana actual?
Veig la poesia catalana actual (i la de tots els temps) amb una salut de ferro! Som hereus dels trobadors, de Ramon Llull (meravella de les meravelles el 'Llibre d’Amic e Amat'!), d’Àngel Guimerà i de Jacint Verdaguer, de Carles Riba i d’Agustí Bartra, de Salvat-Papasseit i de J.V. Foix, de Joan Vinyoli i de Gabriel Ferrater, de Maria Mercè Marçal... per dir només uns quants de molts noms. Hem d’estar a l’alçada dels nostres predecessors. Hi ha també els slams, els grafits... La cosa flueix, sí. Va bé, molt bé. Hi ha un entramat que fa que la nostra poesia estigui molt viva. Aquest guany l’hem aconseguit els i les poetes, i hi han contribuït enormement els més joves.

- Hi ha un planter de joves poetes molt potents. Us poden ensenyar alguna cosa als que fa anys que us hi dediqueu?
A la vida tots ens podem ensenyar coses a tots. Els joves als grans, els grans als joves, les muntanyes als núvols, els núvols a les muntanyes, i anar fent. Sense anar gaire lluny, en la poesia catalana tenim dos poetes joves que han marcat i segueixen marcant tendències. Cal ser lúcid, per fer això, cal tenir una visió global de la poesia, amb un peu al passat i un peu al futur. Te’n diré dos noms: Eduard Escoffet i Jaume Pons-Alorda. Des de molt jove, a finals dels noranta, Escoffet va posar en alça el panorama barceloní de la poesia oral i la poesia sonora. Des que va desembarcar a Barcelona, Pons-Alorda sacseja el panorama poètic. No són els únics, però sí que són dos casos flagrants de joves poetes imprescindibles a l’hora de portar el rumb de la cosa.

- En el món en què vivim, ple de tecnologies, estímuls, informació desbordant... hi continua havent lloc per a la poesia?
El món és un gran caos, ple de desigualtats de tota mena, hi ha nens que es moren de gana mentre quatre potentats s’afarten d’estultícia. Però hi continua havent lloc per a la poesia, sí. Com hi continua havent lloc per a les flors. “Son palabras que todos repetimos sintiendo / como nuestras, y vuelan”, deia Gabriel Celaya a 'La poesía es un arma cargada de futuro'. Doncs això: a fer-les volar, les paraules, i que s’escampin.

- S’ha de reinventar la poesia? Tot s’hi val?
Reinventar o no reinventar, podria ser la qüestió, el tema. Però no l’és. S’hi val la coherència, en poesia. Benvingudes siguin totes les tendències, però amb coherència, o amb una coherència volgudament incoherent.

- Amb més poesia el món aniria millor?
“Per què escriure més versos en l’arena?”, es plantejava Verdaguer al final del poema 'Vora la mar'. No ho sé, no ho sé... Però no podem no escriure o no dir poesia. Som addictes a la poesia.

- També ets l’alma mater de 'Delicadeses, art de tros', un antifestival fet des de la col·lectivització i l’antipoder. T’agrada dinamitar la cultura…
Sí, però 'Delicadeses, art de tros' ara ja s’ha instal·lat al prestatge de luxe de la meva memòria personal, i de la memòria col·lectiva dels qui el van viure. Van ser uns anys meravellosos (2008-2016). Abans de la darrera edició Cristina Mongay em va fer una entrevista molt extensa per a Surtdecasa Ponent.

- Quins projectes de futur tens?
Al davant hi tinc l’abisme del creador, l’enèsim full en blanc, real i metafòric. La veritat és que tinc moltes ganes de tornar a treballar amb el paisatge, a partir del paisatge, des del paisatge, i crear un altre festival en la línia de 'Delicadeses, art de tros'. Estic enamorada del paisatge de les Garrigues, perquè té una mesura humana, i un ordre excels que tot de sobte es torna desordre. I perquè aquí el cel sembla més gran que els altres cels.

També et pot interessar