Judit Monclús
,
05/09/2019
Activa't

David Fernàndez: “Practicar l’ètica de la resistència remet directament a oposar-se a la injustícia perllongada del poder”

L’exdiputat de la CUP participa a les segones Converses de Pensament Crític a Amposta en conversa amb l’advocat August Gil Matamala
David Fernández

Foto: 

Jordi Borràs
Aquest dissabte 7 de setembre, Amposta acull la segona edició de les Converses de Pensament Crític, una jornada de xerrades i taules rodones per fomentar l'esperit crític i la reflexió. En aquesta ocasió, el títol que les aglutina és ‘Justícia i Poder?’ i la taula rodona que les clourà serà una conversa entre l’advocat August Gil Matamala (Barcelona, 1934) i el periodista i activista David Fernàndez (Vila de Gràcia, 1974). Fernàndez, juntament amb l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel (Sallent, 1975), van publicar ‘Al principi de tot hi ha la guerra’ (Sembra Llibres, 2017), les memòries de Gil Matamala que seran l’eix conductor de la conversa. Precisament aquest mes de setembre, sortirà la quarta edició del llibre, amb pròleg de Jordi Cuixart. Conversem amb Fernàndez.
"La qüestió és que sota dictacràcia o democradura sempre cal lluitar i aquesta lluita mai no s’acaba ni s’acabarà"

- ‘L’ètica de la resistència’ és el títol al voltant del qual girarà la conversa que mantindràs amb August Gil Matamala aquest dissabte a Amposta. Es pot considerar el contrapunt al títol general d’aquesta segona edició de les Converses de Pensament Crític: ‘Justícia i Poder’?
Molt probablement o això intentarem, veurem si ens en sortim. En tot cas, declinar i practicar l’ètica de la resistència –encara avui, encara ara, encara aquí– remet directament a oposar-se a la injustícia perllongada del poder: acumulació i dominació. Desigualtat i imposició que perduren en crueltat i muten en forma però no en fons. “La civilització no elimina la barbàrie, només la perfecciona”, va apuntar Voltaire. Només cal pensar en el Mediterrani i la crisi, que no és dels refugiats, sinó d’indiferència europea. Potser la pregunta més cabdal que ens podem fer, enmig del desgavell, no és ja si un altre món és probable, sinó com carai és possible aquest. Pensar sempre és anticipar-se, la tasca permanent d’evitar la guerra –que diria Levinas– o la necessitat de posar el fre d’emergència, com reclamaria Walter Benjamin.

- Juntament amb Anna Gabriel, heu escrit les memòries de Gil Matamala. El títol del llibre, ‘Al principi de tot hi ha la guerra’, dieu que és la primera frase que va pronunciar en engegar la gravadora...
I es va fer el silenci. Aviat, i sembla ahir, farà 10 anys d’aquell primer enregistrament. Silenci meditat abans i silenci dràstic després. Per on començar. Com explica l’August –a qui abans ja havien demanat que escrigués la seva història–, el dia que ho va intentar no va passar del títol –Al principi de tot hi ha la guerra–: el full va quedar en blanc fruit del bloqueig. Un bloqueig d’un nen de la guerra, que ara és a punt de fer-ne 85, i que havia de recordar, des de la pupil·la de la retina, com fugia de les metralletes de Sallent, com veia ploure les bombes a Barcelona o com corria cap al refugi antiaeri amb el seu avi. O com no va retrobar el seu pare, exiliat el 1939 i maqui clandestí, fins el 1945: primer, en un pis del carrer Sardenya; després i de seguida, a la presó Model de Barcelona, “l’hotel del carrer Entença”, avui ja tancada i d’altres noves obertes. Aquell nen que anava a la presó amb onze anys no sabia les vegades que hi tornaria encara ni les hores que hi passaria no massa temps després –a partir del 1960 i ja com a advocat laboralista i antifranquista.

