Jump to navigation
- Com neix el projecte The Sing Sang Sung?És l’evolució natural dels meus tallers de cant en grup, els EnCants. Fa vora dotze anys que els faig i la gent hi aprèn les cançons d’una manera molt àgil i molt ràpida a través de l’escolta i la reproducció de les melodies. Una mica com s’havia fet antigament a les cases, als bars i a les tavernes: tu saps una cançó, la cantes, algú l’escolta, l’aprèn, la reprodueix i l’acabes cantant conjuntament. Jo tota la vida m’he dedicat a dos oficis. Per una banda, a la docència musical, als tallers de cant en grup i a la tècnica vocal; per l’altra, al món de l’espectacle, com ara cantant en moltes bandes, com va ser el cas d’Strombers, l’última en què he estat. Fruit d’això, tenia ganes de fusionar els dos oficis i portar els tallers a l’escenari. Com? Doncs amb un The Sing Sang Sung. A més, va coincidir que quan vaig deixar Strombers passava per un moment on sentia que tenia més ganes de cantar amb la gent que no pas per a la gent. The Sing Sang Sung era com fet a mida.
- No fa massa, a través de les xarxes socials, demanaves als teus seguidors que et definissin què volia dir ‘cantar bé’ per a ells. Hi ha una única resposta correcta?Doncs no, el que passa és que aquesta era una pregunta trampa fruit que hi ha moltes persones que quan s’inscriuen a un The Sing Sang Sung o als meus tallers em diuen “és que jo no canto bé” o “és que jo no tinc bona veu”. Per això em preguntava què és per a la gent cantar bé. Amb totes les respostes que la major part de persones em deien i amb la meva experiència com a docent en el món del cant m’he adonat que la gent confon cantar amb el que passa a l’escenari. Als escenaris, l’únic que hi passa és que hi ha un seguit de gent que som uns malalts per la música, per la interpretació i l’autoexigència que hem decidit convertir el fet de cantar en la nostra manera de viure i en la nostra professió. Això vol dir que hi ha un intercanvi d’ofici per una demanda del públic. Per tant, aquí hi intervé el diner i el que hi preval és l’estètica. Si aquesta coincideix amb la dels gustos comercials, fa que treballis més o menys perquè condicionem la nostra manera de cantar a unes demandes estètiques que la indústria defineix.
En tot cas, cantar bé o malament no existeix perquè, per a mi, no hi ha veus maques ni veus lletges. Cantar és una cosa molt més gran que no pas el que passa als escenaris. Cantar és una cosa que hauria de passar a les cases, als bars, a la riera amb uns amics, als escoltes i a tot arreu. I si ho fem poc, cantar col·lectivament encara ho fem menys just coincidint amb l’època de la història on hi ha més escoles de música. Això vol dir que estem encarant la música i el cant cap a una cosa molt professionalitzada, però no és així, només és un vessant. Jo reivindico els agrupaments d’esbarjo, que et permeten agafar una guitarra i tocar i cantar sense saber-ne pel pur fet de passar-ho bé i compartir-ho. Per a mi això és cantar bé: si t’ho passes bé, cantes bé perquè no estàs sotmès al vessant comercial i estètic dels escenaris. Com li diries tu a una mare que canta una cançó de bressol al seu nen que ho fa malament o que té mala veu? Aquella és la veu més bonica del món en aquell moment. O a una persona que està fent un treball dur que es posa a cantar per calmar el dolor i per tirar endavant la seva jornada, li diries que té mala veu? Però si aquella veu l’ajuda a tirar endavant, és fantàstica i terapèutica!
- Suposo que també era una pregunta temptadora convidant-los al repte The Sing Sang Sung...Per descomptat! Un súper repte! La gent no sap el sorprenent que és, el bé que sona i el ràpid que aprenem una cançó en dues horetes. És súper xulo!
