Sergi Arnau: "Vinc d’un moment amb molts canvis a la meva vida i estic fent servir l’art com si fos una sangonera"

Sergi Botswanas presenta 'Girautor', el seu projecte en solitari

Surtdecasa Centre

06/12/2016

Música

Membre fundador de la banda The Botswanas, Sergi Arnau (Barcelona, 1994), músic i estudiant de medicina, prepara la seva tornada als escenaris amb un nou projecte en solitari, 'Girautor', on repassa algunes de les seves composicions de l'anterior etapa com a líder de la banda de fusió i presenta noves peces en solitari. El proper 15 de desembre actuarà a l'Ateneu La Sèquia de Manresa.

"Jo no abandono la música i ella no m’abandona a mi. Ho vam pactar el dia que les cançons m’ajudaven a dir les coses millor que les paraules"

- En quin moment decideixes dedicar-te al món de la música?
La música sempre m’ha agradat. El primer cop que vaig voler intentar-ho va ser quan tenia 11 anys, jugant amb el meu germà a una guerra de coixins, vaig acabar amb el nas trencat. Ell, penedit, em va regalar el CD 'Re-Lax' de Lax’n’Busto, que incloïa un DVD narrant el procés de gravació del CD i algunes anècdotes de directe. Des de llavors, vaig saber que volia ser músic. Ara bé, decidir-ho, crec que ho he decidit aquest any. Quan malgrat totes les dificultats que m’ha portat la música, he decidit seguir endavant: perquè és el que m’agrada i perquè és el que em fa ser.

- Parla'ns dels teus referents en el món de la rumba.
Dins de la rumba i la rumba catalana, els meus estils preferits, hi ha moltíssimes bandes i grups que m’han inspirat a l’hora de composar lletres i cançons, com són: La Pegatina, Canteca de Macao, Manu Chao, Muchachito, Dusminguet i la seva evolució, La Troba Kung-fu... Encara que fora de la rumba també hi tinc referents i no acabaríem si els hagués de dir tots.

- I en l'àmbit de la fusió de quines bandes beus?
Em ve al cap El Son de la Chama, un grup que m’ha acompanyat molts anys amb les seves cançons i amb qui l’any passat vaig tenir la oportunitat de tocar-hi dos cops amb la meva antiga banda The Botswanas. També reivindicaria grups internacionals com Dub Ink, Mano Negra i Dubioza Kolectiv per ajudar-me a enamorar de la música fusió i, en especial, del mestissatge.

- “Només buscant-te pots trobar-te, només trobant-te pots buscar-te”. Parla'ns d'aquesta reflexió.
Aquesta frase surt d’un poema que vaig escriure el passat setembre durant el meu viatge a Grècia i té molta relació amb una altra frase del poema: “abandonant deixalles”. Aquesta que acabo d’esmentar guarda relació amb l’abandonament de la innocència de la joventut, quan em vaig adonar que les coses no eren de colors, o almenys dels colors que sempre havia imaginat. Que la vida és molt més àmplia i es pot veure des de moltes perspectives. Quan al setembre canvia la meva vida, per no abandonar la partida, per no rendir-me és necessari sortir a buscar-me, com vaig fer llavors. Però quan em torno a trobar, quan trobo un espai on torno a estar còmode, com a Grècia, envoltat de gent que torna a creure en mi i em torna a donar ànims de seguir endavant, me n’adono que he de tornar. He trobat els meus principis, el meu nou origen. Vaig estar a punt de quedar-m’hi de fet, allà pels Balcans. Però el projecte era força irrealitzable i no tenia recursos per tirar-lo endavant. A més, sentia que estava abandonant tota una vida i, per tant, vaig voler tornar. Ara toca seguir buscant nous horitzons, noves cançons i, en especial, refer-me a mi com a persona i amb les persones que importen del meu voltant, de la meva família, dels meus amics i amigues i de les noves companyes de viatge dins d’aquest món musical, que no són poques.

- Aquest estiu has tocat a Grècia. Com va anar el bolo a Agrinio?
Va ser una experiència molt bonica. Vaig tocar-hi dos dies, el 23 i el 24 de setembre, però guardo un especial record del dia 23. Vaig estar tocant gairebé 4h. Primer sol, repassant cançons del meu passat i present. Després es van oferir a acompanyar-me una banda de grunge progressiu, d’àmbit local, que havia tocat abans que jo. I vam estar improvitzant hores i hores. Vaig aprofitar per treure totes les cançons que tinc escrites i molts poemes que aquí, a Catalunya, mai havia ensenyat, ja que algunes lletres són massa personals com per obrir-les al públic. En canvi allà, com no m’entenien, ho vaig poder fer amb tot el gust que dóna poder obrir-se davant un públic atent que no parla el català o el castellà.

