Rosa Cubeles Gil

Foto: 

Marina Pallás
Rosa Cubeles Gil

Gent normal: Muntanyes de llibres

Rosa Cubeles treballa entre muntanyes de llibres i viu entre llibres i muntanyes
Marina Pallás
,
19/02/2015
Activa't
Ja no sent aquell fred dolorós a les mans mentre condueix la moto. Després de l’última setmana amb les nevades, han pujat una mica les temperatures. L’aparca al carrer del costat amb dos moviments ràpids, ja són molts anys. Viu lluny, als afores de Tortosa, al camp, així que li resulta molt còmoda per arribar ràpid a la llibreria. Camina, sigil·losa però àgil, cap a la porta, trau les claus de la butxaca, obre la reixa i desconnecta l’alarma del local.
"Té alguna cosa molt especial presenciar quan un lector profà troba una novel·la que li agrada, però el cert és que els lectors no trien els llibres: els llibres els trien a ells"

Un viatjant d’una distribuïdora s’ha presentat a última hora, per la qual cosa a dures penes ha tingut temps per dinar. Fa una llambregada al seu voltant, comprovant que tot estigue en ordre, engega els llums i els ordinadors. Comença a sonar per tota la llibreria música tranquil·la, però no és suficient per pal·liar el xivarri que se sent des del col·legi de davant, amb motiu de la festa de Carnaval.

Obre el correu electrònic. Ha de tancar un parell de gestions de comandes i devolucions abans que comencen a arribar els clients, i endreçar uns quants llibres que s’han d’introduir i recol·locar. Fa anys, quan va començar, els llibres no tenien tanta rotació, es quedaven més temps fixes. Avui es publica moltíssim i això vol dir molta més faena selectiva i de reordenar. És bàsicament una tasca de moviments d’entrada i sortida. O del contrari, no s’hi cabria. Però, si es publica molt, es ven el just. Es va aguantant com es pot, i han d’estar molt a l’aguait pel tema de distribuïdors que pleguen de sobte.

  • imatge de control 1per1

Precisament, la tarda es complicarà si ha de rebre més representats d’editorials. I més si ha de desplaçar-se a les altres botigues i rebre’ls allà, a Art i Papers Viladrich (especialitzada en material artístic, oberta fa dos anys) o a Ebrebooks (adquirida fa pocs mesos i més dedicada al món infantil). Amb tot, no li fa pànic la faena dura. Sap que si és alguna cosa, és activa. Per força ho ha de ser algú que va ser membre del Col·lectiu de dones de Tortosa durant els 80... Venien d’una educació franquista, d’un cop d’Estat i de molts canvis. Era el moment i van protagonitzar moltes mogudes. Van crear el Centre de planificació familiar, van organitzar moltes xerrades sobre sexualitat a les escoles, van lluitar per l’avortament i contra l’Acadèmia Militar que va estar a punt d’obrir a Tortosa. I també se sent positiva, clar: només algú realment optimista reobriria una llibreria que tancava... 

Aixeca la mirada de l’ordinador i contempla uns segons el que veu cada dia: els prestatges lluminosos, endreçats, amb alguns títols “Poesia i teatre”, “Novel·la històrica”... Tot el que l’envolta són llibres. La gent sol dir: “és que tu tens una faena molt bonica!”. Probablement sí que ho siga, exceptuant les gestions més comercials i avorrides. Sí, i té alguna cosa molt especial presenciar quan un lector profà troba una novel·la que li agrada o poder recomanar un llibre a un vell client. Cal que el buscador puga remenar amb calma, que es deixe emportar... I el cert és que els lectors no trien els llibres: els llibres els trien a ells. 

Els que estimen la lectura solen recordar amb què van començar a llegir. Ella somriu si pensa en aquells contes de Hermann Hesse i Edgar Allan Poe, llegits de preadolescent, i en la poesia de Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol. Tantes hores, tantes estones... I ara porta una llibreria que, paradoxalment, no li deixa temps per llegir! Aquesta setmana, almenys, ha acabat 'El bigoti' d’Emmanuel Carrère. Ha sigut un genial relat sobre l’obsessió i la paranoia d’un home que decideix afaitar-se el bigot després de molt de temps i ningú no se n’adona del canvi. Amb Rafel, que a la llibreria es dedica a la comptabilitat i a l’administració, no coincideixen gaire amb els gustos literaris. Ell és més d’assaig, d’història. I de Cortázar. Ai, Cortázar. Quants cops s’haurà rellegit 'Rayuela'? Recorda aquells viatges de joves: feien excursions pels Alps, els paisatges d’allà s’havien de veure i viure. Acostumaven a acampar en una zona que costava de trobar, i llegien contes de Cortázar abans de dormir. Li van posar un nom a aquell descampat. Com li deien...? Ja fa molt, massa anys, de tot plegat.

