Ester Besolí: "La llibertat sexual de la dona encara escandalitza"

"Només vull que reflexionem una mica perquè crec que ja està bé d’amagar a les guerreres en nom de les verges. Sortiu, lluiteu i mireu al vostre Déu, al vostre capellà, imam, rabí i als vostres homes als ulls. I camineu al seu costat com a companyes lliures". Així s'expressava la pintora Ester Besolí el dia de la inauguració de la seua exposició Víctimes del Maltractament, que està exposada al Taller Cinta Dalmau de Tortosa. El dissabte 18 de febrer a les 19 h. al mateix taller,  la jutgessa Mª José Navarro farà la xerrada Mujer, arte y participación sobre la seua experència en els casos de maltractament que ha tractat en l'exercici de la seua professió. Abans, però, volem conéixer millor Ester Besolí i l'origen d'aquestes pintures sobre el maltractament a les dones.

 

- En quina escola d'art t'has format i quin és el seu tarannà?

Vaig començar a l'Escola d'Art de Tortosa i després vaig marxar a l'Escola Massana de Barcelona. Treballo una pintura molt expressiva de crítica social basada en el món de la dona. El món de la dona és un món en constant canvi i, també, hi ha moltes barreres que no deixen que s’obri pas.

 

- Quins són els teus referents a l'hora de concebre les teues obres?

Les notícies que escolto, allò que parla la gent quan va a buscar els xiquets al col·legi, mentre fan un tallat al bar, els diaris, el meu entorn en general, fins i tot, l’entorn més proper.

 

- Explica'ns les diferències que hi ha en el teu treball en tant que pintora i en tant que comissària de galeries.

Pintar és crear, tancar-te al teu estudi i explicar allò que sents, és un treball en solitari i profund. Comissària, no ho sóc de galeries, ho he estat de les meues exposicions. Portava tota la itinerància de dues exposicions per Catalunya, gestió de programació amb els ajuntaments, muntatge de les exposicions... Aquest és un treball més de gestió. És diferent, però m’encanten les dues vessants.

 

- A la teva anterior exposició Deesses, l'art en tant que obertura de món i de nous sentits i la dona en tant que portadora de vida conflueixen. Quina era la teua intenció a l'hora d'abordar aquesta temàtica?

Recuperar la Deessa. En les religions antigues, la Deessa formava part del tot, de la natura, del cel i de la terra. Hi ha un moment en la història on les religions monoteïstes comencen a envair lo que ells anomenaven “salvatge”. Amb la seua fe maten a la Deessa i instauren un patriarcat on la dona no és venerada si no és verge o mare. La dona sexualment activa i forta és anul·lada. Deesses representa la dona forta valenta, embarassada i orgullosa. Una dona plena. Sorgeix en un moment personal molt especial i defensa la dona que buscava el millor company per engendrar un fill.

 

- Realment hi ha poques dones pintores a la història de l'art i, en canvi, hi ha un munt de pintures sobre el gènere femení. Creus que avui en dia la dona ja ocupa un lloc destacat en el món de la pintura en particular i en el de l'art en general?

Continuem en un món governat per homes. Jo he anat a una galeria d’art i, per exposar, em van preguntar si tenia parella... Perquè si tens parella, se suposa que deixaràs la teua feina en segon lloc. M’he trobat amb cercles que - entre amigues, els anomenem 'els cercles de la testosterona'-  on els homes s’aplaudeixen i s’ajuden, cercles tancats a dones a menys que sigues molt amigueta. Però realment m’importa molt poc, crec que la història l’estem escrivint ara i som nosaltres qui la canviarem, si volem. Ens hem de respectar i fer un espai.

 

- Creus que avui en dia l'art encara pot ser subversiu?

Sí i tant, cada dia més. Jo pensava que arribaria un moment en què la gent jove m’escandalitzaria o em trencaria els meus esquemes i em quedaria caduca. La meua mare és molt més moderna que la majoria de noies de trenta anys. Hem tirat enrere, estem en una societat conservadora, materialista i masclista. Un exemple: a la inauguració de Deesses, es defensa la llibertat sexual de la dona i això, encara que sembla estrany, escandalitza. 