- Al llibre hi apareix una cita de Montserrat Roig: “Si hi ha algun acte d’amor, aquest és la memòria”. Preneu aquestes memòries també com un acte de resistència?
“La lluita contra el poder sempre és la lluita de la memòria contra l’oblit”, va dir Kundera fa temps. Ja sabem que la història l’escriuen els vencedors. Fa res hem hagut de llegir que “España” va ser clau en la Segona Guerra Mundial: dit sense despentinar-se pels capitostos de la diplomàcia espanyola en el merescut –això sí– homenatge a La Nueve a París. Inauguraven un enorme mural a la capital francesa, no pas a Madrid, diguem-ho així. Però el BOE diu que els noms dels 4.227 republicans espanyols i catalans morts a Mauthausen no van ser publicats –i per tant, poder constar com a morts al registre civil– fins el 9 d’agost... de 2019. 74 anys després. 33 anys de dictadura i 41 anys de democràcia després. La memòria és sobretot la lluita contra la llei del silenci. Memòria antídot, memòria barricada, memòria refugi, memòria problema.

- A l’epíleg, Anna Gabriel explica que quan va remenar els arxius municipals de Sallent a la cerca de documentació de l’Ajuntament republicà per trobar-hi informació sobre Augusto Gil, pare de Gil Matamala, “la inquietud va remoure algunes persones”. És just per aquest motiu que calia escriure unes memòries com aquestes?
Doncs sí. La biblioteca del pare de l’August –usurpada per la Guàrdia Civil el 1939– mai ha aparegut. Aquella cantarella de no reobrir velles ferides, quan del que es tracta –com a mínim– és de poder-les tancar amb dignitat des de la institució més propera: l’ajuntament. I la tasca de la memòria com si fos sospitosa. Però el motiu que ens va dur a endinsar-nos en la vida de l’August va ser un altre que anàvem copsant i vivint: ser conscients d’un buit, que ens robaven una part de la nostra història, la més silenciada i amagada i alhora la més esperançadora i fecunda: la dels que lluitaven, des de marges i tangents i en el fil roig de la història, sense esperar res a canvi. De l’August ens arribaven detalls de tant en tant i anàvem prenent consciència que érem joves que havíem nascut sota la democràcia de l’amnèsia, fruit dels pactes d’oblit i impunitat  que van definir la transició i els pactes amb el franquisme. El llibre és una retrobada, un diàleg permanent, entre generacions. En Lluís Montull, una de les ànimes d’aquestes jornades de pensament crític, m’ho va escriure l’altre dia a propòsit del llibre i ho clavava: “el futur no acomplert pel qual van lluitar els perdedors de la guerra, de l’antifranquisme i de l’eterna transició espanyola; (...)  memòria de les injustícies patides, una memòria que és possible precisament perquè existeix aquesta “cita secreta”, però indefugible, que és la continuació d’aquella lluita; (...) I aquesta cita no tracta només del deure de seguir denunciant les injustícies que compartim ara i ahir; també de l’oportunitat, de l’esperança de reparar efectivament aquestes derrotes que semblaven i semblen definitives igualment ara i ahir”. El llibre vol ser una reconeixement, un agraïment, una reparació i una contrahistòria, en tots els sentits i des de baix a l’esquerra. La tossuda voluntat insubmisa de comprendre l’avui, cruïlla permanent entre l’ahir i el demà. I Marx, ho recordem al llibre, ja ho va dir a ‘El 18 Brumari’: “Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan arbitràriament, sota circumstàncies escollides per ells mateixos, sinó sota circumstàncies directament donades i heretades del passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius”.

- Al pròleg, Julià de Jòdar, defineix les maneres de fer de Gil Matamala com “la prudència dels agosarats”. Després de recórrer tota la seva trajectòria, les definiries amb les mateixes paraules?
I encara més, crec que la definició més aproximada és del mateix Julià al pròleg quan parla de la seva tasca imprescindible com advocat: “un talp que dissimula a ple dia, amb terregada jurídica, els forats del túnel obert de nit per la seva tribu”. Un etern clandestí. Encara avui, en aquest 2019. Un resistent de pedra picada.

