Anna Zaera
,
12/12/2016
Arts

Assumpta Arasa: "Jo veig les reivindicacions com a clars moviments expansionistes"

'Deesses de la Mediterrània' es pot veure a l'Aldea fins a finals de febrer
Assumpta Arasa

Foto: 

Cedida
Un dels quadres d'Assumpta Arasa
Recuperant l'esperit místic i poderós de les deesses del Mediterrani, l'artista i activista Assumpta Arasa Altimira exposa fins a finals de febrer la seva més recent obra pictòrica en la que fa una reivindicació de la figura de la dona. La pèrdua dels referents femenins al llarg de la història, la poca presència de la dona en l’àmbit públic o la falta de visibilitat de l'activitat creativa femenina són alguns dels temes destacats de la mostra, i que van ser explícits durant la presentació de l'exposició que es pot veure a la pizzeria restaurant Les Xiques de L'Aldea. Hem parlat amb l'autora sobre el motor que fa avançar la seva obra.
"És curiós que no haguéssim conservat la memòria sobre totes les deesses, algunes dedicades a la fertilitat, d’altres a la intel·ligència, al matrimoni, al dia, a la nit. Les dones hem estat relegades"

- Quin creus que és l'origen immediat de l'exposició 'Deesses de la Mediterrània'? D'on et ve la inspiració?
Aquesta exposició està pensada per descobrir les dones com a part important de la societat. És curiós que a la nostra mar, que ha donat lloc a moltes deesses, algunes dedicades a la fertilitat, d’altres a la intel·ligència, al matrimoni, al dia, a la nit, no hagi conservat aquests relats. Les dones hem estat relegades i oblidades dels llibres d’història, però també dels carrers i de les places de les nostres ciutats i pobles. Volia reivindicar aquestes dones del passat i fer un reconeixement a la nostra mar Mediterrània que ens ha servit d’intercanvi d’espècies i vivències i on han nascut grans civilitzacions.

- El mar és un símbol...
Des de diversos indrets de poder, ens volen empetitir i fer-nos sentir inferiors. La mar s’ha convertit en una tomba de persones i esperances. Per això crec que volia fer aquesta exposició.

- Quins esdeveniments et van fer prendre consciència de gènere per primera vegada?
Hi ha hagut moltes vegades. Com a dona mentiria si digués que no m’han discriminat o no he patit en carn pròpia agressions. Però potser de les primeres vegades va ser quan vaig sol·licitar per treballar com a dissenyadora gràfica i, directament, em van dir que no buscaven una secretària. Jo tenia estudis de disseny i em vaig sentir fatal. Per això, vaig decidir anar a la INEM, allà volia denunciar el que m’havia passat. Només en entrar ja vaig veure que al taulell s’oferien feines que es dividien per gènere. 

- Quin lloc ocupa la creació en aquesta percepció de la desigualtat entre homes i dones?
Tant les dones com els homes tenim aquesta immensa capacitat que ens fa mig divins. Però una altra cosa és l’espai que ocupem uns i altres. D’entrada, allò que es considera femení és, en general, menystingut o infantilitzat. Per exemple, se sap que la capacitat per a veure els matisos del color és més bo en les dones que en els homes. Probablement perquè la capacitat per al color es troba en el cromosoma X o, fins i tot, s’apunta a una diferenciació en l’especificació de les tasques caçadores recol·lectores. Pot ser que aquesta sigui, justament, la causa per la qual a les dones ens agraden més feines com la decoració o la floristeria. Curiosament ambdues professions, que són molt creatives, difícilment entraran als museus. De fet, si som honestes, ens adonem que per a que una dona entri a un museu ha de passar quelcom excepcional. Com a dona i com a artista penso que necessitem recuperar els diferents espais creatius que també són nostres i, per això, res millor que treballar des del feminisme.

- Creus que la creació t'ubica en una posició d'expansió, i la reivindicació en una posició de mancança, d'insuficiència?
Potser és estrany, però jo veig les reivindicacions com a clars moviments expansionistes. Pel que fa a la creació, jo veig a les artistes com a retratadores del present. Treballem emmirallant el que passa al nostre entorn i el que ens passa a nosaltres mateixes. Actualment, i després que ens han intentat robar la paraula feminisme per robar tot allò que aquesta representa, crec que és la reivindicació més natural i plasmar-la a través de l’Art és una mostra de la nostra realitat desitjada postcontemporània, una era on, finalment, la igualtat entre persones, més enllà del seu gènere, rol, identitat sexual, etc., serà real. 

-  Tu alternes la creativitat amb la tasca discursiva i racional en l'estudi de la psicologia. Són complementàries?
Crec que hi ha moltes feines creatives, la pràctica psicològica n’és una d’elles. La diferència entre la ciència i l’Art és l’últim pas. Mentre que la ciència la darrera passa és allò que s’observa i s’analitza, l’art la utilitza per a transcendir-la i fer quelcom nou. El procés, però, fins al final, és molt semblant. De totes maneres, una cosa és la teoria, o teories, que ens ajuden a moure’ns a través de les distintes dificultats que tenim les persones, i l’altra, la pràctica a consulta. Allà el centre és la persona i el disseny del tractament s’ajusta, concretament, a aquesta persona. Per cert, crec que és poc conegut que Leonardo da Vinci, com a bon humanista, era matemàtic, tot i que se’l coneix més com a artista i creador de diferents invents.

- Com escriuries la força expressiva o els colors dels quadres que exposes? Si els haguessis d'analitzar com a psicòloga què diries que volen transmetre?
En aquesta exposició en concret, es troben els colors típics de la Mediterrània, els blaus i turqueses. Els ocres i blancs, els verds oliva i rojos, etc. Amb aquests colors vull, realment, fer que ens mirem els nostres paisatges i tornem a veure la mar i les nostres terres com a punts de trobada. En fi, que tornem a gaudir de qui som. Juntes.

- Com veus la situació de la dona a les Terres de l'Ebre i en general? Algun esdeveniment proper que creguis que sigui il·lustratiu tant de les coses que queden per fer com de les que s'han fet?
Crec que les dones, i tota la societat, encara tenim molt per a fer, massa. I em sap greu veure’ns tan soles. Sovint trobo a faltar la companyia de molts homes en aquesta lluita feminista. Sigui com sigui, associacions com F de Figa estan fent molt. Realment hi ha interès per a fer que les coses canviïn. En la presentació del col·lectiu F de Figa va ser molt bonic veure tanta gent, de generacions diverses, amb gèneres diversos i identitats sexuals diverses, compartint espais i debats. Cadascú, des de la seva visió personal, tenia les ganes de treballar colze a colze per a canviar aquesta realitat de desigualtat. Finalment, i pel que fa a les coses que ens queden per fer, penso que ens ajudarà molt, en la visió que tenim de la persona, la desconstrucció del gènere. Aquí seran fonamentals les aportacions fetes des de moviments trans i queer. 

També et pot interessar