 

- Parla'ns del teu darrer treball Víctimes del maltractament.

Víctimes va sorgir perquè jo guardava els retalls de diari sobre notícies d’agressions a dones que apareixien a les pàgines de successos. Em semblava molt fort que una dona morís i estés al costat del “principito” esquiant. Cada dia, una notícia, un cop, una punyalada. I vaig començar a donar-li imatge a la lletra. Em feia falta la imatge que ens ferís, que ens fes pensar que això era molt dur, molt greu i que no havia de passar mai més. Quan vaig acabar de pintar-la vaig enviar als ajuntaments el dossier, volia ensenyar-la per conscienciar, però ningú la volia. Corria l'any 2002, la veien massa dura.

Però un dia vaig coincidir amb una gent de la CAM (Caja Mediterráneo) en una exposició seua, i una amiga em va comentar “pregunta com va” i així va ser. Un senyor em va proposar que li enviés un dossier. Em van comentar que, si aconseguia programar tres ciutats on estés la CAM en itnierància, era meua. Ja hem voltat més de 50 ciutats fins al 2011 on la CAM ja tenia problemes. Actualment Víctimes està exposada al Taller Cinta Dalmau on, per primer cop, els quadres surten a la venda. És una mostra de denúncia contra el maltractament a la dona que, dissortadament, encara està vigent.

 

- Es pot crear sobre allò que no s'ha viscut?

I tant, a mi no m’ha pegat mai ningú. Però has de saber de què parles, no sé quants llibres tinc de cada tema que he treballat, però en són molts. He de llegir molt, parlar sobre el tema, veure-li totes les cares i punts de vistes per entendre de què parlem.

 

- L'observador d'aquesta exposició hauria de gaudir o, per contra, seria bo que empatitzés amb el dolor?

Que vinguin i ho veuran. La meua intenció és que vegin la gravetat, el dolor i el trencament en cada cop, en cada violació, la injustícia i la impotència. Que es quede gravat al seu cervell i que, cada cop que senti una notícia sobre el tema, pense “això ho hem d’acabar entre tots”. Perquè som natros els que podem acabar-ho.

 

- Et sabria greu que algú gaudís la teua obra sense atendre al sentit del quadre, que només apreciés el seu valor estètic? Creus que això comportaria una banalització del teu art?

No oblidem que és una pintura, té unes diagonals, un equilibri de colors... L´art, com tot, té tres parts: el cap, el cos i l’ànima, que seria la idea o el tema, el dibuix o la pintura i lo que et transmeten les sensacions. Hi ha persones que es queden amb una part i, en canvi, hi ha persones que hi entren del tot. Això ens passa amb tot, un llibre, la música, una pel·lícula... No passa res. Allò important és anar i veure si hi entres o no.

 

- Quin creus que és el lloc més adequat per a una obra d'art?

On tu vulgues gaudir-la. Hi ha persones que pensen que la televisió és genial a l'habitació i jo trobo que és el pitjor lloc del món. Cada casa és un món. Jo tinc els quadres per les escales, m’encanta veure'ls quan vinc del carrer, i també és una carta de presentació per a la gent que entra a casa. 

 

- Creus que hi ha suficient interès per la pintura a les nostres terres?

No, però no solament a les nostres terres, a tot el país. No hi ha cultura de comprar llibres, dibuixos, gravats, ... La major part de la gent que em compra quadres o és estrangera o és d’aquí i viu fora, a Suïssa, França,.... L’art forma part del seu entorn. Aquí, no. I l´art ha de formar part del nostre dia a dia. No és una cosa elitista i estranya. El problema és que les arts obren el cap de la gent i et fan veure diversos punts de vista d'una mateixa cosa. I si les persones comencen a pensar massa i saben llegir el que firmen, els que manen poden tenir problemes grossos.