Anna Zaera
,
29/10/2018
Arts

Núria Arias: "Quan veuen que alguna cosa no encaixa, alguns metges et mediquen i ja està"

Acaba de presentar la seva obra 'Desenterreu el meu cor de Wounded Knee. Obrint la biblioteca del cor' a la galeria Mutuo de Barcelona
Núria Arias

Foto: 

Anna Zaera
Núria Arias
Núria Arias (Tortosa, 1965) és una artista multidisciplinària, treballa en el camp del gravat, la pintura amb tinta i el vídeo. Ha estructurat la seva producció pictòrica en tres temes: el cos humà, entre la vida i la mort, i paisatges. Professora de l'IES Berenguer IV d'Amposta, acaba de presentar a la galeria Mutuo de Barcelona el seu darrer treball 'Desenterreu el meu cor de Wounded Knee. Obrint la biblioteca del cor', una obra pictòrica que va acompanyada d'una novel·la autobiogràfica que representa un dietari d'autodescoberta. Un diari on recupera algunes de les experiències clau de la seva vida i on fa públic el secret i l'estigma de l'anomenada malaltia mental. Influenciada per la vida indígena i els paisatges del Delta, la seva proposta és un desafiament als convencionalismes i un intent d'arribar al límit de l'essència. Després de visitar l'exposició, i sentir la presentació a càrrec de l'escriptor Àngel Burgas, hem parlat amb ella.
"El cos guarda la memòria de tot el que li ha passat i segons quin tipus d'experiència es guarda en diferents òrgans"

- 'Desenterreu el meu cor de Wounded Knee. Obrint la biblioteca del cor' és una novel·la autobiogràfica però també una exposició. D'on sorgeix aquest projecte que inclou tant escriptura com la teva obra d'aquarel·la o collage?
Al principi volia donar-li la forma de novel·la gràfica. Quan ensenyo còmic als meus alumnes, sempre els passo un reportatge titulat 'Mind scape' de l'Allan Moore, una peça que em va descobrir un company de l'institut que és professor de filosofia, Lluís Montull. Feia temps que intentava organitzar aquestes peces que formaven el trencaclosques de la meva vida. Però no acabava de quadrar. Vaig començar per una part l'escrit, i per l'altra, els dibuixos. De fet, els dibuixos comencen pel Delta, i els textos també. El 2015 vaig parlar amb una persona i a partir d'aquella conversa vaig començar a escriure.

- Amb qui vas tenir la conversa o quin va ser el clic?
Amb una professora de llengua que també fa correcció editorial que es diu Aurora Espín. Quan vaig fer el treball de camp a Llatinoamèrica 'A través del espejo', ella ja em va fer de correctora. En la part escrita, si ella no m'hagués recolzat, jo no m'haguera atrevit.

- També comentes que un viatge a l'Índia va ser definitiu?
Allà va començar un revolutum per a tots els qui vam anar. Perquè a través de la relació que es va crear entre nosaltres vam aconseguir generar un espai de confiança on vam poder riure i plorar. Va haver-hi moments de catarsi junts. Tu quan pots compartir, quan tens la possibilitat de trobar espais en els que et pots expressar, tots aquests nusos es van convertint en una altra cosa.

- I vas decidir llençar-te a l'escriptura?
Dibuixar i pintar m'agrada però la lletra t'ajuda a organitzar a un altre nivell. Com jo mentalment estava molt desendreçada, posar-hi paraules m'ha servit. Una altra amiga em va parlar d'un llibre de Julia Cameron, 'El camí de l'artista', que et guia per poder-te anar expressant, per sortir del bloqueig. Et proposa que cada dia t'asseguis a escriure tres pàgines de text al matí. Durant tot un any ho vaig fer. Quan arriba el moment, arriba. Un dia anava en bicicleta per la via verda i em sentia com si anés en cavall, el moment havia arribat. Sentia aquesta alegria que t'entra quan sents que el procés creatiu està començant a bullir.