- Ets exigent tan en el procés creatiu com en el resultat final, dalt de l'escenari. Quin tipus de concert podrem veure el proper dijous a l'Ateneu La Sèquia de Manresa?
Amb l'organització de l’Ateneu hem decidit dividir l’actuació en dos parts. Primer faré un repàs de 30-45’ amb les cançons més lentes i en aquelles que la lletra té més pes, és impossible repassar-les totes, però vaja... Principalment seran d’aquest tipus. Després farem un sopar popular amb el que aprofitaré per conèixer a la gent que em vingui a veure i, després, tornaré a tocar. Però aquest cop amb música més festiva, les cançons més mogudes que tingui i alguna versió de grups catalans i típics de festa. També m’agradaria obrir el micro cap el final i convidar a totes les persones que vulguin que també portin la guitarra i cantem plegades, sempre és interessant perdre una mica el control de l’actuació.

- Engegues dos projectes: la gravació d'un CD amb Capitán Mr Litro i la d'un EP amb Rodandot, els temes del qual es poden sentir amb la 'Girautor' que duus a terme aquests dies.
Sí. 'Girautor' és una gira amb molta varietat de directes al llarg de tot un any, de setembre a setembre i realment podrem escoltar o tocar les cançons dels dos projectes amb diferents formats i col·laboracions. Per una banda, el CD amb en David o Capitán Mr Litro és un projecte que barreja música electrònica amb música analògica, gravat al home studio del David. I pretenc que sigui un projecte que es faci a foc lent, per presentar el resultat final cap al setembre de 2017, aprofitant per tancar la gira i presentar nous projectes, com deia Mago de Oz: "Hasta que el cuerpo aguante". Per altra banda, em sento amb la necessitat de gravar algunes cançons en acústic i ho faré el 6 de desembre a l'estudi del Guillem, a Sant Boi de Llobregat. Aquestes últimes formaran part d’un CD de petit format, d’unes 4-5 cançons que espero que vegi la llum a principis de 2017.

- I també ens consta que has començat a escriure un llibre. De què es tracta?
Sí. He començat a escriure algunes reflexions, potser el que més podria encaixar en la seva definició és la d'assaig. I ho he fet perquè necessito buidar-me per dins, tant amb la música com amb la literatura. Vinc d’un moment amb molts canvis a la meva vida i estic fent servir l’art com si fos una sangonera. Veurem si realment acaba prenent forma o només es queda en una via d’escapament per aquests dies incerts.

- Nous projectes, nous horitzons... Tanques una etapa per a obrir-ne una altra?
Així és la vida. Les decisions importants que ens determinen com i qui serem mai són preses per nosaltres mateixes. Simplement són coses que passen. Tots els cops i canvis que han anat succeint han estat a punt de temptar-me de caure al terra i no voler aixecar-me. Però fa uns anys, per sort, vaig descobrir la música. I han estat uns dies una mica magres, però jo no abandono la música i ella no m’abandona a mi. Ho vam pactar el dia que les cançons m’ajudaven a dir les coses millor que les paraules. Seguiré lluitant pel somni que volia viure i estic vivint, per conèixer llocs, per conèixer la gent d’aquests llocs i sorprendre’ls amb les meves cançons, mentre elles i ells em sorprenen amb les seves reaccions. Sempre que es tanca una etapa se n’obra una de nova i no és el primer cop que em passa a la vida. M’encisen les ganes de començar de nou.

- Mantens en paral·lel els estudis de medicina?
Sí, de fet és el primer any que no em plantejo deixar-los. Estic cursant un dels cursos més bonics de la carrera, ple de pràctiques i de contacte amb les usuàries de la sanitat pública, amb molta lluita i participació estudiantil dins l'Assemblea de la Facultat, amb assignatures molt interessants i útils i, la veritat, amb bastant poca demanda d’estudi en relació a altres anys que he cursat. Tot plegat forma un dels nuclis que es mantenen constants dins la meva vida i després de tants anys acabes estimant a les companyes de la universitat, amb qui més qui menys t’has vist i relacionat. No sé què passarà quan acabi la carrera o cap a on tiraré ben bé, però acabar-la per mi ara és gairebé implantejable.