Mudar de pell

Tot i que se'ns ha intentat vendre l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar com un punt i a part de la seua carrera, el cert és que quan veus La piel que habito, per a bé o per a mal, l’estil del director manxec està present en cadascun dels fotogrames. No obstant això, apreciem certes variants que poden confondre a més d’un incondicional com, per exemple, l’elecció del gènere.

 

Ens trobem davant un film de terror, terreny fins ara inexplorat per Almodóvar. El film narra sobre una mena de doctor Franquenstein, interpretat per Antonio Banderas, que realitza experiments clandestins en una residència privada de Toledo. La seua motivació és tràgica: la mort de la seua esposa per unes cremades a la pell el portaran a embogir fins arribar a aconseguir una pell sintètica, molt més forta i resistent que la biològica. Això sí, per aconseguir-ho necessitarà el seu “conillet d'Índies” humà…

 

Tot i no ser un dels temes característics de la seua filmografia, Almodóvar ens ofereix una història que reflexiona sobre els límits ètics de la biologia i de com el factor humà pot arribar a corrompre la ciència fins arribar a crear les més horribles monstruositats. Això sí, per explicar-ho es val del seu tradicional melodrama, amb un eix vertebrador d’història d’amor/odi entre científic i pacient (que ens pot fer recordar en molts moments a Átame), personatges estereotipats, l’ambigüitat sexual, un ús de la banda sonora amb cançons melancòliques, un irreverent sentit de l’humor i molts i molts moments “horteres” en què més d’un pot aixecar-se de la butaca per exclamar: quina “cutrada” més gran!

 

Em refereixo a l'estranya habilitat per convertir lo grotesc amb escenes sublims o com, a vegades, les seues imperfeccions poden ser re-interpretades segons una àmplia gamma d’opinions tan disperses que van des de “la genialitat d’un artista sublim” fins a “la mediocritat d’un autor senil”.

 

A mode d’exemple diré que, en La piel que habito, Almodóvar torna a repetir el vici d’introduir en calçador personatges secundaris que aporten més aviat poc i que acaben enrevessant la història fins donar un punt de “culebrón” a la trama, amb la simple excusa d’ensenyar algun pit, un cul o un “polvo” salvatge. Genialitat? Visió naturalista marginal per destruir el convencionalisme burgès? O un simple “parche” de guió per satisfer les excentricitats del director? Ho deixo al gust de l’espectador. 

 

Imperfeccions a banda, cal destacar la gran habilitat per narrar la història amb un bon ús de la fragmentació del temps. Sense dubte, aquest és el gran al·licient del film i el que ens dóna com a resultat un magnífic primer acte ple d'incertesa i suspens que, a través d’uns flashbacks, acaben resolent genialment una trama que, si s’hagués narrat linialment, no s’hauria allunyat molt del típic telefilm de dissabte tarda.

 

Una pel·lícula boja, arriscada, polèmica, que no agradarà a tothom i que, per a lo bo i lo dolent, només un talent com el d’Almodóvar podria fer. Un home que ha mudat de pell per endinsar-se en el gènere de terror, tot i que la carn que hi habita segueixi sent la mateixa.

 

--

Per saber on pots veure-la, consulta www.surtdecasa.cat/cartellera.