- Quina ha estat la conseqüència d'aquesta darrera creació que acabes de presentar?
Cada vegada em sento més lleugera, això ha estat com soltar una motxilla. Hi ha un moment que les coses es comencen a aclarir i jo començo a tenir una percepció diferent de tot el que he viscut. Coses que et pensaves que eren terribles, ja no les hi veus tant. A casa meva, el fet que jo fos considerada una malalta mental es va viure com un secret i jo he conviscut molts anys sense dir-ho. A les parelles sí perquè s'estableix un altre tipus de comunicació, però en general ha estat un gran secret. És una forma de sortir de l'armari. I per una altra part, de tenir la valentia d'explicar com ho he viscut. Considero que els secrets no van bé per a evolucionar. El temps del "top secret" ja és part del passat. Encara es mouen molts secrets en l'àmbit familiar. Veig que encara hi ha la mentalitat de voler solucionar les coses molt ràpid. I quan veuen que alguna cosa no encaixa, alguns metges et mediquen i ja està. Quan una persona no s'adequa de seguida és considerada com problemàtica.

- A la presentació de la teva exposició, vas explicar com en un moment donat de la teva vida caus en un pou, en una desorganització total, que et porta gairebé a ser ingressada en un psiquiàtric però que després d'aquell episodi tot canvia per a bé.
No sé si has llegit un llibre de Carlos Castaneda en què ell parla del canvi d'encaix. Si durant un temps determinat tens uns hàbits diferents als que sempre havies tingut, el teu estat canvia. Tot va passar després de rodar un documental en el qual hi vaig abocar tot el que tenia, passant-me nits sense dormir i hores sense menjar. Quan va acabar aquest rodatge, estava en un altre estat mental. Per a la gent jo estava bastant rara, però jo tenia una capacitat perceptiva molt gran. En aquell moment estàvem separant-mos amb un noi, estàvem en un restaurant on hi havia una nena petita amb Síndrome de Down. En aquell moment, vaig sentir com si tinguéssem una connexió telepàtica amb aquesta nena. Com si ens poguéssim comunicar des de dintre. 

- Explicaves a la presentació que no et van ingressar perquè el teu pare era metge?
Sí. La classe mèdica no entenen pel que estàs passant, ells tenen uns protocols i aquells protocols són els que apliquen. A mi em van donar unes medicacions molt fortes, medicacions molt anul·ladores. El metge sempre és l'autoritat.

- La novel·la és un diari que comença als anys noranta i acaba a l'actualitat, però l'ordre no és cronològic. Per què?
Ho decideixo perquè és una forma d'endreçar el trencaclosques que ha estat la meua vida. Les descobertes no necessàriament són lineals. És a partir del 2004 quan començo a veure el meu propi cami. I és al 2008 quan decideixo deixar la medicació. Les primeres dates, de fet, es poden complementar amb coses que han passat més tard. I el diari em serveix per fer aquest exercici d'anar relacionant etapes de la meva vida. 

- Les experiències que expliques són reals? Parteixen de diaris de veritat?
Jo tinc diaris, el primer que tinc és de quan estava a la facultat. De fet, he estat tota la vida bastant desendreçada. Però sí que he fet ús d'aquestes notes. Per exemple, en el viatge a Mèxic cada dia escrivia el que menjàvem. Aquest menú gastronòmic em servia després per veure què és el que havia passat durant tot el dia.

- Quin significat té el viatge a la teva vida?
Quan estàs dintre de la família, les categories que tens són molt potents i és difícil desprendre-te'n. Quan viatges, aquestes categories queden enrere i et permet una descoberta personal més forta. A més, amb l'Amèrica llatina m'identifico molt amb les problemàtiques. Aquesta doble sensibilitat en què allò que era més propi d'ells no va ser acceptat i les categories que es van imposar van acabar ocupant tots els espais. Recordo a la publicitat de la Universitat de Cuzco que hi havia una dona rossa amb un birret. Com si fos una universitat nord-americana. Això et feia entendre aquest trencament interior. En una de les escoles a Cuzco vam preguntar si algú parlava quítxua i veus que els hi fa vergonya perquè la seva llengua ha estat estigmatitzada. En definitiva, quan estàs de viatge et relaciones d'una altra forma amb tu mateix i amb els altres. Cada dia és una nova experiència i no pots caure en els automatismes en els que de vegades caiem en la nostra vida habitual.