- També de Jòdar remarca els dos fronts que l’han acompanyat al llarg de la seva trajectòria: contra l’explotació a través de la defensa dels treballadors i contra l’opressió a través del compromís amb l’alliberament dels Països Catalans. Són aquestes les claus identificatives de Gil Matamala?
Clar, contra qualsevol forma d’opressió, sigui sota la bandera que sigui. Però diu més encara. Permanentment, en el taulell polític i encara avui de forma tafurera, s’ha volgut contraposar alliberament nacional i alliberament social –i de fet l’August, als primers cinquanta i a la universitat, s’hi troba en el dilema: triar PSUC o FNC. Hi ha qui mai els ha dividit ni trossejat, perquè no renunciava a cap llibertat: ni a la raó democràtica de l’autodeterminació ni a la raó democràtica de la justícia social en clau anticapitalista. Diria més: l’evolució política de l’August té un efecte mirall de per on tragina el país i ja provàvem de fer això: a partir d’un trajecte íntim intenta comprendre el país. Va integrar la primera cèl·lula universitària del PSUC recomposat a l’interior i hi va militar 12 anys, fins i tot sent responsable del Sector d’Intel·lectuals. Ho va deixar, revoltes de maig, el 1968. El seu argument amb un humor que mai ha perdut?: “Vaig deixar el PSUC pel mateix motiu pel qual hi vaig entrar: sóc comunista”. Fa pensar. D’allà va passar a l’autonomia obrera (1968-1978) i van predir i anticipar per on anirien les renúncies de la transició. El 1979 l’August s’implica ja, embrionàriament, amb l’independentisme d’esquerres. I així fins avui. Els somnis, els bons i els dolents, solen abolir el temps, però mai l’esperança. Ho va escriure l’August el 1985, amb motiu del desè aniversari dels darrers assassinats del franquisme i en record de Txiki.

- La tasca de confeccionar aquestes memòries es va allargar durant set anys, incloent-hi la pausa que us va suposar en aquesta feina que tant tu com Anna Gabriel esdevinguéssiu diputats al Parlament. Afirmeu que les converses amb Gil Matamala us van ajudar en la vostra vida parlamentària que va arribar després. De quina manera?
Va ser com la nostra autoescola. Com escut, com casc, com autodefensa. Aprendre a veure-les venir, a descodificar la teranyina de com se les gasta el poder, a no conformar-se amb la primera versió oficial, a dubtar sempre –fins i tot de nosaltres mateixos–, a no defallir, a no autoenganyar-nos, a no abaratir el somni, a no oblidar mai la tasca i perquè érem allà dins. A no haver de dir algun dia, com tantes esquerres distòpiques, aquell epitafi de Pacheco: “Ja som tot allò contra el que vàrem lluitar”.

- Al principi de cada capítol, hi trobem unes cites molt adequades dites en diferents moments de la història però molt actuals. Al capítol ‘Resistint des del Dret, resistint des de l’independentisme’, n’hi ha una de l’historiadora i activista Eva Serra, que ens va deixar fa poc més d’un any: “Sense rebel·lió no hi hauria història i la identitat catalana és una manifestació continuada de resistència i rebel·lia que explica que encara hi siguem a principis del segle XXI. No és la història d’uns poderosos sinó la història d’uns resistents, no és la història del poder sinó la història d’unes resistències”. La de Gil Matamala és una història de resistència més que no de resistir en la història?
És una resistència continuada i infatigable contra el pas de l’oca que ens marca l’huracà de la Història, sense cap mena de dubte. El filòsof Alba Rico ho diu així: “Història contra Societat, Societat arrossegada amb cadenes cap a la Història, la resistència és inevitable”. L’enyorada Eva Serra, companya de l’August de mil batalles en temps pitjors, deia encara més i és important dir-ho avui perquè hi afegia a renglera seguida: “Cada segle de la nostra història té una infinitat d’episodis de rebel·lió i desobediència. Els reconeixem sobretot quan el ritme sociopolític s’accelera, però l’existència de desobediències silencioses, anònimes i discretes i en complicitat hi són constantment, com a estratègia social de les classes subalternes i també com a estratègia d’alliberament nacional”. Resistir s’ha resistit sempre, fins en els pitjors moments i en les nits més fosques. És el que podem fer, és el que cal fer, és pot ser l’únic que podem fer. Pels que ens van precedir en condicions incomparablement pitjors, pels que vindran –de nosaltres depèn i esperem-ho– en condicions millors.

