Àngela i Amanda Notari: “Hi ha moltes persones que es disculpen quan diem que som adoptades”

Les germanes Notari Valmaña volen seguir exposant el seu cas amb l’objectiu de visibilitzar l’adopció

Roser Regolf

05/04/2019

Activa't

Mentre berenem m’expliquen que des de petites ho han compartit gairebé tot, i que no s’imaginen com hauria sigut la seva vida separades. Tot i la seva joventut, Àngela i Amanda Notari (Reus, 2002) estan acostumades a ser responsables de moltes coses. Tant que, amb només 3 anys, mentre la majoria d’infants només pensen en jugar i dormir, elles recorden entre riures que ja ajudaven a cuidar a dos nadons, que també vivien al centre d’acollida. Amanda i Àngela són bessones i, quan tenien tres anys, van deixar de formar part de la família d’un centre d’acollida de Reus per fer-se un lloc a casa dels Notari Valmaña, a Amposta. El fet de ser adoptades és un tema que des de petites, i amb l’ajuda de la família, han exposat amb naturalitat. Tot i això, diuen que no tots els infants adoptats tenen la mateixa sort. Fa uns mesos van decidir anar més enllà per parlar públicament sobre el tema, en una ponència TEDxYouth. Avui, a més de ser voluntàries de diverses associacions locals, són conscients que hi ha poques persones que exposen la situació des d’un punt de vista allunyat dels experts.

"Els pares que amaguen als fills que són adoptats creen un sentiment de culpa en el nen, i només per això, si l’infant se n’assabenta mai, ja pensarà que ser adoptat és una cosa dolenta"

- Tot i que dieu que sempre heu parlat amb naturalitat del tema, feu un pas més enllà i dediqueu una ponència TEDxYouth a l’adopció.
Amanda: El TEDx funciona d’una manera que són els organitzadors els qui proposen les ponències. I en el nostre cas no va ser una excepció, encara que tot i que normalment es pregunta als ponents si volen participar, a nosaltres ens ho van comunicar un cop ja ens havien seleccionat. Després, el noi que ho va fer es va disculpar i ens va demanar si podríem parlar sobre l’adopció. Al principi ens vam quedar una mica sorpreses i ens ho vam haver de pensar, perquè és diferent explicar-ho tot al teu entorn més proper que a gent que no coneixes.
Àngela: Vam sospesar els pros i els contres, també amb els nostres pares, del que podia suposar fer públic el nostre passat. Per una banda, érem i som conscients que la ponència es penjaria a Internet i que, per tant, hi hauria la possibilitat que apareguessin els pares biològics. Al final, però, vam decidir que estàvem preparades pel que pogués passar.

- Què suposa per a vosaltres fer públic el vostre passat?
Àngela: Primer ens feia una mica de respecte, perquè al final és la nostra vida privada i la ponència ens exposava a Internet, és a dir, a tot el món. Per això vam pensar molt bé què volíem explicar i com fer-ho. Al final crec que la nostra història pot fer bé a més gent. I després d’allò ens van parlar persones dient-nos que els hi havíem fet entendre l’adopció... i d’altres que inclús estan plantejant-se adoptar.

- Encara hi ha tabús al voltant de l’adopció?
Àngela: Més que tabú, jo crec que el que crea és morbo, simplement perquè és una forma diferent de la que ens tenen acostumats. Nosaltres hem tingut la sort que els pares han portat el tema sempre amb molta naturalitat, però encara hi ha moltes persones que, a banda de quedar-se en shock primer i després fer-nos la típica ronda de preguntes, es disculpen quan els hi diem que som adoptades. Com si fos una cosa dolenta. I no, no és res dolent, el que passa és que no es tracta amb naturalitat i no se’n parla públicament.

- Però algunes famílies decideixen no explicar-ho als fills, o fer-ho quan són més grans.
Àngela: Si una parella decideix adoptar és perquè hi veu una part bona que fa valorar l’adopció com una opció més. Llavors no entenem que algú que adopta un nadó, que al final si no li expliquen no recordarà res, li amagui el passat. Els pares que amaguen als fills que són adoptats creen un sentiment de culpa en el nen, i només per això, si l’infant se n’assabenta mai, ja pensarà que ser adoptat és una cosa dolenta. Pot semblar que és una cosa que ja no passa, però sí.

