Raquel Friera: “El sentiment de culpa ens fa creure que som responsables de la crisi”

Lo prometido es deuda, així és titula l'obra de l'artista tarragonina Raquel Friera, que parteix d'una acció col·lectiva per fer visible el sentiment de culpa que s'ha inculcat a la ciutadania, des dels Governs i els mitjans de comunicació, per la situació econòmica actual. “Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, fem massa vacances, els joves no tenen ganes de treballar...”, són algunes de les consignes de les quals Firera es basa per estructurar la seva crítica al sistema. Una reflexió que parteix dels símbols per establir paral·lelismes entre l'economia -i la idea de deute- i el sentiment de culpa d'arrel més religiosa. L'obra, de caràcter multidisciplinar, és fruit d'una performance que va tenir lloc davant de la Borsa de Barcelona, continua amb una acció col·lectiva a través d'una peregrinació al monestir de Montserrat i culmina amb un curtmetratge que proposa un diàleg sobre aquestes qüestions. El proper dissabte 26 d’octubre a les 18.00 hores, al Centre d'Art Lo Pati d'Amposta, tindrà lloc una taula rodona i la presentació d'aquesta obra que implicarà la projecció del documental i una acció col·lectiva similar a la que es va fer a la Borsa de Barcelona. D'aquesta manera, l'artista torna a Lo Pati, després d'haver guanyat l'última edició de la BIAM (Biennal Ciutat d’Amposta).

 

 

- La teva obra està vinculada molt estretament a l'actualitat i a la crítica social. Intentes remoure consciències des de l'art i la creativitat... Una alternativa a les manifestacions més clàssiques o un complement?

El compromís amb les coses que passen és intrínsec a la pràctica artística. No és que l’art pugui optar per implicar-se o no amb les coses que passen; el compromís és, més aviat, la seva definició essencial. Ara bé, hi ha diferents maneres de concretar aquest compromís. En els meus treballs, doncs, sí que hi ha una voluntat d’incidir en el context, però no com una alternativa a les manifestacions polítiques clàssiques, sinó com un complement.

 

- És una manera més indirecta d'incidir en el context social i polític...

Sí. Hi ha accions artístiques més “militants” o “activistes” que volen produir una reacció social directa i immediata. Els meus treballs, en canvi, tenen una temporalitat diferent. L’art polític, tal i com l’entenem amb el filòsof i col·laborador del projecte Xavier Bassas, és més horitzontal, un espai obert sense un sol missatge ja preparat.

 

- Creus que la ciutadania s'ha fet seva la culpa per la situació actual de crisi?

Gràcies a la feina del moviments socials i de la gent que surt al carrer a manifestar-se, la gent sap que s’ha jugat amb aquesta culpa per fer acceptar les retallades en els serveis públics, per fer-nos acceptar un tipus de vida que no volem i per minvar el sentiment de revolta i de crítica. Ara bé, qui podria afirmar que no sentim encara certa culpa per la situació actual? Si no la sentíssim, hi hauria moltes més crítiques i manifestacions!! Encara tenim interioritzades certes idees que vénen inculcades per part dels Estats i els mitjans de comunicació, per exemple: es diu que som “Lazy Spaniards”, més mandrosos que els ciutadans del nord d’Europa, treballem poc i fem masses vacances, ens jubilem massa aviat, “paella, siesta, platja i festa”, etc.

 

- Estem més sotmesos pel sistema del que ens pensem?

Sí. Encara hi ha una tendència a atribuir la nostra situació a un defecte, falta o incapacitat de cadascú. Fem reflexions com “jo no treballo suficient o hauria d’haver triat una altra carrera o sóc un paràsit de la societat perquè no trobo feina o no m’hauria d’haver endeutat”, etc. S’acostuma a ignorar la importància del sistema on vivim i es pensa que som “lliures” en totes les nostres decisions...

 

- La reflexió gira al voltant de la culpa com a sentiment molt arrelat a la tradició religiosa...

Sí, vinculem el sentiment de culpa econòmica actual amb la tradicional culpa religiosa com a dos mecanismes de control de la subjectivitat. Tenen les seves particularitats, són diferents, però comparteixen un mateix control del subjecte.

 

- El peregrinatge a Montserrat demostra que també els ciutadans tenim marge per a l'acció col·lectiva?

Sí, aquest peregrinatge que va implicar tres dies de compartir caminada, xerrades i contacte posa de manifest que partiem d'un problema i d'una voluntat col·lectiva. La proximitat dels cossos és fonamental per a la pràctica política.

 

- I la performance en la que anaveu vestits amb hàbits religiosos davant de la Borsa?

Podriem dir que la performance tenia una voluntat més activista. Anava adreçada a la gent del carrer que passava per davant l’edifici de la Borsa de Barcelona, al Passeig de Gràcia, l’avinguda d’or de Barcelona.

 

- Quins efectes va produir aquesta acció entre els vianants?

Hi va haver gent que va sentir una complicitat i d’altres que van sentir molta estranyesa, com que anàvem disfressats... La gent s'aturava, d’altres passaven ràpid com si fes por... Per exemple, crec que els membres de seguretat de la Borsa, amb qui també vam estar parlant, es van sentir identificats amb certes reivindicacions.

 

- I finalment, el documental...

Més que un documental és un curtmetratge que barreja gèneres. Hi ha escenes de diàleg, de ficció, etc, organitzades amb els integrants del grup. Reflexionem amb més detall sobre les relacions actuals entre culpa religiosa i culpa econòmica, pecat i deute, així com la possibilitat d'una "expiació". La idea és que sigui una reflexió més pausada d'aquesta reflexió. I que arribi a tota aquella gent, on no ha arribat l'acció col·lectiva, que té un ambit una mica més localitzat en espai i temps.

 

- Per què és necessari que l'art contemporani tingui presència també més enllà de les grans ciutats?

Crec que així es pot facilitar que arribi a més gent i que trenqui el caràcter elitista i centralista que el caracteritza, sobretot per la força dels grans museus estatals.

 

- Quins assumptes "socials" o "humans" són objecte també del teu interès?

Actualment, per la urgència de la situació econòmica, estic treballant especialment sobre els mecanismes de poder econòmics: com alteren el nostre comportament? Com afecten les nostres subjectivitats? Hi ha molts aspectes que cal treballar en aquesta direcció: el deute n’és avui un d’essencial. Però m’interessen tots els dispositius de control que afecten la nostra subjectivitat.

 

--

Presentació del documental 'Lo prometido es deuda' (Enllaç) 

Centre d'Art Lo Pati - Amposta

Dissabte 26 d'octubre, a les 18 h.