Un llibreter, per molt discret que siga, al final acaba sent un empresari que sempre està patint pel negoci. Però no és cert que, si es treballa del que agrada, s’acaba trobant l’equilibri i ja es té mitja partida guanyada? Ben pensat, no sap fer res més que treballar a una llibreria... Enguany farà 42 anys que hi treballa i només en té 55. Va començar per casualitat, com totes les coses bones. El seu pare era sabater i ella volia estudiar, però per poder pagar-ho i ajudar a casa havia de començar a treballar als 14 anys. Corria l’any 1973 i una antiga mestra d’escola li va xerrar que a la llibreria Viladrich necessitaven una dependenta. Els pares van trobar millor que comencés allí, tot i que les fàbriques Nomen i Lear també li oferien un lloc. I a la llibreria es va quedar. De Pilar Viladrich va aprendre el més important de l’ofici, malgrat que en aquell moment no ho sabia valorar. Només era una joveneta. Si tenia un dia dolent, no somreia als clients i se li notava a la cara, com a qualsevol adolescent. I encara sent la veu de Pilar: “Dona, els clients no tenen la culpa si tu tens un mal dia... Els has de somriure!”. Tot i saber inculcar-li el respecte i una bona educació, ella sempre pensa que va aprendre més de la vida a la llibreria que no dels seus pares o a la sabateria. Allà només feia els deures, que eren sagrats.

A l’institut, per estrany que semble, li agradaven les ciències, i també moltíssim la història. Per això va matricular-se a Història a la Universitat de Barcelona, pensant que pujant un dia a la setmana per demanar apunts, quan la llibreria s’ho permetés, ja n’hi hauria prou per aprovar. Però allò era difícil de sostenir. Com que no volia marxar a Barcelona perquè Tortosa era la seua ciutat i tenia la seua gent i volia la llibertat dels espais oberts, va oblidar-ho i va seguir a la llibreria. 

La veritat és que no és la típica rateta de biblioteca, aquella imatge de llibreter setciències a qui no li toca la llum del sol: és membre de la Unió Excursionista de Catalunya perquè no hi ha res com la muntanya. Les excursions, l’esquí, l’espeleologia, l’escalada, les passejades i l’aire lliure. Quan Ricard era petit se l’emportava amb ells, però ja de més gran, i sobretot a partir de la faenada amb la nova llibreria, no ho pot fer tant com desitjaria. Anar al Carib o aquestes coses... Res. Unes vacances ideals és anar de travessa a la Vall d’Aran o aquí mateix, als Ports. Quan es jubile això és el que pensa fer. I viatjar en una autocaravana, potser. Com aquella vegada quan eren joves, ella i el Rafel, que van comprar juntament amb dos parelles d’amics una vella caravana per fugir lluny i anar a esquiar. Això mateix... O viatjar integrant-se en el dia a dia de l’altra cultura, no trepitjar un sol hotel, com van fer al Marroc. O potser quan es jubile també serà l’oportunitat perfecta per anar a veure per fi el seu germà, que viu a Nova Zelanda... 

  • imatge de control 1per1

Un nou correu electrònic s’incorpora a la safata d’entrada en el mateix moment que travessa la porta l’Imma, que ràpidament es col·loca, complidora, al seu lloc de treball, i que dóna fe que la festa de Carnaval de davant continua. En tancar la botiga es quedaran a passar caixa i a fer trucades per a la pròxima presentació d’un llibre. Amb una energia renovada no sap com, llegeix el correu i prem la tecla 'Respondre'. Cada dia ha de dedicar dos hores només per gestionar els correus, i sovint ho acaba fent des de casa fins a altes hores de la nit, perquè prefereix atendre els clients de seguida que es presenten a la botiga. Admira les persones com Rafel, amb una capacitat de desconnectar més eficaç... El principal avantatge de quan era una només dependenta és aquest: a les 8 del vespre la botiga tancava, ella marxava a casa i au, fins demà. Però és que canviaria alguna cosa? No.

Torna a sentir la porta, alça el cap i ja està allí el primer client. Tanca el correu immediatament i li esbossa un sincer somriure. Perquè hi ha lliçons que no s’obliden mai.

  

Més informació: 

QUI ÉS?
Rosa Cubeles Gil va nàixer el 1959 i és tortosina de tota la vida. És l’encarregada i gestora comercial de la llibreria La 2 de Viladrich. Va començar a treballar a la mítica Viladrich, la llibreria més antiga d’Europa fundada el 1760, als 14 anys. I sense fer massa soroll ella també va escalar aquesta muntanya. Juntament amb una altra sòcia, Fina López, va prendre el relleu després del tancament de la llibreria el 2005 i a l’abril del 2006 van obrir complint amb la promesa que no hi hauria un sol Sant Jordi sense Viladrich. Avui, la llibreria és un referent en el món literari ebrenc, compta amb set treballadors de diferents graus d’implicació i realitzen presentacions de llibres amb autors i diverses activitats artístiques als seus altres dos locals.

A

També et pot interessar