Jump to navigation
- La composició és una conquesta més en el teu terreny professional?Ja havia anat fent coses. De forma paral·lela al cant, tot i haver estudiat composició durant els primers anys dels meus estudis, de manera autodidacta he anat composant, buscant motivacions en concursos per obligar-me a escriure i de fet, de premis n'he guanyat alguns i a mida que vas guanyant segueixes escrivint per presentar-te a nous concursos.
- T'acaben de donar el premi per 'Variasons – IGD'. Com has encarat la composició perquè sigui adaptable a les escoles de música?D'entrada, si és una composició pedagògica has de decidir quin és l'àmbit que vols treballar. Si vols treballar el ritme, les articulacions o altres. I en aquest sentit, si tenia un màxim de 10 minuts podia fer com una suite, que l'estructures en quatre parts o les que siguin i aleshores, en cada part pots treballar una de les coses concretes que havies decidit.
- I aquesta peça en tenia quatre.Sí. Per exemple, en una hi pots treballar l'articulació lligada i en la següent articulació picada perquè així, els alumnes es vegin obligats a combinar aquestes articulacions diferents amb molt contrast. O en una altra, per exemple, treballar canvis de ritme o tempo. I a banda d'això, en aquest cas, al ser un premi d'Igualada hi vaig introduir melodies tradicionals del Ball de Bastons, del Ball de Cercolets i altres, d'aquí el nom 'Variasons'. Aleshores, aquí hi entra encara una altra part que pedagògicament pots utilitzar i és que si tens la melodia dels Bastoners -que també la vaig introduir-, l'alumne ha d'intentar buscar el motiu dins la peça a través d'un anàlisi melòdic. D'aquesta forma els alumnes també poden fer un treball sobre la partitura sense haver d'utilitzar cap instrument musical.
- Amb l'ús del cançoner local evoques la ciutat dins la composició.Es tracta d'unes variacions que beuen d'aquestes melodies tradicionals per contextualitzar la peça, tot fer-la més autòctona perquè pugui ser reconeguda. D'aquesta manera, introduint aquests fragments tradicionals dins de la composició, relacionant-la una mica amb la ciutat, la melodia pren un altre sentit i si finalment, aquesta peça és distribuïda en diferents escoles de música dónes a conèixer també, aquesta part de patrimoni local.
- Quina dificultat has trobat en composar una peça pedagògica limitada a 5 o 10 minuts?Si d'entrada busques alguns recursos perquè l'alumant treballi un element concret -per exemple, les articulacions- has de pensar que tot allò que composis ha d'anar relacionat, per afinitat o contraposició, amb aquests elements. És per això que ho vaig estructurar en forma de suite, perquè és una estructura que permet fer passatges curts, tastar coses diferents per així, treballar motius concrets, detalls, sense haver de desenvolupar cap idea sencera, per la qual aquesta durada faria prevaldre els elements musicals o altres d'estètics, per sobre dels pedagògics. Si vols fer exercicis sobre recursos concrets no pots estar-ho fent durant 10 minuts amb una obra sencera.
- Una suite no és una obra sencera amb uns moviments concrets?La suite clàssica sí. Però se'n diu suite com se'n podria dir Recull de Variacions, posa. Se'n diu suite per indicar que són varis moviments petits.
- Quins instruments hi fas aparèixer, els relacionats amb el folklore o et centres en altres instruments?No, en el cas del folklore no en surt gairebé cap. El violí podria sortir-hi però... És ben bé agafar la música i transportar-la sobre una estructura d'orquestra de cambra de corda -violí primer, violí segon, viola i violoncel-. De fet, aquest projecte està escrit així perquè pugui ser adaptable a altres formacions. És fàcil agafar el que ja tens escrit per un quartet de corda i transformar-ho per un quartet de vent-fusta, un quartet de vent-metall o potser, en comptes d'un violí primer hi poses una flauta primera i no passa res. Així, les tessitures tampoc les vaig fer massa extremes perquè es pogués adaptar a diferents instruments. És una peça adaptable.
- Podries recomanar-nos alguns autors de música clàssica contemporània?Bernat Vivancos és d'aquí, de Catalunya. Ha tret un disc nou que es diu 'Blanc' i que l'ha gravat amb el cor Latvian Radio Choir. És un compositor que treball molt sobre l'espectralisme, un mètode compositiu que es centra en els harmònics naturals de les notes per crear sonoritats amb textures, extenses, denses. Aconsegueix un so que en directe ha de ser bastant espectacular. A més, aquest cor practica també una tècnica que permet als seus membres potenciar els seus propis harmònics durant el cant, tot aconseguint que sonin dues o fins i tot, tres notes a la vegada.Un altre compositor és el Xavier Pagès, que també és d'aquí. És un dels millors compositors que hi ha ara mateix a l'estat espanyol però no es pot guanyar la vida composant. Aquí és difícil. Hi ha compositors que treballen pensant en el públic i altres que creen peces més complexes. Aquests altres produeixen unes obres que no són ràpides d'assimilar i que demanen certa atenció per part de l'auditori. I això, moltes vegades repercuteix en que esdevenen autors amb poc públic i per tant, tenen poca demanda. En conseqüència, els compositors més ben reconeguts a nivell internacional no es poden guanyar la vida amb allò que fan.
- I creus que aquest distanciament entre el públic i el que es composa es pot deure a un 'excés' de treball sobre la composició mateixa?Crec que això passa en totes les disciplines i en tots els canvis d'època. Per exemple, en l'època del post-romanticisme la gent no estava acostumada a escoltar Mahler, el primer període de Schoenberg o Wagner. Avui ens semblen 'escoltables': estem acostumats a aquestes sonoritats... Fins i tot a les obres de Stravinsky. Però en el seu moment la gent no ho estava. Avui no ens sona tant estrany. De mica en mica, l'oïda se'ns acostuma i va entenent els llenguatges nous que van sortint en noves composicions. Però amb la pintura passa el mateix: si no hi entens és molt difícil veure pintura contemporània i que a primera vista t'agradi. I un exemple de tot això és la presència d'una imatge quan acompanya una composició musical. En moltes pel·lícules actuals, sobretot en les de terror, en moments d'intriga o suspens hi apareixen peces que si les escoltessis enmig d'un concert diries -què és aquesta cosa?-. Les persones estem acostumades a que si hi ha la presència d'una imatge allò s'entén. I en canvi, la música acompanya aquella imatge. Aleshores clar, si tu anessis al concert i fossis capaç de seguir aquella música amb una mentalitat oberta, tot posant-hi una imatge, tractant d'entendre-la, preguntant-te cap a on va la composició... Diria que aquí hi ha el secret. Perquè ningú es qüestiona si la música de les pel·lícules és molt estranya o no. I de música clàssica contemporània n'hi ha en pel·lícules de Disney, també.