Cartografia íntima de l'ésser humà

- Si no ha estat cronològic, quin fil has seguit?
He seleccionat tot allò important que m'ha servit per evolucionar, tot allò que ha estat nutritiu. Hi ha moments en la vida que no tens cap tipus de nutrició. Però a mesura que et vas convertint en observador, més pots traspassar els moments emocionals de la ment i llavors comencen a haver-hi experiències que són nutritives. Quan vam empaquetar el mercat del peix de Tortosa com acció de la PDE, per a mi va ser molt emocionant, era un treball col·lectiu. Quan comences a treure el cap veus que has d'aprendre moltes coses dels altres, del món i de la vida. Ho dic al llibre i faig èmfasi amb els meus alumnes: La percepció és una interpretació d'allò que et passa. Per a mi és molt important distingir-ho, perquè hi ha moments que et penses que el que et passa es converteix en una cosa fixa i no deixa de ser una creença momentània. Veure això et permet ampliar visió.

- Aquest camí de creació de la teva autobiografia ha estat el teu procés d'ampliar visió?
Sí, sí, totalment.

- Treballes sobre el cos. El cos és un mapa?
 El cos guarda la memòria de tot el que li ha passat i segons quin tipus d'experiència es guarda en diferents òrgans. Per exemple, en la medicina xinesa al fetge està la ira, al ronyó la por, al pulmó la tristor. Sembla com una metàfora però sí que té una relació amb el nostre cos real. Fa anys que faig taitxí i tot això va sorgint.

- Creus que la teva vida ha estat una creuada per intentar desfer-te d'aquestes etiquetes de malalta mental?
Les etiquetes en un moment donat podrien ser informació però tal com es fan servir són com una sentència. Jo en el primer moment ho vaig viure aixi i vaig haver de fer un gran treball. És cert que jo personalment tinc un punt extrem. Hi hauria moments que hauria de parar i continues i continues... I aquest punt està a dintre meu. Però les etiquetes es posen d'una manera que no ajuden les persones. Es diu que els nens tenen TDH quan potser aquest infant és la persona més sensible de la família, però potser és més fàcil medicar-lo que fer una revisió de tota la familia. Quan més espais de comprensió creem, fem que allò que era un problema pugui veure's d'una altra manera.

- Ho veiem en exemples cada dia?
Sí, l'altre dia un senyor explicava que la seva filla s'havia casat amb un senegalès i primer li va resultar molt dificil. Però quan ens reuníem, ell veia com els senegalesos cantaven i ballaven i els catalans discutien de problemes. Hi ha un punt com a societat que hem d'aprendre. El cantar i el ballar s'ha quedat recluit a una discoteca. Ho hem d'aprendre, no perquè sigue terapèutic sinó perquè són coses que t'acaben fent estimar la vida. 

- 'Desenterreu el meu cor de Wounded Knee. Obrint la biblioteca del cor'. Per què aquest nom?
Va ser l'últim lloc on va tenir lloc la matança dels indis del nord. Parlo dels pobles silenciats. Jo jugo perquè sento una identificació amb aquestes persones que tenen una unió amb la terra i les plantes. Perquè encara queden indígenes al món. És un sentir que necessitem com a habitants d'aquest planeta. Sento la terra com a guaridora i ho he viscut en el meu propi cos: caminar descalça, posar-me al mar... Com podem defensar un territori quan no sentim aquesta unió, aquest amor i que sentir forma part de tu?

- Què et transmet el Delta de l'Ebre, principi i final de la teva obra?
Vaig arribar a Tortosa als dos anys. Ara fa 14 anys que estic a Amposta i, clar, he anat en bici, en cotxe pel Delta. L'espai del Delta i la platja del Serrallo concretament a mi em donen molta llibertat i hi estic en total confiança. He estat a platges molt xules del Brasil, però sempre has d'estar més a l'aguait. Aquí et pots deixar caure sense patir. Per mi és molt enriquidor i l'estimo molt.

- Algun altre projecte en ment?
M'agrada molt Lynn Margulis, una científica que al Delta va descobrir l'espiroqueta, una bactèria que obria a una forma d'evolució que trencava el paradigma imperant. Em sembla molt interessant com a personatge. Un dia, l'artista Mari Chordà em va dir que m'assemblava físicament a Margulis i em va fer molta gràcia. He pensat en fer un bitllet de 10 euros amb la seva cara impresa i que aquest bitllet pugui servir per algun projecte mediambiental, en defensa del riu, per exemple. 

Més informació: 

També et pot interessar