- En fer aquest llibre, afirmeu que volíeu “provar d’entendre un temps i un país i descodificar els interrogants d’un futur col·lectiu en entredit permanent”. S’ha acomplert l’objectiu?
Sí, fins al moll de l’os o fins al fons del pou de la tragicomèdia. Però ja és curiós que molts interrogants romanguin, de la mateixa manera que no és el mateix una dictadura –no estaríem fent aquesta entrevista– que una democràcia en deriva autoritària i lògiques vergonyants d’excepció. I cal dir-ho per respecte a tots els represaliats del franquisme i per no caure per la pendent lliscant de banalitzar el feixisme, sense que això serveixi mai, és clar, d’excusa mediocre per negar i amagar la repressió en democràcia. La qüestió és que sota dictacràcia o democradura sempre cal lluitar i aquesta lluita mai no s’acaba ni s’acabarà. I aquesta és precisament la història de l’August, no defallir mai, persistir tenaçment sempre –fins i tot i sobretot en temps de frustració, perplexitat o desencís– i provar de desempatar la història, la pròpia també: tres anys de República, tres de guerra, trenta-nou de dictadura real i quaranta-un de democràcia formal. I tants acumulats de capitalisme salvatge i corrupcions a l’engròs.

- Acabeu les memòries triant dos fets per recordar que “fins i tot sota les pitjors circumstàncies, cal decantar-se per la dignitat humana”. Un dels que relateu és una part del discurs que Gil Matamala va pronunciar al Saló del Tinell durant la Primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades. Data del 18 de març del 2017. Llegint-lo ara, aquest discurs que parla de les arrels franquistes de l’aparell repressiu de l’Estat i de la necessària solidaritat amb els familiars de les víctimes de la repressió, i després d’haver traçat el recorregut de Gil Matamala a través dels anys, es pot considerar un aspecte inamovible que segueix afectant la història del nostre país?
No sé com dir-t’ho... És com si cada generació, en les seves condicions concretes i distintes, hagués de patir la seva ració repressiva. Hi ha una postdata no escrita del llibre que crec que ho resumeix encara millor i en síntesi dràstica. El llibre es va presentar un 27 de setembre de 2017 al Col·legi d’Advocats de Barcelona, quatre dies abans d’un primer dia d’octubre que ens ha canviat a totes i tots i es feia coincidint amb l’aniversari macabre dels darrers afusellaments del franquisme. El 1975 es va produir una tancada d’advocats com a protesta en aquella mateixa institució. Bé, només 19 dies després d’aquella presentació Jordi Cuixart i Jordi Sánchez eren empresonats per sedició. Un mes després mig govern emprenia el camí de l’exili i mig el de la presó. “Más dura será la caída”, deia el pdf de la Fiscalia General de l’Estat que entonava en lletra jurídica el “A por ellos”. Quatre mesos després Anna Gabriel sortia del país sense data de retorn, rumb a l’exili. Cinc mesos després, de nou el vell torna nou, August Gil Matamala, jubilat des de 2007, tornava a demanar l’alta com a advocat exercent per poder visitar un pres polític a la presó de Soto del Real: Jordi Cuixart. Sobren les paraules. Parlen els fets. I això, obliga a pensar i repensar-ho tot, per actuar en conseqüència. Per això hi anem dissabte, cap a Amposta. Per fer-ho junts. Perquè només ensems –junts i alhora– és quan podem. I això també és un aprenentatge de la vida i miracles de Gil Matamala.

També et pot interessar