[a]nyorar

Desde que vaig marxar a viure a Barcelona als divuit anys, poc a poc vaig construir la idea         d' enyorança. Primer per les coses materials: els àpats i la roba planxada. Després venien les ganes de veure als pares i els amics; de la rutina de poble, que tothom et conegui i d' anar sempre al mateix bar. De cop, les amigues marxen a l' estranger, una a Mèxic per sis mesos,      l' altra a Costa Rica, una torna al terreno... i penses que potser la vida consisteix en enyorar-se i tenir la il·lusió de que arribarà el dia del retrobament.

Avui amb les mil i una xarxes socials que saturen els wifis dels bars, puc seguir la pista de tothom. Però, les converses del whatsapp per exemple em provoquen una melancolia enorme. Aquestes es construeixen en unes coordenades d' espai temps completament difuses: t' escriuen a la tarde i tu no ho veus fins a la nit. El text es farceix d' emoticones que intenten transmetre sensacions o simplement aquells moments de silenci de les tardes de cafè. Notes de veu, vídeos de l' última festa,  fotografies de la teua mare en les teues amigues... tot ajuda a enyorar una mica més.

Aquesta comunicació fragmentada, que a vegades implica més d' un malentès, també em serveix per omplir els moments en suspensió, aquells en que no saps ben bé què fas aquí, quan no entens al professor o a la teva cap, quan  estas envoltada de francesos i no entens absolutament res del que parlen.

Ara ja queden pocs dies per a què aquestes converses de whatsapp a les que em refereixo, siguin només per aclarir a quina hora em passareu a buscar per casa, o a quina hora vinc a dinar.