En Jordi Costa durant la macro cantada a la Plaça Sant Pere de Berga | Foto: Carlos Bertrán - Rever Events
- De vegades, els prejudicis, no saber afinar o la vergonya de cantar en públic tiren enrere. Com convenceries als que no s’acaben de decidir?Les persones que no s’acaben de decidir vol dir que ja els agrada cantar o estan temptades de fer-ho. Normalment, les persones cantem molt a casa, soles, en espais on creiem que la gent no ens sent. Allà ens sentim en confiança i ho donem tot. Ens ve al cap la típica imatge d’algú cantant a la dutxa o a dins d’un cotxe en un semàfor però tancat, hermètic. Sempre busquem aquests espais perquè ens fa vergonya, com tu dius. El cant col·lectiu, però, et genera un espai amb la mateixa confiança que la que tens quan estàs sol. I en això sempre poso el mateix exemple perquè m’agrada molt: imagina un gran estadi de futbol, el Camp Nou en una final de Champions. Quan TV3 posa el so ambient de l’estadi amb 120.000 persones cantant l’himne del Barça et fa posar la pell de gallina! Ningú s’atreviria a dir que no sona bé. Allà tothom canta a pulmó. Catarsi absoluta. No té cap mena de vergonya perquè el cant col·lectiu amb una cançó que els agrada molt i que significa molt per a ells genera un espai de confiança on tu no et sents exposat.
Doncs amb un The Sing Sang Sung passa el mateix. Si en aquell estadi de futbol posessis un micròfon a cada persona, te n’adonaries que un canta en un to, l’altre en un altre, un fot uns galls que no sé què, etc. Però no passa res perquè tothom ho fa amb aquella energia que fa que el global soni espectacular. Amb un The Sing Sang Sung passa el mateix. Es genera aquest espai de confiança on la gent no se sent exposada i sense adonar-se’n acaba participant d’una manera terapèutica i catàrtica. A més, a The Sing Sang Sung les cançons que es canten disten molt del repertori habitual del cant coral. Són cançons actuals, des dels Beatles o Txarango, passant per Doctor Prats o Love of Lesbian o pot ser Queen o pot ser Michael Jackson. Per tant, clar, tots els elements són importants: una cançó que et flipa, un ambient de confiança on no et sents exposat per alliberar-te i donar-ho tot i formar part d’un col·lectiu. Amb tantes veus cantant alhora, tu treus el cor per la boca però tot allò es barreja i et torna per la pell. És una dutxa espectacular de satisfacció.
- The Sing Sang Sung s’ha convertit en una iniciativa pionera a Europa: en unes hores els espectadors es converteixen en artistes. Com és la dinàmica d’una d’aquestes sessions?És molt simple. Es fa un cartell previ on s'anuncia la cançó que aprendrem i cantarem aquell dia. A l’entrada del teatre o de la sala o on sigui que se celebri, donem una lletra a cada persona i comencem. Llavors, acompanyat d’un músic i des de l’escenari perquè la gent ens pugui veure bé, comencem a ensenyar les melodies d’aquesta cançó per anar-la construint. Tot ho fem a través d’una tècnica similar al joc del telèfon: nosaltres cantem una part de la melodia, la gent l’escolta i la repeteix. Comencem amb una petita part de l’inici de la cançó. Quan ja se la saben, n’afegim un tros més. Quan ja tenim una bona part de la veu principal, comencem a aprendre una veu més aguda o més greu. També l’aprèn tothom. Aquí no hi ha tenors, ni contralts, ni sopranos, ni mezzosopranos, ni barítons. Tothom aprèn totes les veus i cadascú pel seu propi plaer de cantar-ne una o una altra es posa en un grup o en un altre, d’acord amb les tres veus que ensenyem: una aguda, una intermitja i una greu. A mesura que hem après una veu, la canta tothom, i anem jugant a cantar la cançó a dos veus. Llavors ens separem en tres grups i l’aprenem a tres veus. Tothom participa de tot el procés de construcció de la cançó fins que al final ja la sabem. La cantem dos o tres cops tota sencera pel gust del repte que hem assolit que en dos horetes hem après un temazo tots junts i anem cap a casa més feliços que ningú.
