Joan Morey: "Condicionar la mirada de l'espectador té a veure amb les lliçons d'anatomia del Renaixement i del Barroc"

L'artista és l'autor de l'exposició 'Cos social' que es pot visitar a Lo Pati fins al 14 d'abril

Anna Zaera

14/02/2019

Arts

L’individu com a instrument social, el cos esdevingut objecte i el lloc que ocupa al món, els efectes del poder sobre l’home o els efectes dels afectes sobre el cos, són altres dels terrenys pantanosos per on s’escola Morey en aquesta mostra que porta per títol 'Cos Social [Lliçó d'anatomia]' de Joan Morey (Mallorca, 1972). Morey col·lapsa deliberadament amb referències i metàfores encreuades que tenen a veure amb la corporeïtat i la incorporeïtat, la carnalitat i la racionalitat, el tacte i la visió tecnològica, la percepció subjectiva i la vigilància indiscriminada o els cossos defectuosos i les màquines diligents. És el projecte guanyador de la tercera Edició del Premi de Videocreació, coproduït entre la Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya, l'Arts Santa Mònica, el Departament de Cultura i LOOP Barcelona. La proposta de Morey s’inspira en les lliçons d’anatomia de la pintura del Renaixement i el Barroc per analitzar la gramàtica de la perfomance i ho fa a través de la vídeo-creació recreant en format vídeo el que seria una d’aquelles lliçons sobre anatomia humana. El propi artista performer és el cos estudiat que protagonitza l’acció del vídeo i l’escenari on es desenvolupa l’acció és la Sala Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, una sala dedicada a l’estudi quirúrgic des de l’any 1762 a Barcelona i que està considerada una de les instal·lacions més ben conservades d’Europa. Hem parlat amb ell.

"Les lliçons d'anatomia eren un esdeveniment social, on sí que tenia lloc un estudi científic, però també es va convertir en un espectacle sobre el coneixement, sobre allò desconegut, sobre l'interior o exterior del cos"

- Quan comences a interessar-te pel cos com a dispositiu artístic?
Sóc artista audiovisual i fa molts anys que treballo en l'art contemporani a través de la performance. Això vol dir que una de les eines principals en les que treballo és el cos, ja no de l'artista mateix, com s'atribuïria a un concepte de performance més acadèmic, sinó el cos de l'ntèrpret que desenvolupa l'obra, que fa la performance. Jo en el meu cas no utilitzo el meu cos com a performer, sinó que empro el cos d'altres persones o d'altres professionals, com poden ser actors, ballarins o intèrprets en funció de les necessitats de cada projecte.

- Fa molts anys que treballes al voltant del concepte del cos. El 2015 vas rebre una beca per anar a Roma a desenvolupar el projecte 'Il Linguaggio del Corpo' (Roma, 2015-2016), obra inclosa en l’exposició col·lectiva 'Matèria Primera' al Centre d’Art Contemporani de Barcelona - Fabra i Coats...
El fet que el cos sigui una eina habitual en el teu treball, fa que la teva trajectòria es vagi desenvolupant d'aquesta reflexió. Vas polint, vas modulant i te n'adones que tal vegada sigui interessant fer una revisió de com utilitzes aquestes eines i crec que aquesta exposició és això. Un intent de revisar la gramàtica de la performance. Fa 15 anys que sóc artista contemporani, després d'acabar Belles Arts, i he estat intentant entendre quin és el meu lloc en l'àmbit cultural, i quina és la meva estructura de treball.

- Així neix 'Cos Social'. I per què aquest títol?
Agafa el títol de l'obra principal que té l'exposició, que no només analitza la representació del cos a la història de l'art, sinó també en la performance, que es desenvolupa en viu, tot i que aquí apareix a través de la imatge audiovisual, un enregistrament de vídeo. El punt conflictiu del plantejament és que és una performance sense públic en directe, un dels trets principals de la història de la performance.

- Que no sigui una performance real, sinó un vídeo d'una performance, sembla que sigui part del joc que proposes? Per què utilitzes les lliçons d'anatomia?
Això té a veure amb la idea que les lliçons d'anatomia són performatives però dissenyades per estar mirades des d'una situació frontal. El públic ho veurà sota aquest esquema d'un pintor que dissenya un enquadrament. Ens trobem davant manipulació de la informació, perquè en el cas de veure una performance en directe, ets lliure de mirar cap on vulguis. Condicionar la mirada de l'espectador té a veure amb les lliçons d'anatomia del Renaixement i del Barroc.

Joan Morey Foto: Roberto Ruiz

- Per què?
A la història de l'art, la lliçó d'anatomia presenta el cos dintre de la pintura com un objecte d'estudi. Trobo molts punts de trobada amb aquesta modalitat de la pintura que en la premodernitat ja intentava entendre el cos des de la pràctica mèdica, des de la matèria. El meu treball va d'intentar entendre el cos com a matèria prima de l'art contemporani.

- Què has pogut veure en aquestes pintures, la necessitat de la ciència de copsar la normativitat d'un cos?
M'interessa molt aquest gènere pictòric. Tota la performativa. Les lliçons d'anatomia eren un esdeveniment social, on sí que tenia lloc un estudi científic però també es va convertir en un espectacle sobre el coneixement, sobre allò desconegut, sobre l'interior o exterior del cos, etc. Els grans burgesos podien anar a veure les lliçons d'anatomia com a forma d'oci. Jo he agafat aquesta idea per desplaçar-ho a l'àmbit de la performance. Com els estudiosos l'intenten entendre, dóna pas a la disposició dels personatges, al moviment, i desplaça aquesta mirada de l'espectador a l'altra banda de la pantalla. En l'obra de Lo Pati es mostra la pintura com un dispositiu tridimensional, en què l'espectador veurà una pintura audiovisual, no un quadre.

- Què més trobarem en l'espai expositiu?
Aquesta peça és un muntatge de 50 minuts, però després hi ha unes obres derivades que serveixen com a introducció o com a pròleg i que fan la funció de presentar els personatges i el procés de treball. Hi ha dues taules a l'entrada que ens apropen a una taula de treball d'un artista però també a unes taules d'autòpsia.

- Estableixes diàleg amb el protagonista de la peça audiovisual Arthur Gillet?
Aquí el protagonista principal que surt és l'Arthur Gillet en què l'eix principal del seu treball és el seu propi cos. Jo vaig establir una col·laboració amb aquest artista. Ell no és un model d'agència a qui he posat en una taula de dissecció, sinó que és un artista que ha treballat sobre això.

- Per què creus que parles sobre el cos però no poses el teu?
La meva pràctica s'apropa més a un director de cinema o un coreògraf més que a un intèrpret o un ballarí. Diguéssim que cada paper té la seva responsabilitat. Encara que a les primeres performances sí que podia aparèixer, després vaig trencar i vaig anar cap a un altre tipus de lloc.