A falta de recursos, bones són les idees

Durant aquest mes d’octubre, hem tingut el privilegi de presenciar al cinema l’estrena d’una pel·lícula miraculosa construïda a partir d’un taüt, un actor i un telèfon mòbil. Estem parlant efectivament de Buried (Enterrado), el segon llargmetratge de Rodrigo Cortès protagonitzat per l’actor nord-americà Ryan Reynolds i que ha revolucionat el cinema espanyol amb una pel·lícula fresca, dinàmica i estimulant com feia anys que no es veia.

 

Quan t’enfrontes a un film en què l'hora i mitja de metratge transcórre a l’interior d’un taüt, és inevitable pensar si realment ha valgut la pena pagar una entrada de cinema. No ens enganyem, la majoria d’espectadors tendim a prejutjar d’avorrida qualsevol pel·lícula que en els primers dos minuts no hi hagi una persecució, un tiroteig i, finalment, un avió acabi explotant. Però quan comences a endinsar-te en la trama de Buried, te n'adones que estàs dins d’un thriller de tensió límit, sense un moment de descans. La trama és ben simple: un home enterrat viu per part d’uns segrestadors ha d’intentar gestionar el seu rescat a través d’un telèfon mòbil. I és precisament el conflicte del protagonista davant la dificultat d’aquest rescat el que desencadena el torrent d’esdeveniments perfectament dramatitzats, que situen el relat més a prop d’un relat com Indiana Jones que no pas d’un film minimalista d’avantguarda.

 

És Buried un film experimental? Definitivament, no. Buried no està concebuda per ser una obra que trenqui amb els motlles de les estructures clàssiques ni està dissenyada com una peça de videoart per fer-la encabir dintre d’un museu d’art contemporani. En tot cas, Buried és la consumació d’una idea original, una peça fresca que neix amb la concepció d’un repte auster de producció. El mateix Rodrigo Cortés diu obertament que el guió escrit per Chris Sparling va ser concebut amb l’intenció d’escriure la pel·lícula més barata de la història. Evidentment, Buried no és ni de ben tros la producció de menys pressupost de tots els temps, però sí que suposa un desafiament al nivell d’elements necessaris per construir un gran relat.

 

I és que a falta de recursos, bones són les idees. Aquest ha estat sempre el lema dels cineastes que han sabut trobar, amb enginy, el mitjà per sobreviure a la complicada i salvatge concepció comercial del cinema com a indústria de consum. Sense anar més lluny, Robert Rodríguez, d’actualitat amb la recentment estrenada Machete, va conquerir Hollywood amb la seva “opera prima” El Mariachi (1992), un film d’acció rodat amb molt de talent però amb un pressupost de només 7000 dollars. Un altre clar exemple i possiblement el més espectacular de tots sigui El projecte de la bruixa de Blair ( The Blair Witch Project, 1999), que amb un pressupost ridícul i una intel·ligent campanya de màrqueting va competir i desbancar de taquilla les costoses produccions americanes que s’exhibien per aquells moments. També tenim els precedents de la “Nouvelle Vague” francesa dels anys seixanta, que amb pel·lícules de baix pressupost rodades al carrer i amb molta originalitat, van aconseguir arribar a un gran volum d’espectadors i a un reconeixement notable de la crítica cinematogràfica internacional. O fins i tot ,en plena postguerra mundial, Roberto Rosellini, amb una precària càmera i pressupost zero va rodar Roma ciutat oberta (Roma citta aperta, 1945), una obra mestra del neorrealisme italià.

 

A finals de 2010, Buried ens vol demostrar una vegada més que, amb poc pressupost i elements mínims de producció, es pot fer aquest tipus de cinema fresc, dinàmic i estimulant tan preuat pels seus consumidors. Que en èpoques de crisi com la que vivim, el que calen són idees per tirar endavant els projectes que sempre hem somniat, tot i les limitacions evidents que ens podem trobar al dia a dia. Idees, en definitiva, que ens portin a sortir de l’estancament polític, social i econòmic que ens toca viure. No és en tot cas Buried una clara referència sobre la situació actual de la civilització?