Primera macro cantada el passat febrer | Foto: Tanit Plana
- Els participants esdevenen artistes i, al mateix temps, públic. És a dir: si no cantes, t’ho perds. Ho podem considerar art efímer, en aquest cas?I tant que sí. Avui en dia, però, amb les tecnologies, la gent grava, fa stories, fa lives i s’ho emporta a casa i ho pot reproduir per ensenyar-ho als amics i anar-ho recordant. En tot cas, tot comença i acaba allà dins. El fet que sigui així, més efímer, fa que l’experiència sigui molt més intensa.
- La primera macro cantada, realitzada el passat mes de febrer a l’Antic Teatre de la Colònia Vidal de Puig-reig, va superar totes les expectatives en aplegar més de 400 persones. Quin és el perfil dels participants?Sorprenentment, és totalment transversal: homes, dones, nens, gent gran... Sí que és veritat que en aquestes activitats hi participen moltes més dones que homes. The Sing Sang Sung no té edat ni límits de nivell ni un perfil molt definit. És una activitat molt oberta a tothom. El que passa és que sempre que són activitats creatives solen anar més farcides de dones que d’homes. Anem mancats d’homes a les cantades. A veure si entre tots aconseguim que en vinguin més!
- El proper The Sing Sang Sung està previst pel 15 d’agost a Menorca. En aquesta ocasió, els participants aprendran i cantaran ‘Photograph’ d’Ed Sheran. Com fas la tria de les cançons per a les macro cantades? Han de tenir algun ritme o característica especial perquè s’adeqüin a tothom?No, l’únic que preval és el meu criteri: que siguin cançons fantàstiques de qualsevol banda però que en la seva època hagin estat hits totals i que només de veure-la et vinguin ganes de cantar-la amb centenars de persones. Poden ser cançons antigues com va ser en la primera edició que vam cantar 'Help' dels Beatles però també podria ser una cançó d’Ed Sheeran, de Love of Lesbian, de Leiva o d’Alejandro Sanz. Han de ser temazos i, això sí, que es deixin remenar. De la mateixa manera que hi ha persones que són més o menys empàtiques, també hi ha cançons que ho són més i altres que ho són menys. Per exemple, el mític 'Imagine' de John Lennon és una cançó que no es deixa remenar gaire bé per fer un arranjament vocal molt farcit. Per això, trio segons el meu criteri i quan les treballo, decideixo. Vull cançons que es deixin fer, que cregui que poden quedar bé amb un arranjament vocal preciós i que siguin hits.
- A banda de cantar, es podria dir que The Sing Sang Sung és una teràpia social, de comunitat. Quines són les sensacions que perceps després d’aquestes experiències?Com molt bé dius més enllà de l’experiència musical que suposa un The Sing Sang Sung hi ha al darrere, encobert, aquest vessant terapèutic, comunitari i social. El que percebo jo és que la satisfacció i el plaer que genera un The Sing Sang Sung és molt bèstia. Crec que es podria dir que avui en dia hi ha molts pocs llocs on es permeti la catarsi col·lectiva, aquest alliberament desenfrenat de la teva expressió. En un The Sing Sang Sung això passa.
- I a partir d’ara, en vindran més?I tant! Realment, avui en dia The Sing Sang Sung és un projecte que està naixent, és un nadó. Només portem dues edicions. A la primera vam ser 450 persones cantant però a la segona ja vam ser més de 2.000 veus que vam omplir la plaça de Sant Pere de Berga. Per aquest motiu sembla que sigui un projecte consolidat i que va a velocitat de creuer. Amb aquesta acollida que està tenint, ens genera una confiança, una alegria i unes perspectives perquè en puguin venir moltes més edicions. Aquest començament està catapultant tots els esdeveniments que passaran a partir d’ara. Aquest 15 d’agost fem la tercera edició a Menorca però a la tardor en ve una a Manresa, a l’hivern en ve una Vic i, segurament, intentarem fer-ne una altra a Girona. També n’estem preparant una de molt grossa a la primavera a Barcelona en una sala gran, amb molta gent, amb convidats especials i amb una tria de cançons ideal per al 2020. Volem consolidar el projecte i donar-lo a conèixer al territori.
Web The Sing Sang Sung Youtube The Sing Sang Sung