- Del poc que segurament recordeu, com és la vida a un centre?
Amanda: Per ser que ens van adoptar quan teníem 3 anys recordem un munt de coses. Possiblement també perquè sempre hem mantingut el contacte amb les educadores, que ens han ensenyat vídeos i fotos. Jo recordo que érem felices allí, i molt estimades. Sempre estàvem juntes, i tant les educadores com el personal eren molt agradables amb nosaltres. Recordo que un dia vam anar a un aquari a veure un espectacle de dofins i feia moltíssima calor. Com havíem d’estar assegudes a terra, les educadores van començar a repartir tovalloletes humides per la grada i ens les van posar pel cap i pels braços.
Àngela: A la meva memòria, en canvi, no recordo haver vist mai un dofí, tot i anar a un espectacle de dofins, però al final el que més se’ns ha quedat gravat és el gest que van tenir les educadores amb nosaltres.

- L’afecte té un paper essencial en la infància.
Àngela: Per a tots els nens i nenes de les cases de la infància, les educadores tenen un paper essencial: són les que et canvien els bolquers, les que t’escolten les teves primeres paraules i les que t’ensenyen a caminar. Jo recordo a Yoya, com jo li deia a la meva educadora, com si fos la meva mare. La part dolenta és que era una mare que havia de compartir amb 30 nens i que quan se l’hi acabava el torn ella marxava a casa seva i nosaltres ens quedàvem allí. Però al final són persones amb les quals es crea un vincle molt bonic.
Amanda: Quan surts del centre, has d’estar un any sense comunicar-te amb les educadores per adaptar-te a la nova casa. El que fan moltes famílies és que, un cop passat aquest temps, ja no restableixen el contacte. La sort que vam tenir nosaltres és que vam tornar a anar a veure la que era la nostra habitació i cada any intentem fer alguna quedada amb les educadores. És més sa mantenir el contacte. És més, fa uns quants anys fins i tot vam anar al centre amb un cosí que no entenia molt bé d’on veníem...

- Canviem de tema. Hem parlat del TED, però també feu dansa, teatre, formeu part de Lorquianas...
Amanda: També som voluntàries d’una associació juvenil local que es diu Collverds, col·laborem amb el cinema mut de la Festa del Mercat a la Plaça, i, a banda, jo formo part d’una companyia de dansa amateur i estic fent un curs de teatre musical a Reus.

- Sembla que no teniu aturador. Quan comenceu a involucrar-vos en totes aquestes coses?
Amanda: Quan vam arribar a la que ara és casa nostra ens van dir que en 15 dies havíem d’entrar a una escola. En poc més de dues setmanes, encara no has agafat la confiança suficient amb els teus pares perquè a més hagis de conèixer a tota la gent nova de l’escola. Nosaltres vam pensar que havíem fet alguna cosa malament i que ens havien tornat a un centre de menors... Un cop adaptades, abans de complir els 4 anys, ens van apuntar a ballet. Més que res per un tema de psicomotricitat. Després al TED vam entrar de voluntàries fa dos anys, i a Lorquianas fa un any i mig, quan es va crear l’associació.

- Hi ha alguna cosa que us crida dels escenaris...
Àngela: A mi en realitat pujar a l’escenari em fa respecte. Abans de començar el TEDx em sentia com em palpitava el cor.
Amanda: Som molt perfeccionistes. Tot el que fem dalt l’escenari volem que sigui perfecte. Jo no surto si no estic segura del que vaig a fer. I el món de l’espectacle és una cosa que ens crida, perquè no hem estat un any sense pujar a un escenari.

- És una forma d’alliberar-vos?
Amanda: El moment de sortir és un mar de nervis. Després, un cop fora, ja em vaig soltant i quan estic acabant llavors no vull baixar. I quan acabo ja em sento, com has dit, alliberada i tranquil·la. Com diu un amic nostre: “Portem l’art com a estil de vida”.

- Voleu seguir estudiant en aquest àmbit, doncs?
Amanda: Sí, les dues estem cursant el batxillerat escènic, on se substitueixen les assignatures optatives per dansa, música i teatre. Per la meva part, en uns anys, tot i que encara no sé molt bé al que em vull dedicar, sé que m’agradaria molt poder estar al món del teatre musical, que engloba tot el que m’agrada: cantar, ballar i interpretar.
Àngela: Jo vull estudiar periodisme, però després també he estat mirant cursos per no deixar el món de les arts escèniques.

- Més endavant, creieu que seguireu tractant d’aportar una mica de llum al tema de l’adopció?
Àngela: Ara, de fet, ja ens estan sortint algunes coses relacionades amb la visibilització del tema. Amb el temps també ens hem adonat que, llevat de professionals i especialistes, no hi ha molt poca gent que parli públicament de l’adopció des del nostre punt de vista. Hi ha una noia que és youtuber, la Farners Pei Hong, que també s’apropa bastant al nostre discurs, però en general és molt difícil trobar gent jove explicant la seva experiència. I és per això que hem de seguir, i seguirem, treballant en aquesta línia.