Jump to navigation
- Com està anant la gira?La veritat és que molt bé. És la segona que fem amb aquesta formació, amb l’Ángel Celada i el Jordi Busquets, en format trio. Ens ho plantegem d’una manera curiosa perquè som un trio -sempre havíem estat més en el grup- i ens ho passem realment bé. Amb els anys van passant coses i, del teu ofici, en vas valorant les que més t’agraden mentre que la part que no t’interessa vas deixant que s’evapori. Així que es va consolidant i destil·lant el que de debò t’agrada de l’ofici. Aquesta gira precisament va en aquest sentit.
- Quines són aquestes coses que estàs destil·lant de l’ofici de músic?Hi ha gent que està més inclinada al contacte emocional amb el públic, hi ha qui prefereix treballar a l’estudi, hi ha gent a qui li agrada assajar i altres a qui no els hi agrada… Vas trobant la teva manera d’enfrontar-te amb l’ofici. Jo sóc bastant tot terreny: m’agrada molt estar a l’estudi però també m’agrada tocar en directe i potser el que més m’agrada del meu ofici és que és molt variat. Quan portes dos anys tancat per fer un disc després en tens dos més per fer concerts i per estar davant de la gent.
- Com serà el concert d’Igualada?Mira, som aquest trio amb l’Ángel Celada a la bateria, que és un mite per a tots els bateries del país, el Busquets, gran guitarrista, i jo. Ens centrem en cançons de l’últim disc, ‘Festa Major d’Hivern’, però com que és el meu desè disc en solitari, aprofitem per repassar material de gairebé tots els discos. Fem un repertori que està basat en el que ens ve de gust tocar. No està forçat per temes comercials -evidentment no és el cas- ni hi ha cap tipus de prioritat que no sigui la del propi gaudi i la d’intentar transmetre aquest gaudi al públic.
- Parla’m de ‘Festa Major d’Hivern’.És un disc que va ser molt llarg de fer. No, per cap motiu concret, sinó perquè m’ho passava tan bé que no volia acabar-lo. M’agrada molt l’estudi. Hi ha gent que hi pateix però jo no hi he patit mai: m’encanta ser-hi! A ‘Festa Major d’Hivern’ el procés va ser bastant llarg perquè m’ho estava passant tan bé que temia el dia en què l’hagués de publicar. Quan un disc està acabat, l’abandones. Un cop acabat, li poses una portada, unes fotos, el tires i ja s’ha acabat. O sigui que el plaer que has extret de la confecció d’aquell disc, per bé o per mal, s’acaba. I amb aquest disc ha passat això, que m’ho he passat tan i tan bé fent-lo que ha estat un procés llarg, volgudament llarg.
Amb el resultat, jo penso que es nota que és un disc treballat. Un disc on, sense complexes, toco coses que en principi no estan de moda. Per exemple, m’he basat molt en els riffs de guitarra, fins i tot una mica “garrulos”, diguem-ne. En altres èpoques de la meva vida hagués dissimulat una mica, m’hagués fet l’intel·lectual i tot això… Però aquí, si em sortia un riff una mica “garrulo”, pensava “Doncs, vinga, “al ataque!”. També estem en una època en què queden una mica lluny, els riffs de guitarra. Això és cíclic. Hi va haver 10 anys en què no se sentien guitarres, tot eren sintetitzadors, i van arribar els Nirvana, van muntar un “guitarrasso” i van vendre uns quants milions de discos. Cíclicament es torna a redescobrir el riff de guitarra. I jo, modestament, he incorporat en aquest disc riffs de guitarra en un moment en què se senten poc en els discos d’actualitat.
Amb els textos passa que vas fent anys -jo en tinc 61- i tots els temes i els entusiasmes juvenils que havíem portat al món del rock’n’roll estan definitivament abandonats. Has de buscar-te la vida. En el meu cas, jo diria que me’n surto parlant de la meva relació amb el meu ofici. Òbviament també parlo de la meva relació amb el món en termes generals però parlo sovint de com em veig jo com a músic. I això m’inspira, em motiva per escriure textos, i em motiva amb el mateix entusiasme que en altres moments de la meva vida m’havia motivat el romanticisme juvenil o l’entusiasme col·lectiu.
- Fas servir molt el concepte “ofici”. Sí. Si tu tens 18 anys, fas un disc i després ho deixes, no és un ofici. Però si portes des dels 15 anys, en tens 61 i sempre has fet això, és clarament un ofici. He fet 21 discos amb conjunts diversos de peluts i pelats. Amb tot això al darrere, al final, o és un ofici o no és res: és una fantasmada. És un ofici, i és un ofici tot: fer una entrevista, fer propaganda d’un disc, canviar les cordes d’una guitarra, passar el motxo per l’estudi… Té moltes facetes i no totes són glamouroses, brillants i espectaculars de cara al públic. A mi m’encanta tot. En els últims anys, però, t’he de dir que m’agrada la part més prosaica del meu ofici (això de les cordes de la guitarra i aquestes coses), tot i que també és veritat que tot em va bé. Considero que és una unitat i que no es pot separar una cosa de l’altra.
- Tens nous projectes sobre la taula?No vull sonar trist ni malenconiós però crec que ja estic bastant amortitzat. És veritat que m’ho passo molt bé i tinc grans esperances dipositades en el meu futur. Ara estic preparant un material. Ja fa temps que estic a l’estudi i torno a estar en un projecte que no vull que s’acabi. Una mica és “lo” de sempre. Però també sóc conscient que estic amortitzadet. Seria inconscient que ara em presentés aquí com un entusiasta que vol descobrir noves coses. La música sempre és un descobriment per a mi, sempre ho serà. Però d’això a intentar sortir a mil per hora comercialment i tot això, la veritat és que no em ve de gust. Em va molt bé la situació en la que estic ara amb el meu grup i amb els meus discos. I, si la salut m’acompanya, aniré fent discos d’aquests fins que em diguin prou.
- Ara deies que t’ho passes tan bé a l’estudi que costa acabar els projectes. I les cançons? Quan dius prou?Hi ha un moment que ja ho veus, que vas enrere. Suposo que a les perruqueries deu passar el mateix, o amb els pintors, o amb els que escriviu… Hi ha un moment que ja ho has retocat tant que vas enrere i aquí ja veus que, per bé o per mal, la cançó s’ha acabat. Vas treballant entusiàsticament, fent-li petites troballes, petits retocs, tocant per aquí i per allà… Però arriba el moment en què els retocs que estàs fent ja són en negatiu. Llavors has de tirar una mica enrere i allà tenies la cançó. És molt fàcil. En tots els oficis deu ser més o menys això.
- Instint?Entre els que ens dediquem a la música popular contemporània tampoc no hi ha una acadèmia que et dicti com han de ser les coses. Intentes fer cançons que t’agradin a tu. Que li agradin a la gent sempre és un plaer però a vegades també fa il·lusió que la gent no entengui res. Jo he tingut la sort d’estar amb el Manolo (García) i de vendre molts discos: no m’he sentit mai una persona incompresa. Però no es pot negar que fa certa gràcia que a vegades no t’entenguin. Si t’entenguessin sempre, seria una mica trist.
Web Quimi Portet Facebook Cicle Escena Sonora
